[dropcap letter=”U”]

s equivoqueu si procureu fer veure que ho faig per generar controvèrsia. Només intento ser honest i explicar la veritat sobre la vida”. Són paraules de Larry Clark extretes de la seva pàgina web. Clark és un fotògraf i cineasta nascut a Oklahoma, un d’aquells estats on Donald Trump va deixar a zero els demòcrates de Hillary Clinton. La seva obra és el retrat dels adolescents nascuts entre els anys vuitanta i principis del segle XXI. A Larry Clark se’l coneix en bona part pel rebombori que va causar el seu primer film, Kids (1995). Des de llavors n’han vingut set més, dels quals m’agrada destacar Ken Park (2002), perquè el vaig veure en un petit cinema de Hèlsinki, on vaig viure uns mesos lluny de casa i dels ancoratges de la bona conducta. Ara que l’artista nord-americà ha fet 75 anys i que la vida el deu convidar a endolcir les fantasies amargues que, com poms de flors mortes, ens ha anat entregant al llarg d’una dilatada carrera, potser li ve de gust prendre’s una infusió de tant en tant.

Els experts no es posen d’acord a l’hora de posar calendari a la generació central de l’obra de Larry Clark; la posterior als primogènits dels baby boomers de després de les guerres mundials. Per referir-s’hi, alguns parlen de generació “Y” i els més actuals en diuen millennials.

D’infusions n’hi ha una marca que es diferencia de la competència perquè t’envia missatges optimistes a través de l’etiqueta que penja del final del fil. Un dels que més m’agrada diu alguna cosa així com: “No hi va haver ningú com tu, no hi ha ningú com tu i no hi haurà ningú com tu”. La filosofia zen promou aquesta manera de presentar l’individu en el context global. I ho trobo encertat. Però la realitat ens diu que, salvant singularitats, els objectius dels mercats econòmics determinen el desenllaç dels que pertanyem a un període de temps concret, encara que de vegades sigui la resulta d’experiments fallits. És per això que parlem de generacions; conjunts i subconjunts d’identitats que s’han vist forjades i que responen aportant veu pròpia en l’art, el pensament, la relació amb el medi ambient, les relacions interpersonals, etc.

Els experts no es posen d’acord a l’hora de posar calendari a la generació central de l’obra de Larry Clark; la posterior als primogènits dels baby boomers de després de les guerres mundials. Per referir-s’hi alguns parlen de generació “Y” i els més actuals en diuen millennials. Sigui com sigui, l’any 2008, quan encara no s’havia estès ni el concepte “Y” ni de bon tros el concepte millennial, va arribar a les meves mans un llibre de Jeroen Boschma, un consultor holandès format en art, en què els joves que avui tenen com a molt 30 anys eren objecte d’anàlisi: Generation Einstein: smart, social and superfast. Communicating with Young People in the 21st Century (Pearson, 2006). Eren les conclusions de deu anys d’estudi i converses que l’agència de comunicació Keesie, de la qual Boschma n’és cofundador, va mantenir amb joves nascuts a partir del 1988. Tot indicava que es consolidava un canvi de comportament respecte de la generació precedent, distingida pels alts i baixos emocionals i el pessimisme, el buit ideològic, els valors tradicionals i la dicotomia entre sentir-se hereus d’una família i el desig ferotge de voler apostatar-ne.

Tot indicava que es consolidava un canvi de comportament respecte de la generació precedent, distingida pels alts i baixos emocionals i el pessimisme, el buit ideològic, els valors tradicionals i la dicotomia entre sentir-se hereus d’una família i el desig ferotge de voler apostatar-ne.

Fa vuit mesos vaig decidir deixar-ho tot a Barcelona i viatjar. Això m’ha permès entrar en contacte amb les dones i homes que van ser objecte de l’estudi teòric de Boschma i de la interpretació emocional de Clark. Hem coincidit practicant ioga en un asram a Rishikesh, els he vist decidits a fer els Annapurna amb una criatura a l’esquena i hem contemplat plegats les meravelles del Milford Sound dins una furgo atrotinada.  M’hi he comparat i m’he sentit víctima i poca cosa. He sentit, i fins i tot gravat, ganes d’allunyar-me dels clixés apresos com a models d’èxit a seguir.

A Catalunya els homes i dones de Clark i Boschma són una raresa. Això és conseqüència d’un retard secular en l’evolució cultural respecte dels joves del centre i nord d’Europa, els canadencs, els nord-americans i alguns asiàtics.

Els resultats teòrics de Boschma l’any 2006 ja apuntaven que el model de vida d’aquells joves se centrava en el present i punt. He pogut constatar que és així i que n’han fet virtut: defugen les expectatives. També he percebut seqüeles del retrat macabre de Larry Clark: els que avui tenen divuit i trenta anys no comparteixen en absolut el nostre sistema estructurat i subjecte a la disciplina. El resultat dels seus actes no és resultat de l’esforç, sinó de la seva pròpia existència. Són autodidactes per convicció, renuncien a models que no els diuen res i tenen èxit ―oh, paradoxa― perquè no el busquen. Aquests homes i dones apunten cap a una nova revolució cognitiva. Estan preparats per accelerar un canvi de tendència mundial que renovaria, per complet, els patrons de vida occidentals. Davant d’aquest escenari no puc sinó sentir-me esperançat.

Ara bé, lamento haver de puntualitzar dues coses. La primera és que a Catalunya els homes i dones de Clark i Boschma són una raresa. Això és conseqüència d’un retard secular en l’evolució cultural respecte dels joves del centre i nord d’Europa, els canadencs, els nord-americans i alguns asiàtics. No és un comentari lleuger, és el reflex d’una temeritat que té origen en l’arrel viva del franquisme. La segona és que aquesta generació ha après a viure i, ara per ara ―almenys entre els europeus― no he vist ganes d’abordar la política. L’entenen, però la troben avorrida, insignificant i inútil. Per ells seria com deixar de viure, i amb raó.