Els llibres de cavalleries

Estem parlant, aquests dies, del titular que han reproduït tots els diaris, noticiaris i agències de notícies, i que diu, si fa no fa, això: “El primer cas al món d’un menor hospitalitzat per la seva greu addicció al Fortnite”. El titular el subministrava l’hospital, de manera que tots els mitjans se n’han fet ressò. El psiquiatre que va atendre el noi ha parlat amb les agències.

Però després hem sabut que el noi patia altres trastorns i que potser aquesta addicció n’era el catalitzador. El problema més important del noi, segurament, és que s’ha quedat sense mare. Fent una cerca a Google veus que de “casos” d’addicció al Fortnite, al món, n’hi ha hagut diversos. O se n’han “documentat” diversos.

És evident que hi ha persones que es poden convertir en addictes al joc i persones que no. Hi ha persones que gaudeixen jugant a videojocs o a màquines del casino. Jo jugant a videojocs em marejo i no tinc cap destresa fent anar els comandaments, no entenc la majoria de jocs de cartes i no em semblen divertits, perquè hi ha un component d’atzar massa gros. Però em vaig casar a Las Vegas, que em va semblar divertidíssim. L’espectacle que estan a punt d’estrenar les T de Teatre amb Dagoll Dagom i la Brutal, que està basat en històries meves, està ambientat en un bingo.

Veig el que tenen de bo els videojocs, perquè al meu entorn n’hi ha, de jugadors. El talent dels que els fan és innegable. Als d’El Padrí els jugadors han d’entrar (per extorquir) a diferents sales de festa. Doncs bé; els monòlegs dels personatges que t’hi trobes són divertidíssims. N’hi ha un altre que és de samurais. Has de fer la guerra i assassinar tothom que et trobes per davant, però en un moment donat, per continuar amb el joc, has de fer un haikú. El Fortmite, com el futbol, com tocar i parar, com l’scrabble té moltes coses bones. L’addicció és dolenta, però no només als videojocs. La frase de Paracels no pot ser més certa: “Tot és verí i res és verí. És només la dosi la que fa el verí”. Els llibres de cavalleries, els videojocs, l’estudi, l’esport, el menjar processat o el menjar baix en calories. Tot pot ser dolent si se n’abusa.

Entenc que amb un joc d’aquests, com el Fortnite, amb mitja hora no en tens ni per començar, però que jugar quatre hores al dia no pot ser. Entenc que s’ha de restringir l’horari (de tot) als adolescents. Entenc que abans el papu alienant era la tele (la careta d’Els Simpson ho explicava molt bé) i ara pagaríem perquè tota la família estigués, almenys, mirant el mateix programa. Entenc que tots nosaltres, els grans, ens hem convertit en dependents del mòbil i és l’aparell que sempre, sempre portem a la mà. Que ara, al metro, quan veus algú que llegeix un llibre, el que penses no és que està llegint un llibre, sinó que “no està mirant el mòbil”. Però no li donaria la culpa al Fortnite de l’hospitalització d’aquest adolescent, com no li donaria a la pel·li Superman, de la mort d’aquell nen que es va llençar per la finestra per volar, després de veure-la.