La ciutat que ens espera a “Somia la ciutat”

El Palau Robert presenta Somia la Ciutat, una de les grans exposicions de la temporada que pretén donar una nova visió del que poden arribar a ser les ciutats del futur, organitzada en tres eixos principals: la digitalització, l’ecologia i la identitat. Com ells mateixos diuen, és una invitació a l’optimisme conscient des de l’arquitectura, la tecnologia i el disseny urbà, però que vol incitar a reflexions sobre els models de ciutats.

Per aconseguir-ho, s’hi han sumat un bon nombre de despatxos locals, nacionals i internacionals al costat de diverses empreses del sector del disseny industrial, aportant projectes urbans i arquitectònics, i prototips que obren camins innovadors, tots sota la batuta del comissari i també arquitecte Roger Subirà, i amb un clar accent català.

Articulada en diverses sales, Somia la Ciutat presenta una part dedicada a la teoria on conviuen un collage d’imatges, vídeos i maquetes, al costat de projectes que han estat recentment acabats o estan en procés de materialització, tant al nostre país com fora d’ell.

Aquestes propostes no són només teoria, sinó que algunes d’elles ja s’estan duent a terme tant al nostre país com fora d’ell

La mostra exalta la creativitat des d’una perspectiva optimista, valorant aquells eixos, sintetitzats en tres revolucions, a través dels quals les urbs poden reorganitzar-se i redissenyar-se per a afrontar un futur positiu malgrat les greus crisis per les quals estem transitant: una revolució verda, una revolució digital i una revolució en la identitat.

Encara que d’entrada sembla que tots aquests conceptes són difícils de traslladar a l’urbanisme, es demostra que, canviant la perspectiva del punt de vista del qual s’observa la ciutat, cap a les persones que habiten en ella, és possible que aquests canvis siguin més que factibles, siguin sostenibles i millorin considerablement la qualitat de vida de tots aquells que encara habitem la ciutat. I això es demostra ja en la primera sala, on a través d’un audiovisual immersiu, podem veure com això ja ha succeït al llarg de la història i com els valors de l’època han estat motor per a aquests canvis, amb l’exemple de la Barcelona de Cerdà com el més pròxim a nosaltres.

Canviant la perspectiva del punt de vista del qual s’observa la ciutat, és possible que els canvis siguin més que factibles, siguin sostenibles i millorin considerablement la qualitat de vida de tots aquells que encara habitem la ciutat

A la segona sala, transitem per un entorn fosc i inquietant que ens remet a unes ciutats extretes del món del cinema, les sèries i els videojocs, amb la gràcia que se’ns posa en marxa un sentit que no acostuma a treballar a les exposicions, com és l’olfacte, a través del que sentim la pudor de la brutícia. Avantsala de les sales de les revolucions, compleix el requisit que és l’hora més fosca, aquella prèvia a la sortida del sol.

Per això el verd que trobem en passar al següent espai contrasta més, per a adonar-nos de com és possible dur a terme propostes arquitectòniques de transformació vinculades al medi ambient i a la sostenibilitat, comprendre que no sols es tracta d’una qüestió estètica, sinó que està vinculada a la salut i a la preservació del medi.

Per a la revolució digital, la seva aplicació s’entén més com entorns terapèutics o per a l’aprenentatge, espais per a experimentar dissenys aplicables a la realitat. Encara que també hi ha un enfocament on es qüestiona si la IA pot ajudar-nos a crear un espai millor que la ment humana. És una sala que interroga, però de la qual no podem sortir sense ser conscients que la tecnologia ha arribat per a quedar-se.

Ciutats que contemplin a tots els seus habitants sense distinció. I sobretot, on l’espai d’oci no sigui sinònim d’espai de consum

A la sala de la revolució de la identitat, es presenta un urbanisme que promou el benestar, que pretén recuperar aquells espais en els quals ens sentim bé, i adaptar-los a totes les persones, siguin joves o grans, tinguin alguna dificultat en la mobilitat o siguin dependents. Ciutats que contemplin a tots els seus habitants sense distinció. I sobretot, on l’espai d’oci no sigui sinònim d’espai de consum.

La postpandèmia va portar amb si un terrible discurs bipolar, en el qual tot ens semblava possible d’aconseguir i podia ser millor, per a després topar-se amb una realitat mediocre, en la qual, molt al contrari, moltes coses han anat a pitjor i s’han agreujat problemes sistèmics l’arrel dels quals està encara profundament arrelada. El gatopardisme en el qual vivim instaurats no és més que la conseqüència natural de tot allò que ens ha passat i ens passa, i això també es tradueix en com vivim a les ciutats, en allò que volem, allò podem i allò que necessitem fer mentre estem vinculats a elles.

És per això que, exposicions com Somia la Ciutat que ens presenta el Palau Robert, ens retornen la fe en la possibilitat de continuar vivint en les grans urbs d’una manera sana, i, sobretot, reviure l’esperit pandèmic de desfer-nos d’allò que no ens fa bé i no suma.

La mostra podrà visitar-se fins a l’11 de juny i l’entrada és gratuïta per a tots els públics.