Leticia Dolera: “La pandèmia està perjudicant més a les dones”

Leticia Dolera (Barcelona, 1981) és actriu, guionista, directora de cinema i escriptora. Va començar la seva carrera professional com a actriu en la televisió amb sèries tan famoses com Al salir de clase, El comisario, Hospital Central i Los Serrano.

Les defineix com “un lloc on explicar històries amb l’oportunitat d’arribar a molta gent en la intimitat de casa seva”. I és en la televisió on ha rebut el seu gran reconeixement, guanyant el Festival de Sèrie de Cannes el 2019 amb Vida perfecta, en la qual és actriu protagonista, creadora, directora i coguionista al costat de Manuel Burque.

Les coses excepcionals

La seva fina figura es mou com un peix a l’aigua entre les graderies d’espectadors de l’Espai Brossa, al cor del barri del Born. “El teatre t’aporta el contacte directe amb la gent. No és un contacte físic, però reps de manera directa cada respiració. A més, cada representació és única, no està gravada. L’escena té una mica de ritual. És un acte en comunitat”.

Com la van convèncer per al muntatge de Les coses excepcionals? “La productora Sixto Paz sempre tria textos que m’interessen perquè tracten temes complexos i interessants que plantegen moltes preguntes. I el director de la productora, Pau Roca, va ser el meu company quan estudiava interpretació a l’escola Nancy Tuñón. És un plaer protagonitzar una obra de teatre amb el Pau Roca, tot i que no coincidim en escena perquè, els dies que actua ell, no ho faig jo, i viceversa. En aquesta funció es crea una cosa molt maca: un sentiment de comunitat. En aquests temps de confinament se’ns oblida que formem part d’una comunitat. El text de Duncan MacMillan t’ofereix l’oportunitat de jugar amb el públic i fer-los participar. És un plaer quan veus que la gent et vol ajudar”.

Què sent quan li diuen que han penjat el cartell de “No queden entrades”? “És una il·lusió. Una responsabilitat. És d’agrair que el públic català sàpiga que la cultura és segura i comprovar que teatres com l’Espai Brossa estan vius”. Podem afirmar que aquesta producció ha estat un èxit en tots els sentits. “Hem gaudit molt i tinc molta il·lusió perquè el 20 de març tenim una actuació a Montornès del Vallès i potser en surten més”.

Quan va saber que volia ser actriu? “Quan anava al col·legi sempre volia participar en les lectures de poemes i m’agradava fer classes extraescolars d’interpretació. Vaig créixer com a filla única i feia entrevistes amb una gravadora simulant que feia programes de ràdio. Estimulava la imaginació i interpretava personatges. Vaig començar a l’Escola Nancy Tuñón i després me’n vaig anar a estudiar a Los Angeles, i des de llavors no he parat. M’agraden les diferents eines i hi ha moltes tècniques, no descarto res”.

El seu nom també brilla per la seva defensa de la dona. Com veu el moviment feminista al segle XXI? “A Espanya continua havent-hi assassinats i violacions cada dia i no ha desaparegut el sostre de vidre. Tampoc hi ha dones presidentes del Govern i per tant queda molt per fer. Hem començat la quarta ona feminista, però no podem relaxar-nos i hem d’aconseguir que els drets de les dones cristal·litzin en lleis. La pandèmia està perjudicant més a les dones”.

Vida perfecta

La sèrie Vida perfecta va ser la guanyadora del Festival de Sèries de Cannes el 2019. “La primera temporada va ser el resultat de quatre anys de treball, un treball diari amb el Manuel Burque. I la segona temporada, que ara es troba en fase de postproducció, la vam gravar en plena pandèmia i va ser tot molt complex”. Ara, estan celebrant el salt internacional: “La sèrie s’ha estrenat als Estats Units, on està triomfant molt”. I no vol parlar de més projectes més enllà de finalitzar la segona temporada. “Ara per ara, no em plantejo més coses perquè potser toca descansar i viure una mica”.

Leticia Dolera és un bon exemple del pont aeri: “Treballar a Barcelona i a Madrid és compatible i enriquidor”. I d’internacionalitat: “M’encanta que la sèrie triomfi als Estats Units i estem celebrant l’èxit, però actualment els meus projectes es troben a Espanya”. Amb els Premis Goya a la vista, destaca dues pel·lícules que li han agradat: Las niñas que té una sensibilitat brutal i El año del descubrimiento.