A l’illa de la discòrdia, fa un segle tres cases modernistes —la Casa Batlló, la Casa Amatller i la Casa Lleó i Morera— es disputaven el protagonisme i el gust de la burgesia de l’època. Avui, continua sent un espai de debat i tensions, però per motius molt diferents: cues interminables de visitants com a resultant d’un turisme massiu que ofega la ciutat, veïns i famílies que han d’abandonar el barri, expulsats per la pujada dels preus del lloguer, i l’anglès imposant-se a cada cantonada i interacció diària, en una ciutat en què el català està perdent presència.
Amb aquesta imatge de fons, conversem amb el filòleg i escriptor Jordi Amat (Barcelona, 1978), que acaba de publicar Les batalles de Barcelona: Imaginaris culturals d´una ciutat en disputa (1975-2025), un assaig que repassa els imaginaris que han definit la ciutat en aquests darrers 50 anys. Perquè Barcelona no és només un espai físic, sinó que és un cúmul dels relats que la defineixen i dels productes culturals que la projecten al món.
I, actualment, a la ciutat s’està construint un relat de malestar. “Visc a Barcelona, l’estimo i la pateixo, com suposo que molt de vosaltres”, deia Victoria Szpunberg en un col·loqui posterior a una representació de L’imperatiu categòric. Un sentiment i un malestar compartit per molts veïns que, per a Amat, necessita ser expiat per a construir un nou relat d’una ciutat realment democràtica, on els veïns que han nascut o hi treballen puguin continuar vivint-hi.
— Per què ens hem citat aquí, a l’illa de la Discòrdia?
— Fa cinquanta anys, l’any 1975, que és el punt d’inici del llibre, no hauríem quedat a l’Eixample, segurament ho faríem a la Rambla, que era el nervi cívic de la ciutat. Però amb la Transició i, especialment després dels Jocs dels 92, l’imaginari de la Barcelona democràtica es va anar construint sobre l’Eixample: era la viva imatge de la burgesia, però també del modernisme i la modernitat. Així ho reflecteix l’exposició El Quadrat d’Or, exposició que s’organitza en el marc de l’Olímpiada, que posava en valor aquest modernisme burgès.
“La Rambla s’ha convertit en un no-lloc, en un decorat d’aquesta Barcelona-Disney que es vol vendre al món”
— L’Eixample també és des d’on escrius el llibre. Així ho fas saber en les primeres pàgines, quan poses les cartes sobre la taula i deixes clar que la visió que es reflecteix al llibre és la d’un petit burgès.
— Em semblava imprescindible dir-ho. Perquè parlo des del privilegi. Des del centre, en termes geogràfics, culturals i socioeconòmics. I en soc conscient. I parlar des del privilegi determina la manera com veiem i analitzem els fets. Donem per fet que la cultura elabora discursos crítics, i aquesta crítica es construeix habitualment des de la perifèria. Penso, per exemple, en els textos de Pérez Andújar, però també en produccions cinematogràfiques com El 47 o Petit Indi.
— A més d’escriure des del centre, també reconeixes un altre punt de vista: et presentes com a fill de Pasqual Maragall. Ho ets en el sentit metafòric o ideològic?
— Clarament, no en el sentit biològic [riu]. Soc fill del pujolisme per tradició familiar, però em sento còmode reivindicant l’herència maragallista: modernitzar la ciutat i fer-la més democràtica, però sense perdre la seva identitat.
— Tornem a Barcelona, avui hem quedat a l’Eixample com a símbol d’aquest imaginari de ciutat moderna i burgesa. Però fa 50 anys hauríem quedat a la Rambla, com ha canviat la imatge d’aquest passeig?
— La imatge actual de la Rambla és que ja no és nostra. A banda d’unes obres que semblen endèmiques i que fa incòmode passejar-hi, la Boqueria és l’element en què més es reflecteix: un mercat pensat per alimentar barcelonins, s’ha convertit en un lloc de pinya tallada pels turistes.
— La Rambla és, de fet, protagonista de la primera imatge de portada del llibre. Una fotografia de Pilar Aymerich d’una manifestació obrera a la Rambla a finals dels setanta.
— I aquesta imatge reflecteix el canvi que ha patit la Rambla en el nostre imaginari en els darrers 50 anys: de ser l’espai central de la ciutat fins i tot per les manifestacions, a un carrer desèrtic durant la pandèmia, quan descobrim que allà no hi viu ningú. La Rambla s’ha convertit en un no-lloc, en un decorat d’aquesta Barcelona-Disney que es vol vendre al món. I aquesta és una de les grans batalles del llibre: com recuperem la Rambla com a espai dels ciutadans? Perquè si no recuperem la Rambla, Barcelona perd identitat.
— I la segona imatge, en canvi, és a l’Eixample: en un episodi concret de la història recent: Casa Orsola. Per què aquesta imatge?
— Casa Orsola és un episodi que resumeix el moment actual, i també hi tinc una relació personal. Durant anys passava per davant l’edifici gairebé diàriament: per comprar els diaris o fins i tot les mones pels meus fillols. Fins que un dia salta la notícia que els llogaters de tota la vida han de marxar perquè el fons inversor propietari ha decidit convertir els pisos en lloguers de temporada.
Però el més significatiu de Casa Orsola és que algú com jo, un petitburgès, i els seus veïns de sobte sentíssim que aquest problema ens podia tocar directament. Durant la manifestació ens vam trobar fent nostres consignes com “la por al burofax”, tot i saber que, en el meu cas, probablement mai en rebré un. Quan la classe mitjana es converteix en la perjudicada d’un model de Barcelona orientat a fer del ciutadà modèlic una elit liberal i cosmopolita, vol dir que la ciutat té un problema.
“No repensar bé el model de ciutat cap al qual es volia avançar, ha fet que el turisme i el neoliberalisme s’aprofitessin de la ciutat per a convertir-la en un producte a comercialitzar”
— Aquest canvi de model el descrius en el llibre a partir d’una Barcelona que ha deixat de ser productiva en el sentit econòmic i s’ha convertit, ella mateixa, en el producte.
— Des de mitjans del segle XIX, Barcelona era l’eix d’una regió industrialitzada. Però a partir de l’última dècada dels 90 es converteix en una ciutat de serveis i, en definitiva, en un producte i una mercaderia orientada al turisme. I aquest canvi es produeix arran dels Jocs dels 92 i la gran transformació urbanística de la ciutat. Perquè si gestionar les derrotes és una merda, gestionar els èxits pot ser encara més complicat. I la gestió de l’èxit del 92 ha provocat una ressaca llarguíssima.
— En quin sentit?
— L’èxit del 92 va ser immens, però ha estat mal gestionat. No repensar bé el model de ciutat cap al qual es volia avançar, ha fet que el turisme i el neoliberalisme s’aprofitessin de la ciutat per a convertir-la en un producte a comercialitzar. Tot plegat ha contribuït al fet que avui molts barcelonins sentin la seva ciutat com a hostil.
— I, per aquest motiu, t’atreveixes a afirmar que el mite que es va crear i va sostenir Barcelona després dels Jocs del 92 fa temps que ha deixat de funcionar i interpel·lar-nos.
— En el llibre analitzo el text d’El vol de la fletxa del filòsof Josep Subirós, que relata com la imatge estèticament bella i icònica del vol de la fletxa van servir per a construir aquest mite d’èxit dels 92, que prometia una ciutat més nova i moderna, però que van convertir Barcelona en una mercaderia pensada pel turista i l’elit. El problema dels mites és precisament aquest: quan deixen de funcionar.
“El Procés no va pensar Barcelona, i aquest fet explica part del seu col·lapse”
— I després del mite del 92, encara parles d’una altra mitologia: la d’El Procés. En aquest cas, però, afirmes que es tracta d’un mite que no té capital ni metròpolis i que, per tant, no pensa sobre Barcelona.
— El Procés va generar una reflexió fins a cert punt obsessiva sobre el model de país, però tenia un angle mort: no pensava en Barcelona. No va a arribar a pensar en el paper d’una hipotètica capital de l’Estat català. I aquest va ser un error profund, un error que, en certa manera, explica el seu posterior col·lapse. Perquè, de la mateixa manera que Barcelona ha necessitat Catalunya en la història moderna, Catalunya no es pot explicar sense fer referència a Barcelona.
— I per què sembla oblidar-se de la ciutat?
— Barcelona és una ciutat indiscutiblement global, que vol alçar-se com una icona del progrés i la modernitat, que exporta coneixement i capta talent. I si vol alçar-se com a ciutat global, és difícil que, alhora, esdevingui capital regional. I aquesta tensió es fa present fins avui: quan som conscients de la pèrdua de catalanitat de la ciutat, quan, per exemple, un passeja pel carrer i difícilment sent parlar en català.
— Afirmes, a més, que no només és un mite sense capital, sinó també sense literatura sobre Barcelona.
— El Procés, un moment de fervor polític molt potent, rarament no va tenir translació literària. És curiós perquè tenim un corpus potentíssim de narrativa sobre Barcelona de l’últim segle, però en el moment del Procés no va aparèixer una literatura que repensés la ciutat. Però, en canvi, sí apareixen grans èxits catalans però pensats des de fora de la ciutat: des d’Alcarràs fins a Canto Jo i la Muntanya Balla d’Irene Solà.
— I actualment? Tampoc tenim bona literatura sobre Barcelona?
— De fet, diria que aquesta Barcelona que els ciutadans vivim amb hostilitat ha tingut una translació literària potentíssima: llibres en què es reflexiona sobre la precarietat, sobre com el malestar i la nostra relació amb la ciutat penetren en la nostra experiència quotidiana. I aquesta literatura de la precarietat s’ha escrit des d’una mirada eminentment femenina.
“El desassossec contemporani que es viu a les ciutats com Barcelona s’ha escrit des d’un punt de vista eminentment femení”
— Femenina?
— Quan pensem en novel·les sobre Barcelona, segurament pensem en obres com La verdad sobre el caso Savolta (Eduardo Mendoza) o Vida Privada (Josep Maria Sagarra). Però hi ha tota una altra línia femenina, que va des de Mercè Rodoreda, Víctor Català o Carmen Laforet i que arriba als nostres dies amb veus com Llucia Ramis, i el seu Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys, o Consum preferent d’Andrea Genovart, que són igual de valuoses. I aquest desassossec contemporani que es viu a les ciutats com Barcelona s’ha escrit des d’un punt de vista eminentment femení.
— Després dels mites del 92 i del Procés, quin mite o imaginari diries que s’està construint ara al voltant de la ciutat. Quin imaginari?
— Ara estem destruint el mite de la ciutat global. Mite que té al turista i l’expat com a icones i com a bocs expiatoris dels nostres mals, sobre els quals projectem les nostres neures sobre la ciutat i sobre els quals construïm la crítica cap a ella.
— I després de destruir-lo? En crearem un altre?
— Sí. Necessitarem construir un mite nou: un mite en què els ciutadans puguem continuar vivint aquí. Perquè ara mateix això és, literalment, una fantasia, una projecció mítica. Però cada cop més actors polítics i econòmics entenen que no podem seguir així, perquè llavors apareixen els populismes que no agraden gens a ciutats democràtiques com Barcelona.
— En el llibre, de fet, et planteges aquesta incòmoda pregunta: és democràtica una ciutat on no poden viure els qui hi han nascut?
— Seguint els valors il·lustrats de llibertat, fraternitat i igualtat; no pot haver llibertat sense cohesió social. I si no existeix la pau social —perquè tot i que els conflictes en una ciutat són necessaris, però no són bons—, llavors tampoc existeix la igualtat ni la llibertat. I això ho hem de dir, fins i tot jo: un petitburgès que parla des del privilegi.
“El professor de Casa Orsola ha de poder viure a Barcelona, perquè ell és la icona de qui som els barcelonins”
— Deies que la Rambla i Barcelona havien de tornar a ser “nostres”? De qui? A qui et refereixes amb el nosaltres?
— Barcelona ha de ser de la gent que hi viu i que hi treballa. El problema ve, doncs, quan la gent que hi viu i hi treballa no hi pot viure. Si un professor que imparteix classes a la ciutat amb el seu sou no es pot pagar un habitatge, tenim un problema democràtic de primera magnitud. El professor de Casa Orsola ha de poder viure a Barcelona, perquè ell és la icona de qui som els barcelonins.
— Però a la ciutat també hi viuen i treballen, per exemple, expats, que ara deies que eren la icona del nostre malestar.
— Les ciutats, tradicionalment, són espais d’intercanvi i interrelació, de barreja. Però no pot ser que el peu a pagar sigui la pèrdua d’identitat i de les arrels fins al punt que viure a Barcelona o a Frankfurt sigui el mateix. Això és un fracàs.
— Imaginem el futur. Si d’aquí a uns anys, un escriptor hagués d’escriure un llibre sobre Les batelles de Barcelona des de 2025 a 2075, quina imatge o símbol triaria com a punt de partida del text?
— La Sagrada Família acabada. No ens ho pensàvem, però la veurem acabada, i els barcelonins encara no tenim resolta la nostra relació amb aquest temple que, no ho oblidem, és expiatori. Portem un quart de segle de malestar creixent amb la ciutat. I aquest malestar necessita ser expiat perquè Barcelona torni a ser nostra.
Per tant, una imatge que pot ser representativa d’aquest nou mite que s’ha de construir entorn a la ciutat pot ser el d’una Sagrada Família on els barcelonins acudeixen i la fan seva. Només així podrem expiar el malestar amb la ciutat i deixar de sentir que vivim a Barcelona, l’estimem i la patim, com va dir Victoria Szpunberg. Només així començarem a construir un nou sentiment de ciutat.
