“El de la corrupció és un tema recurrent en allò que escric, perquè és quelcom que existeix, que és aquí, encara que jo mai no ho hagi viscut en la meva feina”. L’escriptor Félix Martín Garrido degusta a peu de barra una canya de cervesa torrada. És migdia i les notes suaus de Café Montmartre blues de Stan Getz compassen l’atmosfera del Bar. El parroquià somriu, gaudint del moment, vivint-lo a fons. Haver-se adonat que el més important és sempre allò que s’està fent, ni l’abans ni el després, sembla ser el més gran ensenyament que la vida li ha donat. El que ell més agraeix.
Criminòleg, policia i formador en seguretat pública i privada de llarguíssim recorregut, confessa que, més sovint del que li agradaria, els professionals d’aquest àmbit que escriuen ficció s’acomoden a la percepció i tòpics als quals el públic està acostumat a base de sèries, pel·lícules i thrillers. “Si s’expliquessin molts processos tal com funcionen de debò, el lector o l’espectador no se’ls creuria, encara que siguin molt més certs que els que estan acostumats a veure o llegir!”.
Metòdic, meditatiu, centrat en un ara que es podria haver truncat quan, als vint-i-tres anys, un paio el va atropellar amb un cotxe robat per a evitar que el detingués, Félix conrea un desmesurat amor per la lectura i una passió per la filosofia, tant en el seu vessant històric, com en l’obra de pensadors com el coreà Byung-Chul Han. Aprofitant molt bé el seu temps lliure, escriu llibres i relats i visita biblioteques, “encara que ja no siguin els llocs de lectura i silenci que eren abans”.
Un viatge que va començar durant un altre viatge
Com a bon lector impenitent, això d’escriure era una cosa que Félix Martín Garrido portava molt dins, com un atribut de sèrie. “Fa uns trenta anys em va donar per posar-me amb això, una tarda en què vaig omplir quatre folis als quals no vaig donar continuïtat”. Aquelles fulles es van quedar allà, en un calaix del seu escriptori i, també, important, en un altre de la seva ment.
— Llavors, quan et vas posar de debò amb el tema literari?
L’escriptor tira la vista enrere. “Va ser fa uns dotze anys, jo tornava de Santiago de Xile d’impartir un seminari sobre seguretat a la policia local. Durant aquell trajecte vaig reprendre aquelles quatre pàgines, em vaig posar a escriure a l’avió”. Gairebé acabat el viatge a Xile, havia començat un altre que fa des d’aleshores, el de l’escriptura. “En poc temps tenia un primer esborrany de quatre-centes pàgines, a partir d’aquí va ser una llarga feina de relectura, poda i reescriptura”. Després d’aquest procés, veia la llum la seva novel·la de debut, El efecto dominó, “que tracta sobre les venjances i revenges molt habituals després de la Guerra Civil”.
La seva següent novel·la, No queda lugar para la poesía, aborda la corrupció urbanística. La tercera, No merecemos nada mejor, ambientada entre Barcelona i Santiago de Xile, tracta de la corrupció política i policial, inspirant-se en el cas Bárcenas. I, de forma molt recent, ha vist la llum la quarta obra de l’escriptor, Quiero que nunca dejes de hablar conmigo (Octubre Negro), inspirada en aquell informe Navajas que, el 1989, vinculava a guàrdies civils de la caserna d’Intxaurrondo amb narcotraficants. “El protagonista, Marcos Aranda, és un personatge desdoblat en dos, dins del qual cadascuna de les dues personalitats va assumint el control segons ho va requerint cada situació”. I ho explica amb el somriure de qui s’ho ha passat bomba traçant una història de podridura moral i sang amb un generós amaniment d’humor negre.
Amb tots els seus secrets a la vista
L’escriptor sempre ha viscut en els marges de la ciutat —“Mataró, Argentona, Badalona, Tiana…”— i confessa que la seva relació amb Barcelona és “gairebé la d’un turista al qual li agrada venir, passejar, descobrir nous racons com el hall de l’Hotel Oriente o l’emplaçament de l’antiga comissaria de Conde de Asalto, on el Méndez del Francisco González Ledesma resolia els seus fregaos”.
Observar els paisatges i paisanatges de l’urbs, descobrint sempre algun nou dels seus incomptables secrets a la vista, en una ciutat que “s’està posant molt cara i que, potser, no sé si per ella mateixa o si és que jo ho percebo així, ha perdut una mica del regust de culturalitat que tenia abans”. Liquida la canya de cervesa. “Aquell esperit europeista i obert de mil ètnies i colors que es complementava amb la seva inspiradora insolència canalla autòctona”, afegeix, amb la mirada en llargues nits pretèrites solcant carrers on tot era possible i sobre els quals mai semblava que començaria el dia.
— El que té mil sabors i val la pena descobrir és l’oferta gastronòmica del nostre Bar. Et podem temptar amb alguna cosa de menjar?
Lonesome boulevard de Gerry Mulligan sona i, fidel a la seva filosofia, Félix Martín Garrido gaudeix i degusta l’instant. Res no importa més que allò que passa en aquest moment.
“Doncs una canya més i crec que optaré per unes tapes variades”, replica, mirant amb gana l’aparador on s’exhibeixen algunes mossades suculentes.
