“He tingut l’enorme sort que la meva família sempre m’ha donat suport. No vaig haver de batallar quan, a casa, vaig dir que em volia dedicar professionalment a la música i per això sento una gratitud enorme”. Les notes de Cantar t’és aliment, de Trau, compassen l’hora del vermut. Abillada amb un elegant càrdigan dels 60, la cantant, trompetista i compositora Laura del Pino xarrupa un glop de cervesa. “Sense la meva família i sense els meus amics, sense la meva gent, jo no seria la que soc”, afegeix. I somriu, sabent-se afortunada.
A casa seva s’escoltava i tocava molta música, “els primers acords de guitarra me’ls van ensenyar els meus pares”. Amb cinc anys la van apuntar a violí. Recorda amb afecte a la Itziar, aquella primera professora de clàssic després de la mort de la qual ja no va tornar a connectar amb l’instrument de corda. “Després d’ella, em vaig posar a estudiar cant i música moderna”. El seu amor pel Chet Baker la va portar un pas més enllà, a tocar la trompeta.
Al mig, una adolescència d’extraradi en un Sant Boi amb un substrat subcultural que encara bullia. El punk, la cultura skinhead, ritmes de reggae i altres músiques negres, roba vistosa, balls secrets i efervescència política. Un món fora d’aquest món amb infinitat de fils dels quals estirar: sonors, estètics, gràfics i, també, molt important, literaris. Aquesta és una altra de les grans passions de la Laura, lectora empedreïda amb predilecció “per la narrativa en català d’Irene Solà, Eva Baltasar o Gemma Calduch”.
“La Rauxa va néixer arran del meu amor pel pop dels 60 cantat en català”
Amb la seva primera banda, Les Txatys, un trio de noies consagrat a la rumba i al ska, va estar tres anys adobant-se sobre escenaris de tota mena. Color i calor al ritme sincopat d’arrel afrocubana i del Carib. Poc després, va creuar el seu camí amb Núria Pino —“amb la qual no ens uneix cap parentela, però sí una immensa amistat”, aclareix abans que se li demani—i juntes arrencaven Hermanas Dolor, un duo amb el qual exploraven els lèxics del soul. Un altre projecte amb el qual continuar creixent artísticament i que anticipava tot el bo que havia d’arribar.
Explicar el món a través de les seves pròpies cançons
Després de dissoldre Hermanas Dolor, i després del parèntesi de la pandèmia, Laura del Pino es va integrar en Los Retrovisores, el veterà grup barceloní de pop soul. “Entrar com a trompetista a la banda em va obrir les portes a un món sonor amplíssim. Va ser sens dubte un d’aquells grans punts d’inflexió”, reconeix la cantant, que poc després fundava al costat de la Núria Pino Les Testarudes, una banda femenina de ska i reggae amb la qual ha trepitjat una enormitat d’escenaris. “A més, vaig començar a tocar amb altres bandes com Ros o Steve and the Songlines”. I així ja sempre, fins que va arribar l’inevitable stop.
“La Rauxa va néixer arran del meu amor pel pop dels 60 cantat en català, que gent com Carles Belda o Òscar Dalmau tant han fet per redescobrir”. En aquell moment, l’artista ja començava a escriure repertori propi en aquesta línia i, a poc a poc, animada pels músics d’aquest projecte, la necessitat d’expressar el seu món a través de les seves cançons va anar creixent. “A això s’hi suma que, empesa pel meu amor per la literatura, vaig començar a estudiar Humanitats”.
I, entre els seus diversos compromisos amb les bandes, la necessitat d’impulsar La Rauxa com primer projecte propi, els estudis i la inevitable feina alimentària en un context en què dedicar-se a la cultura és passar privacions, la Laura va haver de deixar Les Testarudes. “Havíem gravat un mini elapé i l’adeu va ser molt trist, perquè a més d’una banda amb molta projecció, són i sempre seran les meves amigues”.
Orgullosa de la seva tenacitat, la seva capacitat “de fer malabars amb el calendari per a arribar a tot” i de sentir-se coherent amb els seus preceptes ideològics i ètics, l’artista està ara mateix centrada –sobretot– en la preparació del que serà l’àlbum de debut de La Rauxa, que veurà la llum en els mesos vinents.
Militància d’extraradi
De joveneta, la parroquiana sempre havia volgut sortir de Sant Boi per a traslladar-se a Barcelona, fins que el seu somni es va fer realitat. “Vaig venir a viure, primer al Raval i després a Gràcia, i en tot vaig romandre tres anys, després dels quals vaig tenir més que suficient”.
Malgrat el seu teixit cultural i associatiu, de ser una ciutat on passen tantes coses bones –“concerts, clubs, presentacions de llibres, exposicions…”– el seu ritme massa accelerat i el cada cop més estès model per a turistes i expats “als quals els és igual qui són els seus veïns”, va poder amb la seva paciència. “Ara he tornat a Sant Boi on també passen moltes coses que desmenteixen la seva fama de ciutat dormitori”. Liquida la cervesa i afegeix, sense perdre el somriure: “ara practico la militància d’extraradi!”.
— El que et farà militar en aquest Bar és la nostra oferta gastronòmica. S’acosta l’hora de menjar i tenim de tot: menú, plats combinats, carta, entrepans… Tot exquisit!
Laura del Pino no diu que no. “Soc de menú i més aviat tradicional. Cuina catalana!”. I, després de meditar-ho uns segons, demana: “No tindreu, per casualitat, fricandó?”.
— Dels millors de Barcelona.
— Doncs fricandó, una altra canya, i no se’n parli més!
