“Dibuixar em va salvar la infància, l’adolescència i part de la joventut”. Jaime Martín es recolza a la barra, mentre, de fons, amb una qualitat acceptable per al parroquià que prefereix no escoltar música a haver de sentir-la malament, les notes d’Overkill de Motörhead compassen la tarda al Bar. Demana una cervesa artesana, abans de prosseguir. “El fet de dibuixar em va ajudar a relacionar-me amb el meu entorn, a socialitzar sense necessitat de profunditzar en una sèrie de rituals que no anaven amb mi”.
Ara, ja com a adult, el premiat i aclamat autor de còmic de L’Hospitalet de Llobregat continua gaudint d’aquesta distància amb el món, del fet d’entrar i sortir des de l’aïllament de qui passa nou hores al dia en el seu estudi, a resguard de la misèria moral d’un món “regit per fills de puta que imposen les seves polítiques”. Alhora, els seus còmics li serveixen per a bolcar el seu punt de vista, la seva manera de viure i suportar la realitat.
Als catorze anys el seu afany era convertir-se en pintor. Tot tècnica i realisme. “Llavors jo ja llegia còmics com a Tótem, Creepy o 1984”, però la seva primera trobada transcendental amb la historieta va tenir lloc quan va descobrir al Carlos Giménez. “Quan vaig llegir els seus còmics, Om, Paracuellos i tants altres, em vaig adonar que explicar historietes donava per molt i que les possibilitats en aquest àmbit eren enormes”.
Quan va caure a les seves mans la revisa El Víbora, va apuntalar el seu categòric desig de convertir-se en autor de còmic. “Aquella revista era de la meva generació, la realitat que explicava a través de les seves vinyetes era la que jo vivia al carrer. A més, el seu influx va ser més transcendent perquè em va fer adonar-me que, per sobre del dibuix, per sobre de la forma, importava la història, el fons. Allò li va donar la volta a tot allò que jo creia llavors”.
Una mica de germà gran, una mica de pare i tot un amic
Quan tenia quinze anys, Jaime Martín es va presentar a la redacció de la revista Rambla, per parlar amb un dels seus fundadors, l’influent dibuixant Josep Maria Beà. “Vaig anar-hi amb la meva mare, que em va voler acompanyar per veure qui eren aquests paios. Pensa que, llavors, voler dedicar-se a això era una cosa molt marciana”, rememora l’artista, sense reprimir un somriure afectuós.
La connexió amb Beà va ser immediata. “Va ser el primer que va creure en mi, que va veure que tenia potencial. Em va començar a encomanar deures i, m’hi vaig posar al cent per cent”. L’amistat entre els dos segueix intacta tants anys després. “Per a mi Josep Maria és com de la família. Té una mica de pare, una mica de germà gran i molt, tot, d’un gran amic”. I no s’equivocava, perquè pocs anys després, després del seu pas per revistes com El Víbora o Humor a Tope, el Jaime va guanyar el premi a l’autor revelació al Saló del Còmic de Barcelona de 1990, amb l’autobiogràfica Sangre de barrio.
Va ser l’arrencada d’una producció que inclou recordats títols com Los primos del parque, Infierno o Invisible, i que va donar un ulterior salt qualitatiu quan, el 2007, va fitxar per la gran editorial belga Dupuis. “Des de llavors —s’enorgulleix— no he tornat a fer cap feina que no em vingués de gust fer”.
En qualsevol cas, s’ho pren amb calma. Cada obra té una gran feina darrere i, com per a tantes altres coses, per al còmic les presses gairebé mai són bon animal de companyia. En aquests últims divuit anys el dibuixant ha facturat títols com Todo el polvo del camino, el recent Un oscuro manto o la trilogia formada per Las guerras silenciosas, Jamás tendré 20 años y Siempre tendremos 20 años. Un univers al qual es tornarà a acostar amb el seu proper treball, que ja té guió tècnic finalitzat i que “explicarà la història dels meus pares, de la seva infantesa i joventut”, anuncia. Ara és qüestió de donar-li temps al temps, passar hores a l’estudi i mantenir el món a la deguda distància.
Amb un peu a cada costat de la frontera
L’artista viu a Santa Eulàlia, el límit entre Barcelona i L’Hospitalet. “De jove sí que, com a xaval hospitalenc, vivia la gran ciutat com aquella gran jungla d’asfalt misteriosa a la qual baixava amb els amics, però ara visc les dues ciutats com si fossin una. Tinc el centre de L’Hospitalet i el de Barcelona més o menys a la mateixa distància i als dos hi vaig caminant o amb bici”, explica, amb l’esperança que es continuï reduint encara més l’espai que es dedica als cotxes respecte al que tenen vianants i ciclistes.
“Barcelona té la mida justa, té de tot, encara que no es trigui més de tres hores a creuar -la a peu”. I acaba la seva cervesa abans d’afegir, amb una ganyota de fastigueig: “El que no entenc és a què respon aquesta tendència, que a més afecta a tantes ciutats, de cedir a l’homogeneïtzació de franquícies i negocis per a turistes, quan l’aspecte bonic de viatjar a altres indrets és descobrir-ne les peculiaritats…”.
— Entre les peculiaritats d’aquí es troba la nostra exquisida oferta gastronòmica, per si vols sopar alguna cosa. Tenim carta, plats combinats, tapes, racions…
Jaime Martín sospira. “La veritat és que cada cop menjo menys —confessa—, així que optaré per una ració o un entrepà”. I guarda uns segons de silenci, degustant la veu de Lemmy Kilmister a Keep us on the road, abans d’afegir: “El que sí que et demanaré és una altra cervesa”. Artesana, és clar.
