“En la vida em resulten fonamentals els actes d’escoltar, mirar i llegir”. Colzat a la barra, l’escriptor Fèlix Edo Tena vermuteja alternant una cervesa amb un pintxo de truita. “Ara bé, cada cop tinc més clar que això no pot substituir la vida: el millor disc, pel·lícula o novel·la és la teva pròpia vida, amb totes les seves cagades, girs dramàtics i situacions còmiques”, afegeix mentre, de fons, Xavier Chavarria explora, a través del Sincronies de Catalunya Música, les connexions que uneixen fets històrics amb alguns moments àlgids de la creació musical.
Professor d’institut —“m’agrada dir que ensenyo als adolescents a escoltar músiques, mirar pel·lícules i llegir llibres”–, pare del Joan i de la Valèria, de 9 i 7 anys respectivament, des de fa anys escriu sobre notes, lletres i cel·luloide per a capçaleres com Serra d’Or, Núvol o Quadern de les Idees i ha tingut temps d’engiponar dues novel·les: El guardià de les trufes (Barcino) i Lluny de qualsevol altre lloc (Onada).
La primera és un clàssic exemple de long seller. Una història en què l’autor va donar veu “als masovers que mai no la van tenir, on explico les circumstàncies socials i polítiques que van precipitar el final d’aquell món i la ferida emocional que allò va comportar”, i que continua venent-se gairebé deu anys després de la seva publicació. Per altra banda, Lluny de qualsevol altre lloc va suposar per a Fèlix “una aposta més arriscada, tant des del punt de vista argumental com del formal”. Una història d’arrelament en el passat i, alhora, “una metàfora de la destrucció moderna del País Valencià a càrrec d’especuladors i capitalistes, i de les polítiques dictades des de Madrid”.
A aquestes obres se suma el llibre Dones cineastes: l’altra cara de l’espill (Onada), acabat de publicar, i que recull una sèrie d’articles de diversos autors per a Quadern de les Idees que l’escriptor va coordinar. Un projecte que coexisteix amb un assaig sobre Jim Thompson, i nombrosos monogràfics sobre sèries televisives i cinema asiàtic, entre altres.
La inspiració era aquí, a les arrels
“Des de sempre m’ha interessat la ficció. Jo volia escriure novel·les. El problema és que no sabia com fer-ho, que és el mateix que dir que no sabia què explicar. Recordo que de molt jove vaig intentar ser un escriptor imaginatiu, i encara no sabia que no estic dotat per la imaginació i la inventiva”. Per aquest motiu, Fèlix Edo Tena es va posar a escriure assajos i articles basats en les seves àmplies i variades lectures.
Va guanyar alguns concursos d’assaig filosòfic i es va embardissar en una tesi sobre filosofia del cinema i de la música, “tot i això, jo continuava volent escriure una novel·la, i continuava fracassant en els meus intents”. Fins que va arribar l’epifania. “Em vaig adonar que tenia tot un filó narratiu davant meu. Jo provinc d’una comarca de l’interior de Castelló, una zona avui dia buidada i molt deprimida, crepuscular. A més, és una zona valenciana que sempre ha estat fidel a la identitat catalana, fins al punt que els meus avis ni sabien parlar castellà! I provinc de família masovera que va viure, literalment, en un món tradicional i premodern, però que es va veure immersa en conflictes moderns com els enfrontaments entre la Guàrdia Civil i els guerrillers del Maquis”. Escoltar, mirar, llegir: l’escriptor es va adonar que cada conversa familiar derivava en sucós material narratiu, “tant de la vida d’aquells masovers com de quan es van veure immersos en les batalles de la història”.
Els seus dos llibres retraten aquest univers sobre el món rural i la seva destrucció que, aviat, es completarà a tall de trilogia amb la imminent publicació d’El món exterior. “Amb aquesta tercera novel·la m’ho he volgut passar bé escrivint un relat de terror existencial ambientat en les masies dels Ports”. Un perfecte tancament de cercle.
Trobar Macondo
Després d’haver viscut a Barcelona durant diverses temporades, l’escriptor viu a Tortosa, una zona que connecta amb el nord de Castelló. “Avui són dues comunitats autònomes diferents, però històricament l’àrea s’englobava en la diòcesi de Tortosa. Parlem un català molt similar i tenim una cultura popular molt semblant. És el meu Macondo particular!”.
Enamorat del caràcter rebel d’una Barcelona que ha sobreviscut bombardejos i assalts (i que ara tracta de sobreviure la massificació turística), “em resulten molt interessants les ínfules anarquistes i llibertàries dels catalans, que provenen, òbviament, de la seva mala relació amb el poder i el seu monopoli de la violència. D’altra banda, aquesta és una ciutat oberta a la mar, i això ens atorga la capacitat de tenir opinions molt fortes, però també una gran tolerància cap a l’altre. Perquè, en les cantines i les tavernes dels ports es discuteix de manera molt irada, però també hi ha una idea molt clara que el món és divers i que cadascun té el seu punt de vista particular”.
— Un clar exemple d’això és aquest Bar. On es parla del fet humà, diví, literari i subversiu, i a més s’hi menja molt bé… per si vols comprovar-ho tu mateix…
Fèlix Edo Tena prorromp en una sonora riallada. “Durant el dia, acostumo a menjar racions per a poder continuar endavant i funcionar de manera lleugera, ja que el meu àpat més substanciós és el sopar”, replica. “Però el que és clar és que la cosa acabarà, tant sí com no, amb postres –afegeix–. Si no acabo amb algun dolç, és com si em faltés alguna cosa!”.
