Compreu!

Com tots els culturetes barcelonins, m’havia proposat no comprar res en ocasió del Black Friday. De fet, seguint la pauta moral d’aquesta entranyable secta, m’havia imaginat passejant pel centre de Barcelona amb aires de superioritat moral, admirant com la majoria de població alienada s’amuntega, oblidant la paciència i la dignitat, a les botigues del Passeig de Gràcia. Fins i tot havia assajat, pobret de mi, algunes frases de cursileria insofrible com ara: “els mediterranis som una raça superior, una tribu que celebra conceptes tan importants com els canvis de temps i la mort de Jesucrist; al nostre criteri, resulta un acte de resistència escarnir la calendarització (ecs) de la nostra vida pels dictats del consum”. Àdhuc havia pensat entretenir el lector amb una disquisició metafísica de tres el quarto sobre el pas històric del “Barcelona, posa’t guapa” al “Barcelona; la millor botiga del món”.

Però, ja se sap, no hi ha possibilitat d’ètica sense alguna que altra forma de pecat. Mireu-me ara mateix, visió espantosa, teclejant a l’ordinador aquesta Punyalada després d’haver-me traït per culpa dels cabrits d’en Mr. Hackett i el meu estimat Paul Smith (30% i 20% de rebaixes, respectivament). No és només la pulsió per estalviar-me quatre duros comprant roba. La tragèdia és encara pitjor: la marca de roba britànica, que se m’ajusta a les espatlles com la boca d’un infant al mugró, em produeix la il·lusió de caminar com un Londoner per Barcelona i em regala els aires d’un senyor que cobra els articles amb un zero més d’allò que és el cas. I què haig de dir d’aquests jerseiets tant cuquis de l’adorable Smith, igualment britànic, però amb aquella coloraina novaiorquesa amb la qual pots entrar en una de les nostres cocteleries imaginant que hi podràs acabar parlant amb algú de mínim interès?

Soc una persona espantosa, i no només per impostar una moral anticonsum que invoco sovint (quan recordo que el 70% d’armaris d’occident estan plens de roba que no ens posarem mai) sinó —fet encara més horripilant— quan utilitzo el senyor Fred Perry o l’adorable Évelyne Chetrite per convèncer-me que visc a una altra ciutat amb més glamur. Quina impostura més esperpèntica, quina púrria d’ésser humà! Ara només falta que, d’aquí a ben poc i en ocasió de la festa cristiana, mesuri una mica el meu esperit consumista regalant un llibre a tots els integrants de la família, amb aquella excusa absurda segons la qual “si més no, ja que comprem, que sigui un producte cultural”. Vaya gilipollada, com si la literatura i en el fons les humanitats visquessin en un paradigma gaire allunyat que el dels calçotets i les tassetes de te! Sortosament, encara tinc la gràcia de poder escarnir-me la moral.

De fet, això de posar l’ètica entre parèntesis, és una de les altres grans victòries (i avantatges) d’aquest gran invent que es diu capitalisme. Compreu com bojos, va, que no fa gens de salut, però la dopamina del gasto et fa reviure.