Ha mort William Shakespeare

Ha mort l’home de vuitanta-un anys que va ser la segona persona del Regne Unit, i el primer home, a rebre la vacuna de Pfizer. L’home, i aquesta és la qüestió curiosa, es deia William Shakespeare. Suposo que en una família amb aquest cognom és difícil no caure en la temptació del bateig. Conec una Amaranta Buendía i una Anna Franch, amb ch final. Aquesta em va explicar que al seu poble, valencià, aquest cognom és molt habitual i que d’Annes n’hi ha moltes. Va ser casualitat.

Suposo que si et dius William Shakespeare t’acostumes a esperar alguna cosa sempre que dius el teu nom. Un somriure de complicitat, una pregunta o, esclar, la indiferència. Algú que no diu res de res, que no aixeca la vista si li dius: “Em dic William Shakespeare”. En el cas d’aquest home, la regidora del seu municipi, amiga seva, va escriure a Facebook: “M’entristeix molt saber que el nostre amic, l’encantador Bill Shakespeare, ha mort”. Aquest “Bill” tan lògic, davant del “Shakespeare”, m’ha sobtat. És com tenir per amiga a una Merche Rodoreda, a un Micky Cervantes, a una Emi Pardo Bazán.

El cas és que la presentadora del Canal 26 va haver de donar la notícia en directe. “Ha mort William Shakespeare!”, devia cridar algú de producció. I li devia dir a ella per l’orellera. “Ha mort William Shakespeare! Espera’t a dir-ho, que demano un carro d’imatges”. Perquè sempre és millor donar una notícia d’última hora amb imatges. I al cap de no res li devia fer un senyal amb el dit: “Tenim imatges!”. I llavors, la presentadora va dir:  “Anem amb una informació que ens deixa amb la boca oberta davant la magnitud d’aquest home. Parlem de la mort de William Shakespeare. Com saben, un dels escriptors més importants, per a mi el més referent de la llengua anglesa”. I va afegir, potser perquè li estaven dient per l’orellera: “És el primer home del Regne Unit en rebre la vacuna”.

Es fa difícil saber què li va passar pel cap. Si es pensava que l’escriptor William Shakespeare, l’autor de Hamlet, estava viu fins aquell dia, com és que mai, mai va demanar d’entrevistar-lo o d’oferir-li feina com a tertulià? Quan amb en Quim Monzó treballàvem al Matí de Catalunya Ràdio per a l’Antoni Bassas la nostra ocupació principal era entrar al seu despatx i agafar els llibres de Rodoreda, Cervantes, Pla, Víctor Català… que tenia als prestatges i dedicar-li. “A l’amich Antoni ab admiració”, li va “escriure”, em sembla, que Ausiàs March. Però no ho fèiem amb la intenció que s’ho cregués. Valga’m Déu.