Escoltar de viva veu a una cineasta com Isabel Coixet en temps dels Gaudí, Goyas i Oscars val molt la pena. Expliquen a l’entorn del Cornellà Creació Fòrum que per a Coixet és gairebé tan important l’art en el sentit ampli de la paraula com les anxoves o l’arròs amb llet. Nascuda a Sant Adrià del Besòs, la directora de cinema es defineix com “un cul inquiet amb molta curiositat” o “un salmó que ha anat sempre a contracorrent”. La seva trajectòria va començar amb una pregunta que per a molts ha donat ja la volta al món: “I per què no?”. O dit d’una altra manera: “I si…?”. Disculpin el tòpic: llums, càmera i acció.
Isabel Coixet va estudiar Història i va començar sent publicista. El seu pare era treballador de l’antiga Fecsa i la seva mare era taquillera dels Cinemes Texas. Va aprendre a fer guions amb una revista cinematogràfica del Mercat de Sant Antoni. La publicitat va ser la seva primera gran escola d’ofici. “Volia fer cinema, però també volia guanyar-me la vida. Vaig aplicar el pensament lateral per buscar solucions no ortodoxes”, assegura. Nota al peu: el pensament lateral acotat pel psicòleg Edward de Bono implica buscar un camí alternatiu al convencional i resoldre problemes de manera creativa desafiant la lògica establerta. Es tracta de trencar amb el que és habitual i explorar nous camins amb noves perspectives. Parlant clar i en anglès: Think outside the box. I hi afegim: Learning by doing. És a dir, pensar fora de la caixa i aprendre fent.
“He estat la pitjor empresària de la història. A banda d’Orson Welles, he estat dels pocs en la història del cinema que s’ha gastat diners en una pel·lícula. He fet moltes pel·lícules i no sé qui s’ha quedat els diners… Potser és millor que no ho sàpiga perquè m’emprenyaria”, explica entre riures del públic. Ha treballat amb Pedro Almódovar o Jaume Roures i ha dirigit actors de talla mundial com Penélope Cruz, Juliette Binoche, Tim Robbins, Laia Costa o Emily Mortimer, entre d’altres, alhora que recorda també la seva conversa amb Steve Jobs sobre Adan i Eva i el cordó umbilical.
Segons Coixet, ser creatiu és estar obert al fet que algú et digui alguna cosa que al teu cap s’acabi transformant en una altra cosa. Parafrasejant el surrealisme més pur del Comte de Lautréamont, parlem de la trobada fortuïta d’un paraigües i una màquina de cosir en un quiròfan. I sí, ara que vingui algú i ens ho expliqui a poc a poc. “La idea és barrejar una cosa sublim, una cosa banal i alguna cosa que no és ni sublim ni banal”, afegeix la cineasta. I de nou, ens tornem a preguntar: I per què no? Aquesta és la qüestió i aquesta és la frase que en gran part ha mogut la seva i moltes altres vides.
Arribem a les postres d’arròs amb llet. Parlem ara de l’ésser humà i del món. Coixet desperta de nou l’interès del públic afirmant que “l’ésser humà sempre s’ha inventat grans maneres de fotre’s la vida des que el món és món”. I com és, llavors, el món més enllà de món? Es preguntarà el lector. La també publicista respon: “El món d’ara et nega, et crea un núvol mental que impedeix reaccionar a certes coses. No crec que un hagi de parlar i opinar de tot. El món està en constant contradicció i paradoxa.” Vist així, quin món que ens ha tocat… Però segur que encara hi podem fer alguna cosa.
I per què Isabel Coixet fa pel·lícules? Intenta donar veu a les persones que fan coses interessants i ho fa des del “sacrifici” del cinema. “No tenir por també passa per qüestionar-se moltes coses”, apunta. Creure en un mateix implica tenir els sentits ben oberts. La cineasta insisteix que “l’art i la creació és una manera d’entrar en l’ambient de les coses que passen i veure’ns amb els ulls d’una altra persona i amb personatges que s’assemblen una mica a nosaltres, però no del tot. El cinema és bastant intangible”. Qui no s’ha vist algun cop a l’altre costat de la pantalla? El cinema pot fer-te sentir, agitar-te el subconscient o remoure’t per dins. En dues paraules: Vinga, va. “Cal estar oberts a coses que no estan directament relacionades amb nosaltres. Aquest vinga, va. No soc el director més admirat del món, però he aconseguit l’afecte de molta gent i he connectat amb persones que no tenen res a veure amb mi, tal com em va succeir un Cap d’Any a Islàndia”, conclou.
I com a les millors pantalles, sempre hi ha un final de traca. En aquest cas, revelem amb quina pel·lícula es quedaria Isabel Coixet si només en pogués triar una: Coses que mai et vaig dir. Sense oblidar La meva vida sense mi. També confessa quin ha estat el rodatge més dur de la seva vida: Ningú no vol la nit. Afirma que “tot el cinema és política” i ens avança que encara li agradaria fer una pel·lícula de la història de dues dones que van lluitar contra els nazis de forma artística durant la Segona Guerra Mundial. Pròximament, als millors cinemes i a les millors pantalles? Potser l’art de fer cinema ens recorda la força del pensament lateral a través d’un paraigua i una màquina de cosir que es troben en un quiròfan. Potser necessitem una mica menys de fotre’s la vida i una mica més de vinga, va.
