“Soc poeta, o m’ho faig? És part d’un joc al qual m’agrada jugar, pensar en la meva obra com un puzle conformat per veritats i algunes mentides que em defineixen i que el lector va construint en la seva ment amb cada poema.I la base d’això és escriure amb honestedat i, amb aquesta mateixa honestedat, saber quan i quant toca callar”. Adrià Targa reflexiona sobre el seu paper com a poeta a peu de barra, prenent-se un cafè amb llet de sobretaula després de demanar un menú. Les notes de Cosí cosà de Fulminacci inunden l’atmosfera del Bar i té ja embolicat el seu cigarret de Drum —“la marca que, per pura casualitat, també fumen els meus millors amics”— per sortir a fumar.
“Als 16 vaig llegir a Verdaguer i a Kavafis”, cita els primers poetes que, d’alguna manera, el van portar a voler expressar-se amb versos. “Poc després vaig escriure un poema èpic terrible que vaig presentar a un concurs i que per poc no va guanyar. Al jurat, i això ho vaig saber després, els havia impressionat l’ambició de la proposta. Però també van decidir que no donant-me aquell premi em feien un favor. Veien un potencial que es podia malmetre si em deien que allò era bo. I no, no ho era pas!”, riu.
En qualsevol cas, havia donat el primer pas i aquella va ser la base sobre la qual, a poc a poc, el poeta va anar desenvolupant el seu estil, explorant els seus vessants més recòndits i jugant amb plantejaments formals clàssics barrejats amb un enfocament contemporani. “I també, és clar, em van anar passant coses, i al final és sobre el que escrius”.
Va debutar amb la seva primera obra quan tenia 19 anys i, un any després, sortia la següent, “un llarg poema sobre el meu primer i mal correspost amor” amb el qual es va alçar amb el premi Gabriel Ferraté. “Però allò em va fer parar, i vaig estar cinc anys sense publicar res fins que, ja l’any 2015, va sortir Ícar”, un poema breu i intens sobre la culpa, el plaer i la fragilitat de l’amor a una Barcelona gai “on tot és tan fàcil, de vegades, només cal un simple encreuament de mirades, però, alhora, tan complicat, si el que vols és una relació seriosa i no només un goig breu i volàtil”.
Ara, després de diversos anys i títols dels quals es mostra força satisfet, com Canviar de cel, ha guanyat el premi Jocs Florals de Barcelona 2024 amb Acròpolis (Godall), “un poemari amb el qual m’he despullat bestialment. Jo el defineixo com un camp de mines emocional”. Una intimitat versificada que reflecteix aquesta honestedat de fons que distingeix al poeta —les veritats del qual es concentren, comprimeixen i brillen en cadascuna de les seves línies–- de l’impostor.
Art sí, però a estones
Quan tenia 18 anys va venir de la seva Tarragona natal a estudiar Filologia Clàssica a Barcelona. Aquí, a més d’escriure, va fer noves amistats i es va convertir en un barceloní més. Va viatjar. Va fer un Erasmus a Itàlia i, després de llicenciar-se, va estudiar dos anys de Direcció Escènica i Dramatúrgia a l’Institut del Teatre. Aquella experiència el va ajudar a entendre quin tipus de vida volia. “Per a aquella gent, no hi havia res més que el teatre. Cada minut de la seva vida estava consagrat a això, però no era el que jo volia. És clar que volia fer una activitat artística, però també volia tenir la meva vida al marge, i no que aquesta fos l’exacte sinònim de la meva feina. Art sí, però a estones”, riu.
Després de deixar l’Institut va conèixer, participant al festival Veus Paral·leles, al Gonzalo, la seva primera parella fixa, un poeta gallec amb el qual va mantenir uns anys d’idil·li i que “ara continua sent un gran amic, a més d’un poeta al qual admiro moltíssim”.
El parroquià està a punt de publicar la seva següent obra, Arnau
Com a tercer pas cap a l’edat adulta, el parroquià va entrar a treballar com a professor de llatí en diversos instituts, i continua sent l’activitat professional que el sustenta, mentre no deixa d’escriure i està a punt de publicar la seva següent obra, Arnau, “amb la qual compleixo aquell somni de joventut de compondre un llarg poema èpic!”.
El llibre, d’incipient publicació, narra les últimes 24 hores de l’Arnau, alter ego de l’autor, que se sumeix en un tragicòmic enfonsament a una Barcelona de carrers foscos plena de luxúria, secrets, amargor i sarcasme.
El poble gran que conté diferents ciutats
Feliçment instal·lat al Raval, el parroquià viu Barcelona amb una dualitat: “La de veure-la com un poble gran, on tot és a prop, i com un lloc que, a poques estacions de metro, t’ensenya ciutats diferents, perquè cada barri és un món”. També és un ecosistema on ha teixit una xarxa d’amistats de la qual se sent orgullós. “M’encanta formar part d’una generació que inclou noms com Marc Rovira Urien, Eloi Creus, Pau Sabaté o Arnau Barios”.

Enamorat del Tibidabo i dels plataners com a paradigma arbori de la ciutat, el poeta viu Barcelona també, i tal com es reflecteix en els seus versos, com una gran font d’oci. Un lloc on constantment passen moltes coses estimulants, “la qual cosa t’obliga, d’alguna manera, a ser jove per poder arribar a tot”. Pren un glop del seu cafè i, amb un somriure de malícia, reprèn la paraula per advertir: “Això sí, com deia Cayo Valerio Catulo, l’oci destrueix ciutats”.
— I això creus que et pot arribar a molestar de Barcelona?
Sense perdre el somriure, Adrià Targa nega categòricament.
— No, no! Jo l’única cosa que odio d’aquesta ciutat són els seus agents immobiliaris. Idealistas, Tecnocasas… tota la resta, ho adoro!