L’autònom, amb un got d’aigua gelada en una mà i un puret Davidoff a l’altra, s’està en un racó obscur del sofà entre l’agenda de la setmana i l’ordinador, dos atractius però sinistres objectes que l’esperen com si els hagués de dir alguna cosa. Però no els diu res de res i de fet no gosarà mirar-los gaire durant el dia, perquè ara sap que haurà de cancel·lar desenes de cites i reunions absurdes, appointments que caldrà reorganitzar les pròximes setmanes a força d’embotir encara més el calendari. L’autònom no hauria de fumar, car sap que això li allargarà la mala veu i la mucositat, però l’emprenya estar indisponible (un mot que creia incorrecte tot just abans d’escriure’l a l’ordinador) i quan s’aïra vol que passi el temps ràpid i s’esvaeixin els mals pensaments; es moca, estossega mentre maleeix la crisi vírica que campa pel món i, entre insults a l’esdevenidor, torna a fumar-se’n un parell més.
Per no sentir-se tan sol, escriu al seu grup d’amics (autònoms) confessant que ha caigut malalt. Es veu a sí mateix escrivint frases com “tothom està igual”, “si més no, podré parar una mica” o “al final, tot sigui això” i, a banda de la tara corporal, ara s’indigna per la seva manca d’imaginació narrativa. A nivell de feina, no n’hi ha per a tant; l’autònom forma part del primer món de l’escala laboral d’Occident i, encara que tolit, podrà continuar gravant el seu comentari radiofònic diari, escrivint els tres articles de la premsa digital que ha de fer cada setmana, i llegint els milers de pàgines que l’obliga a cruspir-se el seu pòdcast de llibres en català (entre les quals s’hi troben les turres insofribles dels nostres creadors, que confonen fer novel·les amb anar al terapeuta). Realment, l’autònom no es pot queixar; la indústria farmacèutica el manté en bon estat, pot treballar i, què més vol, a ritme d’adagio.
De fet, excusant-se en la feblesa corporal dels xarops i de les pastilles —que se sumen als antidepressius i d’altres sedants mentals—, l’autònom ha gaudit del privilegi de poder regalar-se una migdiada intersetmanal (havia jurat mil vegades que mai no empraria aquest adjectiu en un article…), comprovant per enèsima vegada que els recessos antinaturals durant el dia són el millor —i potser l’únic— invent remarcable que ens ha regalat la cultura espanyola. No obstant aquesta beatitud, l’autònom experimenta crisis regulars d’hipocondria; fa tot just una setmana, i a causa de l’efecte d’una bossa del supermercat mal falcada a la mà, un dit va adormir-se-li durant dies; l’existència d’aquesta protuberància mig morta al cos feia preludiar tota mena de problemes motrius que, sense cap mena de fonament, l’autònom associà a un brot d’esclerosi múltiple que l’acabaria duent a la tomba.
La malaltia no el molesta per incomoditats com ara l’ofec nocturn o l’acumulació de Kleenex mullats pel saló de casa; contràriament, experimenta problemes de vanitat i de pur caprici, car per por d’expandir els seus virus actua de forma responsable i no surt de casa. Contràriament a la seva costella, l’autònom odia profundament quedar-se a la llar, fer això tan cansat de la “vida en comú” (ecs) i passar un sol dia sense flairar les butaques de la biblioteca de l’Ateneu. De moment, ha pogut salvar els seus mediocres textos sobre política, perquè a l’hora d’informar-se sobre aquesta nostra terra covarda n’hi ha prou amb els noticiaris. Però, a mesura que arriba divendres, tem que hagi d’escriure la seva Punyalada sense cap mena de referència a la ciutat que la justifica. L’autònom és un barceloní sense ciutat, que esguarda el carrer des de la finestra, encegat pel depriment enllumenat nadalenc.
De què podria parlar o escriure l’autònom quan la ciutat se li nega, ell que ja tenia preparats cent articles possibles, de la celebració horripilant dels trenta anys del Macba a un article típicament rondinaire sobre el fet que, segons enquestes recents, a Barcelona ja no hi parla català ni el fantasma de Fabra? Qui sap si potser serà capaç d’escriure sobre la seva impotència de malalt sense la cursileria habitual que susciten aquests temes a la seva tribu (per això, a l’inici de la peça, se servirà d’un gest prou repel·lent com per a copiar un fragment d’un dels pares del new journalism) i potser el lector, després d’algunes frases, entendrà que la cosa només va de com enyora sortir al carrer. Això pensa l’autònom mentre fuma un altre puret per cascar els pulmons, esguardant la musa que és a punt de parlar-li; somrient, es disposa a fer-ho, però ell ja fa temps que ha marxat perquè ja sap què ha d’escriure.
