“Ja sé que no descobreixo res si dic que la perseverança és una de les virtuts necessàries per a ser escriptor. Si t’enfonses en la melancolia, si et dones per vençut al primer fracàs, és impossible que desenvolupis una carrera literària”. Ignacio Martínez de Pisón sap amb exactitud de què està parlant. Fa més de quatre dècades, l’any 1984, debutava amb la premiada La ternura del dragón, el primer títol d’una fèrtil trajectòria que el configura com una de les veus més interessants i seguides de l’actual panorama nacional.
“Un dels consells que em va donar Javier Marías, allà pels anys 80, va ser que cada nou llibre havia de mostrar alguna cosa de l’autor que no estigués en cap de les seves obres anteriors. Cada nou llibre ha de ser un pas endavant i, en la mesura que sigui possible, millor que l’anterior”, prossegueix, plàcidament assegut a la terrassa del Bar mentre degusta, sota el capvespre, una cervesa rossa en homenatge al txec Bohumil Hrabal: “un dels escriptors que més m’agraden, i que millor m’haurien caigut si hagués arribat a conèixer-lo. A més, un gran bevedor de cervesa, cosa que encara fa que em caigui millor”.
Encén un petit puro, reminiscència del fumador de tabac negre i ros que en el seu moment va ser —“ara procuro no empassar-me el fum”— i es pren un moment, un parèntesi després de la frenètica promoció de la seva última obra, Ropa de casa (Seix Barral), “una mena de memòries de joventut que m’ha tingut ocupat durant mesos”. Ara treballa ja en la seva següent novel·la que, avisa, “té alguna vinculació amb l’anterior, Castillos de fuego”.
Somriu. “Jo era un noi que volia ser escriptor i que va aconseguir complir el seu somni molt aviat, amb vint-i-tres anys, quan no podia ni imaginar que anava a acabar dedicant-me professionalment a la literatura”. Xarrupa un glop de cervesa. Sembla que, acompanyada per aquesta reflexió, sàpiga encara més a glòria. “Què més se li pot demanar a la vida que viure d’allò que t’agrada? La veritat és que no em puc queixar. La vida ha estat generosa amb mi”. La vida, sí, ha premiat la perseverança. L’acte de vèncer les pors, el vertigen i el neguit per a no deixar de fer aquests passos cap endavant. Un camí que es tradueix en un corpus de vint-i-quatre obres entre novel·les, contes i assajos.
El bienni en què tot va canviar
En acabar la carrera de Filologia a la seva Saragossa natal, Ignacio Martínez de Pisón va decidir donar-se “una pròrroga de dos anys per a demostrar-me a mi mateix que podia arribar a ser escriptor”. Així, en comptes de posar-se a fer classes o a preparar oposicions, “com feien els meus companys”, va convèncer la seva mare perquè li financés dos anys més d’estudis universitaris a Barcelona. D’aquesta manera va recalar a la ciutat, fa ara quaranta-tres anys, com a estudiant de Filologia Italiana en la Universitat de Barcelona.
Transcorregut aquell període —“i just quan s’estava acabant el termini”— va guanyar el premi literari Casino de Mieres amb la seva primera novel·la, i es va decidir a buscar editor per a uns contes que tenia escrits, i que Anagrama va publicar poc després en el volum Alguien te observa en secreto. Va ser el tret de sortida: ja no va tornar a mirar pel retrovisor, cap a una vida les coordenades de la qual no estiguessin guiades per aquest afany d’explicar històries cada cop millors, distintes, singulars. Seves i, alhora, universals.
El temps no ha deixat d’anar donant-li la raó. Autor d’obres de la transcendència de Carreteras secundarias, Fin de temporada, La buena reputación o la magistral El día de mañana, l’escriptor suma traduccions a diversos idiomes i distincions com el Premio Nacional de Narrativa, el Ciutat de Barcelona, el Torrente Ballester, el Dulce Chacón o la seva condició de Fill Predilecte de Saragossa.
Els ressons del boom
Encara que confessa que mai ha entrat a la Sagrada Família, “ni ho faré a hores d’ara”, el parroquià ha transcorregut a Barcelona dues terceres parts de la seva vida. “A diferència dels barcelonins de naixement, jo ho soc per elecció, la qual cosa tal vegada vol dir alguna cosa. Alhora, no deixo per això de ser saragossà. Confirmo allò que va dir Max Aub, que hom és del lloc on va estudiar el batxiller”.
La Barcelona de 1982 a la qual va arribar era una ciutat diferent, “en la que no proliferaven negocis absurds com totes aquestes botigues de carcasses per a mòbils”. Aquella ciutat “encara conservava l’aroma del boom sud-americà, del qual havia estat la capital mundial durant uns anys i que jo no vaig conèixer”, encara que sí que va ser a temps de veure’s diverses vegades amb Vargas Llosa, “amb el qual vaig tenir una certa amistat, fins que Isabel Preysler va entrar en la seva vida”. Amb García Márquez no va tenir relació, “però puc dir que vaig coincidir amb ell en el seu últim viatge a Barcelona, en una nit estranya en què jo estava al Giardinetto amb uns traductors estrangers i, de sobte, el vam veure baixar per l’escala del braç de Carlos Fuentes. Per a tothom allò va ser com una aparició sobrenatural, encara que el meu contacte amb García Márquez es va limitar a un intercanvi de salutacions i comentaris amables”, rememora liquidant la seva cervesa.
— El que també és sobrenatural és l’oferta gastronòmica d’aquest Bar, que ja és hora de sopar i potser et podem temptar amb unes tapes, un menú, un plat combinat…
Ignacio Martínez de Pisón arronsa les espatlles. “Si et dic la veritat no soc massa refinat amb el menjar —replica—. Els restaurants m’agraden perquè faciliten les converses interessants i, més que allò que es menja, m’importa que el lloc sigui agradable”.
— Però llavors… no soparàs res?
I l’escriptor guarda silenci, somrient enigmàticament, mentre des de dins del Bar les notes de la versió del Harlem Nocturne per Duke Ellington escapen cap al carrer.
