A principis d’aquest segle, quan Barcelona va començar a perdre el glamur olímpic i les autoritats s’inventaren aquella mandanga xarona del Fòrum de les Cultures, als culturetes literaris més nostàlgics de la ciutat els agafà una espècie de febrada per descobrir “la gran novel·la de Barcelona”. Ara la cosa pot fer certa gràcia, però la secta dels apocalíptics trobava que la nostra ciutat no havia inspirat gaire literatura venerable de nivell europeu (pobrets, encara no havien llegit Vida Privada ni havien redescobert la grandesa de La Plaça del Diamant) o, en qualsevol cas, opinaven que la gran lletra de preguerra no havia tingut seguidors en la contemporaneïtat, cosa que contradiuen obres ben actuals i d’autors tan dispars generacionalment i estètica com ara Tina Vallès, Lluïsa Cunillé, Lluís Anton Baulenas, Adrià Pujol, Adrià Targa i Roc Milà. La grisor actual de la ciutat, per tant, no es reprodueix en l’àmbit literari.
Pensava en aquest afer fa ben poc quan, mig emmandrit i sense gaires esperances, vaig rellegir La febre d’or d’en Narcís Oller (1846-1930) en la meravellosa edició que n’ha fet la col·lecció “Imprescindibles” de l’editorial Barcino, amb un pròleg impecable de la professora Gemma Bartolí. Com molts companys de la quinta X, vaig estudiar l’autor vallenc per l’etiqueta d’ésser el creador de la novel·la moderna tribal (quasi com una simple imitació dels escriptors parisencs) i a través de llibres molt inferiors a aquesta novel·lassa. Avui en dia, a causa de l’espantosa obsessió dels nostres novel·listes per explicar-nos els seus traumes, adjectivar una novel·la com a “divertida” semblaria un sacrilegi: doncs bé, tot i narrar algunes escenes altament traumàtiques, La febre d’or és un llibre ben joliu, un espectacle de text en el sentit més capitalista del terme, amb una llengua contaminada per castellanismes i gavatxismes però de gran puresa, i d’uns diàlegs traçats amb perfectíssim tiralínies.
Com diu la Bartolí al pròleg del volum, no es pot parlar de novel·la catalana moderna sobre Barcelona sense esmentar La febre d’or, i no només perquè la ciutat sigui la coprotagonista del text amb en Gil Foix i saludats, sinó perquè els seus espais són l’escenari d’un nou tipus de socialització que sorgeix de l’esclat de la picadura mercantil. En aquest sentit, resulta una meravella llegir i rellegir el capítol VIII de la primera part de l’obra, en el qual l’Oller ens conta els preàmbuls i les pugnes d’opinió d’una vetllada al Liceu (que no és fruit de la imaginació, car parla d’un Faust de l’abril de 1881 al Gran Teatre, protagonitzat pel gran tenor Masini) amb una capacitat descriptiva de primer ordre: “Dependents de botiga i d’escriptori, possessionats de llotges de terç pis, duien encara allí dents més esmolades i més perilloses, com són les de l’ignorant infatuat”. Llegiu-la, ho prego, perquè també és gran escola de mots.
A banda de les magnífiques descripcions sobre la Barcelona de finals del XIX, que encara és la base de la nostra ciutat (pareu esment a les pintures fetes de mots sobre la Borsa, els passeigs en carruatge per La Rambla o les referències a l’antic Hipòdrom de Montjuïc), ja és prou sabut que La febre d’or ens parla de l’auge i de la caiguda d’una saga. Novament, la gràcia de l’Oller no és només que expliqui amb gran paciència la febrada dels barcelonins per la riquesa (una malura que no és simple metàfora, sinó que acaba essent postmodernament corporal), sinó que jutgi el nou capitalisme sense cap mena de moralina, apreciant la follia necessària dels homes d’empresa a l’hora de prosperar i dignificant també les àvies catalanes que no volen estirar més el braç que la màniga, al·lèrgiques al luxe i torracollons de mena. Com diu l’onclo Bernat al final del gran text, “les grans conquestes no es fan sense sang.”
Ara que vivim la necessitat de reconciliar-nos amb la nostra ciutat —que, goso insistir, continua produint literatura més que notable— recomano als lectors de La Punyalada que s’acostin de nou a l’Oller, que repassin una novel·la que camina de meravella pels racons més vells del nostre imaginari i que els farà recobrar una certa febrada per Barcelona. Aquest és un prec que també s’escau pels seguidors del Post més avesats al món del negoci, no només per la seva aposta a l’hora de prosperar amb certa mesura, sinó també perquè l’autor insisteix sovint en un quelcom més que important; a saber, que l’economia mai no pot rutllar si hom no té la llar humanament sanejada. Que passeu, doncs, una bona febrada.
