Ciutats a l’equador del mandat

El rol de les ciutats al món esdevindrà cada vegada més rellevant per diversos motius. En primer lloc, per l’interès ciutadà d’incidir en el seu entorn de proximitat. En segon lloc, perquè les ciutats són l’escenari on es localitzen els efectes de la globalització, tant positius com negatius. I, en tercer lloc, perquè, en un món canviant, la poca certesa sobre la nostra realitat ens la donarà l’entorn immediat i quotidià.

Des del meu punt de vista, aquesta predictibilitat de les ciutats, que dona context a la ciutadania sobre què farà el govern municipal, és bo que es manifesti a través d’un pla d’acció i que, a més a més, aquest pla compti amb kpis —per les sigles en anglès de key performance indicator, és a dir, indicadors claus de rendiment— per saber com evoluciona la seva aplicació.

En aquest equador de les ciutats i a dos anys vista de les eleccions municipals de l’any 2027 encara em reafirmo més en la necessitat d’aquest pla que fa que la ciutat es comporti segons allò previst, així com en l’exigència de retre comptes (accountability) del seu compliment. Les ciutats previsibles i que fugen de l’ocurrència generen confiança davant el Dragon Khan global d’aquest segon quart del segle XXI.

És precisament aquesta predictibilitat de les ciutats allò que permet a la ciutadania emprendre, crear, innovar, gaudir, descansar i desconnectar malgrat el context geopolític i econòmic que es mou a cops de caprici de lideratges populistes. Davant el descontrol mundial, la intel·ligència artificial i les fake news, necessitem espais segurs on tinguem l’oportunitat de saber destriar el que és real de l’artifici. Opino que les ciutats ens permeten gaudir de l’entorn de proximitat necessari per deixar de viure al núvol. Per aquest motiu, el barri, el forn de pa, o el barber de confiança són el nostre arrelament a una realitat certa i segura.

En aquest equador del mandat, Barcelona encara s’enfronta a reptes com no només assegurar els serveis més bàsics com aigua i llum després dels episodis de sequera i de la sonada “apagada” elèctrica, sinó també, i sobretot, afrontar la crisi de l’habitatge, que és la base de la cohesió social. La ciutat ja ha demostrat la seva capacitat d’adaptació. Però en aquest moment la ciutadania necessita certeses, necessita la ciutat com aquell lloc segur on el què passarà és previsible i on tot anirà bé.

I això no serà senzill, dos anys són molt pocs per demostrar resultats en una política de llarg recorregut com la de l’habitatge. En aquest nou món marcat per la incertesa i la volatilitat geopolítica, les ciutats tenen l’oportunitat de comportar-se com a espais segurs i robustos. Les ciutats s’erigeixen com l’espai més previsible per als ciutadans i aquesta, al meu entendre, és una gran notícia.