El sisè capítol d’Hotels amb Historia i Històries d’hotels, que publiquem cada 15 dies a The New Barcelona Post, ens porta al cor del Barri Gòtic, just davant la Catedral Basílica Metropolitana de la Santa Creu i Santa Eulàlia.
Al número 7 de l’avinguda, un edifici neoclàssic del 1951 ha canviat de nom després de 74 anys: del mític Hotel Colón al nou Lamaro Hotel, un cinc estrelles que recupera el cognom del fundador i estrena vida després d’una reforma de 8,5 milions d’euros.
Un enuig llegendari
Tot va començar, com les millors històries familiars, amb un enuig monumental. A finals dels quaranta, Antonio Lamaro, enginyer i constructor milanès, va arribar a Barcelona amb la seva esposa a la recerca d’allotjament. El Ritz, que aleshores era el millor en hoteleria, només tenia per a ells una habitació amb bany compartit. Ella es va indignar; ell, amb un caràcter italià molt marcat que no admetia mitges tintes, es va indignar davant la situació i va deixar anar la frase que ho canviaria tot: “Construiré el meu propi hotel… i amb bany a cada habitació”’. Llegenda o veritat absoluta, la família encara explica setanta-cinc anys després, rememorant aquell moment d’empipament com el germen del Colón.
A la Barcelona de postguerra, amb prou feines una dotzena d’hotels decents a tot Ciutat Vella, la idea de construir un bon hotel no era gens descabellada. Lamaro va trobar un solar buit davant la Catedral, un forat obert pels enderrocaments dels anys vint i trenta per eixamplar l’avinguda, i va aixecar el seu somni: 150 habitacions, totes amb bany privat, un luxe gairebé revolucionari, i amb la mirada posada en el Congrés Eucarístic del 1952, el primer gran esdeveniment internacional que la ciutat organitzava després de la Guerra Civil.
El Colón es va convertir ràpidament en un dels pocs refugis de l’elit que recalava en una Barcelona encara grisa, tot i que ja tenia alguns moments brillants. Pels seus passadissos, llits i balcons hi van passar l’estatunidenc Ernest Hemingway, l’italiana Sophia Loren, el gallec Camilo José Cela o els nord-americans Tennessee Williams i Jane Fonda. Del llarg llistat d’il·lustres del segle XX, l’hoste més fidel va ser el català Joan Miró. Durant els seixanta i setanta el pintor i escultor va convertir l’hotel en el seu quarter general barceloní: pintava als salons, sortia a caminar pel Gòtic i tornava a dormir amb les campanes de la Seu de despertador. ‘Aquí batega la Barcelona imperecedera’, va dir un cop. I tenia raó.
Altres noms il·lustres completen l’àlbum: el filòsof Jean-Paul Sartre la pintora i coreògrafa Jacqueline Roque, segona esposa de Picasso, ocupant una suite a la quarta planta per gentilesa de l’àvia dels actuals propietaris. També consten al llibre de firmes visites més tardanes el japonès Arata Isozaki, l’estatunidenc Francis Ford Coppola i el valencià Santiago Calatrava.
Durant dècades, la segona generació de la família va cuidar l’hotel com un tresor estimat, gairebé sense tocar-lo: cortines florides, moquetes gruixudes i un aire de casa gran una mica antiquada. El temps i la competència no van perdonar. Als 2010 hi va haver tensions familiars i plets accionarials; la tercera generació va resistir la venda i, finalment, la quarta, liderada per Pietro Allegri i Marta Correngia, nebots-nets del fundador, van recomprar l’hotel a la resta de la família, van tancar ferides i es van llançar a la gran reforma.
Deixant enrere el Colón
Les obres d’actualització van començar el 2019. La covid els va obligar a parar més temps del previst, però planta per planta van transformar el vell Colón al qual la competència anava deixant enrere si no canviava. Els canvis es veien ja des del carrer: un lobby serè i minimalista, el nou restaurant Catedral 1951 (homenatge a l’any d’obertura) amb cuina catalana actualitzada, i la terrassa l’Àtic, un balcó molt cobejat al cor de Barcelona, on les taules enganxades a la barana són a vegades escenari de selfies asiàtics o americans i gintònics o vins d’hostes davant les torres de la Seu.
Les antigues 150 estances són avui 125 habitacions més àmples en tons terra i blau. Hi ha peces de fusta originals salvades i s’ha dit adeu definitiu a les característiques flors de les cortines que més que clàssiques ja eren d’altres temps molt passats.
L’estudi d’interiorisme barceloní Espai 31 ha aconseguit el gran canvi sense estridències. Els canvis i el refinament de la casa es noten en la calidesa del servei, en els detalls que fan que un se senti com a casa (el que pretenen els hotels amb personalitat) i en la sensació que la història continua allà, encara que ja no pesi.
El canvi de nom no ha passat desapercebut. En passar pel número 7, alguns barcelonins que coneixen bé la zona pensen ‘però aquest Lamaro… no era el Colón?’. En altres casos el rebateig ha aixecat alguna cella i reivindicació. L’agrupació Emblemàtics de Barcelona va proposar fins i tot dir-li ‘Colón-Lamaro’ per no perdre la memòria, tot i que Pietro i Marta ho tenen clar: Lamaro Hotel, tal com sona, és un homenatge al besavi i el tret de sortida d’una nova etapa.
I també, tot i que no sigui història directa de l’hotel, d’alguna manera també en forma part: la mateixa societat que el regenta té en obres el pròxim Regencia Colón. És al 13 del carrer Sagristans i passarà de tres a cinc estrelles; a més de planejar un tercer hotel al Gòtic previst per l’any 2026.
Amb una clientela òbviament diferent de la dels anys 50, el Lamaro ha trobat el seu lloc a la Barcelona del luxe silenciós. Davant la Catedral, on les campanes segueixen marcant el ritme d’aquesta part de la ciutat exactament igual que quan Miró es despertava per pintar, l’hotel ja no és el Colón de sempre, ni ho vol ser… tot i que continua sent història de Barcelona.
