Kissin al cor i a la memòria

Al Palau de la Música s’havien esgotat tant les entrades que van haver de disposar butaques a l’escenari. Normalment, els concerts de piano solista costen una mica més, la gent és més procliu a veure cordes i metalls farcint l’espai escènic fins a vessar pels laterals, però Evgeni Kissin és una mena de superstar interpretativa que fins i tot va reduir dràsticament la mitjana d’edat habitual a la sala: darrere seu, i esclatant a aplaudiments fervorosos com veritables hooligans, cinc fileres de joves espectadors que em van dir que venien d’una escola de música de Brussel·les. Kissin és dels grans o potser el més gran, però sobretot és dels que es fan estimar més. I em vaig passar el concert preguntant-me, i responent-me, per què.

La idea del repetori era Bach. Sens dubte. Per molt que ens hi entaforés dos nocturns i un scherzo de Chopin (un Chopin menys romàntic al que estem habituats), el Xostakovitx de la segona part era declaradament (i inusualment) bachià, pel fet que es tractava de preludis i fugues. De manera que, si vam començar el concert amb aquella disposició musical (i ergonòmica) que té l’obra de Bach (Partita número 2 en Do menor), i que fa que la interpretació s’assembli a una lliçó de mecanografia, vam acabar el concert amb un to similar si bé passat per la sempre sorprenent abstracció russòfona dels anys 50.

Després d’aquests aires clavicembàlics, classicistes i emperrucats, els nocturns de Chopin van ser una nova lliçó d’acupuntura: Kissin sembla relaxar-se, com tot l’Univers, quan es treu la cotilla i passa les formes dels nocturns o els impromptus i les rapsòdies. S’hi val més tot però, a més, anem a esprémer totes les possibilitats d’aquest nou instrument anomenat pianoforte. I el músic i compositor rus que feia emmudir el Palau (ni un sol estossec inoportú, com a màxim un breu mòbil distret) sembla fondre’s dins del teclat sense mapa, sense partitura, sense limitacions ni dubtes. Per alguna raó en anglès en diuen by heart (i en francès part coeur), de saber-se una cosa de memòria: hi ha coses que no passen per la memòria, i que només són possibles si passen per una altra banda.

Kissin no fa malabars ni exhibicions de virtuosisme: exposa amb una claredat cristal·lina, però plena de creativitat

L’1 i el 2 no són en efecte els més populars dels nocturns, però s’acosten a la forma de balada amb l’emocionalitat domesticada (excepte el segon, més tempestuós). Estan dedicats a una comtessa i a una baronessa respectivament, mentre que el scherzo que els segueix convida a prendre’ns la nit amb un esperit més juganer i quasi obessivament beethovenià (o beethovenianament obsessiu). Un final de primera part, ara sí, romàntic i ple de colors anímics, de l’alegria a la malenconia i de l’angoixa a la por en una mena d’Inside Out del segle XIX magistralment executat en dotze minuts. Ovació dempeus, els fans embogits, pausa llarga.

Xostakovitx em té intrigat, meravellat, eternament sorprès. Sempre que me’l trobo al programa en desconfio, per la seva perillosa tendència a l’abstracció, però sempre m’acaba convencent i obrint els ulls. La Sonata número 2 en Si menor (1943) és d’una imaginació desbordant, seductora i hipnòtica, amb espais per a una bitonalitat espasmòdica que sempre resulta interessant per a un beethovenià com jo. Em decanto clarament per ella davant dels posteriors preludis i fugues, per molt que siguin més rellevants per als experts o per al públic en general. Deu ser pel seu llenguatge neobarroc, que ja he dit que emperruca l’ambient fins a extrems que intento defugir, però en les mans de Kissin (ara sí, llegint partitura) i sobretot de Xostakovitx, el segell és de modernitat i de màgia. Kissin, de fet, no fa malabars ni exhibicions de virtuosisme: exposa amb una claredat cristal·lina, però plena de creativitat, que és el que mereix que el Palau s’ensorri en aplaudiments i mostres de gratitud infinita.

Malgrat tot, diria que ell sap que la màgia més gran es va produir en el bis. Concretament, en el scherzo número 2 de Chopin, que ens va regalar com una mena d’urgència d’última hora, de gran idea principal deixada al tinter, i que em va confirmar la irrepetible excepcionalitat del moment, d’aquelles mans i d’aquella reencarnació. Aquesta nit, més que un intèrpret, hem estat presenciant en directe un compositor. Un acte creatiu. Efímer i etern, com una rosa, com una abraçada, com un discurs brillant mentre s’alça la copa i es convida a dir “visca!”.