Quan, poc després de morir el seu avi, Carlota Font Castelló va veure com un càncer arrabassava la vida de la seva amiga Irene, va tenir el seu primer contacte amb la mort. Amb aquesta obsolescència programada amb què sortim al món: aquest final inevitable que ens recorda que som aquí per temps limitat i que, en la mesura que sigui possible, més val que tractem de fer allò que realment ens agrada.
“Poc abans de morir, un dia vaig parlar amb la Irene i ella em va animar a escriure”, explica, colzada a la barra, mentre demana una xocolata calenta que anticipa la imminent arribada de la tardor, i deixa que els sorolls del Bar compassin la conversa. “Em va dir ‘fes-ho’, i ho vaig fer”. Procurar viure la vida que volem viure és, sovint, també, una manera d’honrar als nostres que ja no hi són. Així, aquesta barcelonina collita del 98 es va decidir, per fi, a posar en pràctica la passió que alimentava des de nena. “Des dels onze anys jo ja participava en els Jocs Florals. Sempre m’ha agradat escriure i, sobretot i per a això mateix, llegir. Llegir sempre molt!”.
Es va apuntar a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu i allà va començar a donar forma a la seva primera novel·la, que ara, tres anys després, veu la llum. Es lloga habitació (La Campana) té molt d’autobiogràfic i vivencial. “No només pel que fa a coses que m’han passat a mi o que hagi vist jo, sinó també en el meu entorn familiar o persones de la meva edat amb qui tinc relació”. Xarrupa un glop de xocolata, somriu, i afegeix: “Al final, escriure és com viure vides que, sinó, no viuria”.
Tot això, sumat a una enorme quantitat de lectures atresorades amb passió, constitueix el brou de cultiu per a narrar la història de l’Abril, que travessa una cruïlla existencial amb la recent mort del seu avi, l’abrupta separació del seu nuvi, un cap pesat i cocaïnòman i la vida d’una jove barcelonina precària que no té per a pagar un lloguer que la podria abocar a un indesitjat retorn a la llar familiar. Una novel·la breu i concisa, i el primer assoliment d’un somni que l’autora, que ja està pensant en la seva següent obra, anirà complint. Vida només n’hi ha una, i no dura per sempre.
L’empenta de la inquietud
Carlota Font Castelló es considera “una persona essencialment inquieta, sempre amb ganes d’estudiar, aprendre i descobrir coses noves”. Aquesta empenta va ser el que la va portar, amb divuit anys acabats de complir, a voler sortir de Barcelona i anar-se’n a viure fora, “a una altra ciutat, una altra realitat”. Va tenir la sort de comptar amb un incondicional suport familiar i, atreta per la qualitat dels seus estudis literaris i culturals, així com per l’afinitat cultural en tenir una part de la seva família holandesa, es va traslladar a Amsterdam.
“Hi vaig estar quatre anys i mig en què vaig aprendre holandès i vaig viure coses que, si no hagués viscut, farien de mi una persona diferent d’aquella que soc”, explica. Després de passar la pandèmia en aquest país, i sentint-se allunyada de la seva família i els seus afectes, va decidir tornar aquí, “amb la idea de viure la meva ciutat ja com a dona adulta”.
— Però si encara ets molt jove!
L’escriptora riu i no ho diu, encara que és clar que aquella experiència la va fer créixer i madurar. Probablement per això, sí que confessa que en un futur no descarta anar-se’n a viure fora —“explorar algun nou lloc”—, en sintonia amb la seva ànima de persona inquieta, conscient que el més important d’aquesta vida és, precisament, viure-la. Mentrestant, es guanya la vida en l’àmbit museístic i de les galeries d’art, del qual destaca “aquesta part potent que té de narració, perquè una exposició o el fons d’un museu és, bàsicament, un relat únic que estàs contant al públic”.
Aquesta llum singular
“M’encanta Barcelona, és la meva ciutat i no és perfecta, ho sé, però crec que seria fins i tot pitjor si ho fos”. La parroquiana està enamorada de la seva ciutat, sobretot de la seva llum. “No l’he vist en cap altre lloc, he viatjat arreu i en cap destí l’he trobat. I, per descomptat, els anys que vaig viure a Holanda l’he trobat molt a faltar”.
Per a ella és raonable que, atrets per aquesta llum i per tots els altres aspectes de la seva àmplia oferta, vinguin aquí turistes de tots els indrets, “Barcelona ha de donar la benvinguda, per descomptat, però hi ha zones que hauríem de cuidar més i no vendre-les tant al turisme”, lamenta amb relació a aquelles àrees més massificades on es perd tota essència local, mentre liquida l’últim glop de la seva xocolata calenta.
— Un local que no és gens turístic i manté tot el seu caràcter és aquest Bar. Si vols, pots corroborar-ho tu mateixa tastant alguna cosa de la nostra carta, que ja és hora de dinar.
Una expressió molt alegre impregna el rostre de la Carlota Font Castelló, que es decanta per unes tapes, “per a compartir”. Perquè, darrere d’aquest intercanvi de racions i delícies, hi ha altres intercanvis més transcendents. D’idees, de vivències, de records. Altres vides, altres veus, que poden acabar sent els ingredients d’una bona història.
