Francesco Tristano (Luxemburg, 1981) és conegut pel públic de Barcelona per la seva doble faceta de pianista clàssic i DJ: intèrpret, però també creador de les seves pròpies obres en ambdues àrees. Durant les darreres dècades ha actuat regularment al Festival Sónar, així com al Palau de la Música Catalana o a L’Auditori. Aprofitem la seva última visita a la capital catalana, amb motiu de Bach & Beyond, el recital per a piano sol presentat al CaixaForum en què estableix diàlegs en diverses direccions —entre Bach i els seus contemporanis barrocs, i entre Bach i els nostres contemporanis—, per a conversar sobre la connexió entre Barcelona i la seva trajectòria, el diàleg que estableix entre música clàssica i electrònica i la seva afinitat per la polifonia del Barroc.
Alguns d’aquests interessos es reflecteixen en la seva última proposta presentada a Barcelona, on es poden apreciar elements que mostren l’atemporalitat de l’experiència musical i dissolen, amb fascinant coherència, les compartimentacions per gènere. L’obra també evidencia la seva aproximació a Bach, un compositor al qual dedica actualment un ambiciós projecte: enregistrar la integral per a teclat, composta per vint-i-dos àlbums, dels quals ja n’ha completat cinc.
— Encara que ets luxemburguès, coneixes bé la ciutat. Com vas arribar a establir el vincle actual?
— Fa molts anys que estic descobrint les terres catalanes, en part per la meva mare. La idea de passar una temporada a Barcelona va sorgir d’una manera una mica boja quan vivia a Nova York i estava acabant els meus estudis a la Juilliard School, on vaig fer el Bachelor i el màster. El 2002 tots els meus amics se’n van anar a Berlín —era la meca de la música i de les arts gràfiques— i precisament per això, perquè volia fer tabula rasa, vaig triar Barcelona. Vaig venir l’any 2003 a fer un postgrau a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), on vaig treballar amb en Jordi Camell, que avui dia és molt amic meu. El coneixes?
— Personalment no, però és cert que tenim coneguts en comú.
— Sí, com en Joan Cortés. Ell va ser el meu primer amic a Barcelona. Ens vam conèixer en un bar de Nova York: jo estava fent unes sessions, i quan li vaig dir que volia venir a Barcelona em va dir que el truqués. Vaig arribar a l’agost, i gairebé no se’n recordava de mi. Per a ell jo era “el DJ”, el meu estil era l’electrònica. Així que quan li vaig parlar del meu disc de les Variacions Goldberg es va quedar desconcertat. Un dia caminant per la ciutat vam passar per davant del MACBA i em va dir: “Aquí es fa el Sónar”. Jo li vaig respondre: “Vull actuar al Sónar”. Per a mi era el millor festival del món. I em va ajudar: vam organitzar una trobada amb l’Enric Palau, després de tocar a casa de l’arquitecte Oriol Bohigas, on també hi havia Jeff Mills. Aquesta va ser la meva veritable entrada a Barcelona. Vaig acabar participant en sis edicions, amb sis projectes diferents. L’últim va ser fa dos anys al Pavelló Mies van der Rohe: música per a piano i IA, en col·laboració amb la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).
“A mi no m’agrada repetir receptes, m’avorreix. A més, si no em sorprenc jo, serà difícil sorprendre el públic”
— Encara que per algunes persones pogués fins ara semblar incompatible el món de la clàssica i de l’electrònica — una idea que s’ha qüestionat lleugerament arran d’una icona pop—, fa molts anys que tu els combines amb naturalitat i molt bona acceptació pel públic. Recordo un espectacle al Palau de la Música en què vas començar amb música barroca per acabar amb ritmes i joc de llums que van transformar l’espai…
— En el fons, per molt que intentem compartimentar la música, els ingredients són els mateixos: harmonia, melodia, ritme, instrumentació. Tant és si parlem de música clàssica, folk, pop o techno. Segons com combinis aquests ingredients, canvia el resultat, com a la cuina. A mi no m’agrada repetir la recepta; si ho faig, m’avorreixo. A més, si no em sorprenc jo, serà difícil sorprendre el públic. En aquest sentit, encara que el piano continua essent el meu millor amic, i no necessito res més, m’encanta complementar-lo amb instruments electrònics.
— Entenc que per a tu, que busques la novetat i sorprendre’t amb els teus propis descobriments, l’electrònica és una aliada.
— És clar, però és que la connexió ve de segles enrere. No és casual que el sintetitzador tingui teclat. L’orgue del segle XVI és un proto-sinte: una màquina de fer sons sense electricitat ni oscil·ladors. Dos segles després arriba el piano. I dos segles més tard, el sintetitzador. Tot està connectat.
— Tampoc no ha de ser casualitat que la música clàssica que més t’interessa sigui la del Barroc. Dona la sensació que el ritme i el contrapunt són essencials per a tu, no només com a intèrpret, sinó també com a compositor. Penso, per exemple, en A Soft Shell Groove, la teva peça d’obertura del disc Scandale, juntament amb Alice Sara Ott. I també, de manera més delicada i minimalista, als Piano Circle Songs.
— El piano sovint s’associa al Romanticisme, al segle XIX, però per a mi —a veure com ho puc dir de manera diplomàtica— és el segle menys interessant per a aquest instrument. Hi ha grans obres, molt virtuoses, sí, però la prioritat acostuma a ser la mà dreta; l’esquerra acompanya. És música més aviat monofònica: no hi ha democràcia entre les mans. El Barroc, en canvi, és pura polifonia. El fonament és el basso continuo, que dona ritme i pulsació. Això és el mateix que trobem en la música electrònica. Per això, la connexió entre el techno i la música de fa 400 anys no és trivial. Així ho visc jo… És clar, és una cosa molt personal.
“Per a tocar de manera interessant el piano, ha de manar la mà esquerra”
— El tema de la mà esquerra és interessant i a vegades controvertit, si pensem en com Glenn Gould interpreta Mozart, potenciant-la fins a gairebé ridiculitzar-lo… un fet que ell mateix va admetre amb paraules.
— Geni, Glenn Gould! Has de ser algú de la seva talla per atrevir-te a dir una cosa així. Justament ahir vaig veure un vídeo de Paco de Lucía —una de les meves grans influències, juntament amb Gould, Ryūichi Sakamoto i Joe Zawinul— en què li preguntaven per la diferència entre mà esquerra i dreta. La seva resposta em sembla totalment aplicable al piano: “La mà esquerra és la que mana, és la que fa música. La mà dreta executa”. Tota la base i la profunditat de la música ve de la mà esquerra. A la guitarra és més evident, perquè cada mà té un paper. Però faig meva l’afirmació del Paco: per tocar de manera interessant el piano, ha de manar la mà esquerra.
— Un últim incís sobre Mozart: fins i tot si avui la seva música sona fàcil, al seu temps semblava complexa (a més de comptar amb una polifonia rica en certs moments de les d’òperes, als últims concerts per a piano o als quartets dedicats a Haydn). En qualsevol cas, la seva revolució té a veure sobretot amb la varietat de registres afectius i amb aquella inigualable i misteriosa “espontaneïtat”.
— Quan escoltem Mozart sembla una música fàcil, jovial, de “bon rotllo”. Tanmateix, tocar-la no és gens fàcil. Que soni així és el més difícil. Ja que mencionaves Piano Circle Songs: aquell disc va ser un exercici una mica mozartià. El director del segell discogràfic Sony em va demanar compondre un disc melòdic, i vaig acceptar el repte. No és exactament el meu tema, però la idea era crear peces que poguessin ser recordades. I això és Mozart: melodies tan senzilles que sembla impossible oblidar-les.
— M’encanta aquell disc pel seu magnetisme… té quelcom d’immemorial, com de música anterior al temps. Però més enllà dels recitals solo, t’escoltarem amb orquestra a Barcelona? Consideres que la creativitat dels “mons possibles” del Barroc es veu limitada en els concerts per a solista, acompanyat de conjunt i director?
— És cert que a Barcelona no he tocat gaire amb orquestra, tot i que sí que ho faig de tant en tant, sense anar més lluny aquest estiu. Tocar amb orquestra és meravellós: pensa que és una màquina de 70 o 80 persones que cal conduir. Imagina’t la psicologia que requereix, com és de difícil gestionar-ho… El director és, en gran mesura, el responsable del resultat. Glenn Gould deia que no es tractava d’un concert “per a piano i orquestra” sinó “de piano contra orquestra”. Per a ell sempre era una lluita. I ho odiava. Amb pocs directors li agradava tocar.
— Recordo una al·locució de Bernstein prèvia a un concert amb Gould, quan va explicar al públic —inevitablement sorprès— que ni el solista ni el director havien aconseguit convèncer l’altre ni arribar a un pacte intermedi… i que això feia tan interessant la interpretació musical. Com és la teva relació amb els conjunts?
— Depèn de si parlem d’una orquestra de cambra o d’una gran simfònica. Sempre és un repte: com a solista, has de treure el teu so per damunt del conjunt, però també entendre’l, escoltar com sona i formar part d’aquell organisme. De vegades gairebé no hi ha temps per assajar: un “miniassaig” per concretar un parell de tempo i ja està. El resultat pot ser poc satisfactori, per al públic i per als músics. Però també es viuen experiències extraordinàries, com quan l’any passat vaig tocar amb l’orquestra de Bamberg. Un conjunt amb músics que es coneixen molt, i funcionen com un organisme únic, tocant cada secció amb la mateixa entonació, la mateixa dinàmica…
“En aquesta gira no només em centro en Bach, sinó que el poso en diàleg amb música de la seva època i també de la nostra”
— Què vas tocar en aquella ocasió?
— Un projecte meu que es diu Technophonic. Comença amb música acústica i es va tornant progressivament electrònica, fins a convertir-se gairebé en una festa. Fa dos anys que el fem, i hi haurà diverses edicions. Tant de bo el puguem presentar aquí.
— Sobre el teu últim recital a Barcelona, Bach & Beyond, com va sorgir el vincle amb el CaixaForum? Com descriuries la proposta?
— Coneixia el CaixaForum per a les exposicions, però no sabia que feien un cicle de concerts. Un dia em van trucar, i hem acabat organitzant una gira per a la majoria dels centres. Vaig començar a Madrid, i abans de Barcelona seré a València. A propòsit del programa, òbviament —pel títol— es pot dir que estic molt ficat en Bach. Fa temps que hi treballo i va per llarg. Perquè la meva idea és gravar la integral per a teclat: són vint-i-dos àlbums i en porto cinc.
— Vint-i-dos? Pensava que serien… uns deu o dotze?
— És que pràcticament no existeix una integral així. Glenn Gould, que va gravar moltíssim, tampoc no ho va gravar tot. Fa anys que tinc aquest projecte al cap, és un somni que s’està fent realitat. Acabem de publicar les Tocates, unes peces molt diferents del Bach més conegut, el de les Partites o les Variacions Goldberg, i anem a un ritme de dos discos per any. Però en aquesta gira no només em centro en Bach, el poso en diàleg amb música de la seva època i música contemporània nostra. En una hora escoltem aquest intercanvi, com en una partida de ping-pong: Frescobaldi, Gulda, Scarlatti, Sakamoto…
“Bach no va ser especialment modern en la seva època, però avui ens pot semblar més modern que la pròpia música contemporània”
— Al final, tots són igual de contemporanis per a nosaltres… Com de vegades dic referint-me als filòsofs, si ens interessen és perquè ens interpel·len, en “visibilitzar” qüestions que ressonen des de sempre i que —en el fons— no depenen d’una concepció evolutiva de la història.
— Exacte, ahir precisament explicava a la ràdio que Bach no va ser especialment modern en la seva època, ja que continuava fent música d’una altra època quan els seus fills componien segons l’estètica del Classicisme. No va innovar gaire, més aviat va recopilar estils compositius portant-los a l’excel·lència. Així i tot, avui ens pot sonar més modern que la mateixa música contemporània. Aquesta és la idea del programa que he dissenyat: descobrir Bach en el seu mode més avantguardista, o millor dit, atemporal.
— El cert és que ben sovint tendeix a l’abstracció, gairebé com a “música de les esferes”, dotada d’una lògica matemàtica. Paradigmàtic d’això és L’art de la fuga, un exercici de contrapunt infinit en què Bach no especifica l’instrument…
— Cada veu d’una fuga podria correspondre a una corda, per exemple. De fet, en les seves composicions per a instruments solistes no s’aprecien grans diferències, encara que, és clar, no és el mateix un teclat que un violí o un violoncel. El seu llenguatge és molt personal i, alhora, universal. Per això, es pot tocar Bach en sintetitzador, com va fer Wendy Carlos, o amb marimba… El potencial de la seva transversalitat és inesgotable.
