Maria Costafreda lidera el projecte de la galeria Fuga, al carrer Lluís el Piadós (zona de Trafalgar), que des del 2023 té com a objectiu donar veu a artistes que representen lluites polítiques i malestars contemporanis. Va obrir donant testimoni a la problemàtica iraní amb l’artista Shirin Salehi, i des d’aleshores manté una activitat de la qual denuncia les grans dificultats. Per començar, el gran divorci entre Barcelona i l’art contemporani. Sense que ningú s’adoni, aparentment, que això és divorciar-se de la contemporaneïtat sencera.
— Maria: qui ets, i què fas a Barcelona?
— Soc la Maria Costafreda, vaig néixer a Barcelona i des de fa dos anys hi porto una galeria, que es diu Fuga. És un projecte compromès amb les lluites polítiques, perquè considerem que en un món polaritzat és imprescindible mantenir la noció política dins l’esfera cultural. Volem fomentar el pensament crític, sacsejar-lo i promoure’l.
— L’art és política, doncs?
— Si l’art contemporani representa el present, hem de mostrar la dimensió sociocultural de l’art. Si no, contribuïm a l’espectacularització de la cultura. La cultura és política. Allò que s’exposa i també allò que no.
— Per tant, fugiu del mainstream?
— Fuga vol ser el paraigua que aixopluga lluites alternatives que no tenen lloc dins l’statu quo. Considerem crucial, ètic i moral atendre aquestes lluites, si es vol ser un reflex del present.
— Per tant, és un projecte jove. I d’on vens? Com has arribat fins aquí?
— Abans vaig tenir la meva galeria, i vaig estar treballant en algunes galeries. Però jo volia la meva. Vaig obrir-ne una amb 27 anys, que portava el meu nom, amb l’Anna Sigues: “Maria Costafreda Management”. Vaig obrir a Poblenou, hi vaig estar uns mesos, i després vaig anar cap al carrer Mallorca, entre Aribau i Recreados, en un principal. D’això fa deu anys, abans de tancar per maternitat i després obrir Fuga aquí, dins de l’eix de Trafalgar, el 2023.
— Com era, aquell projecte anterior?
— Segurament la primera galeria era més plàstica, tot i que també vam fer artistes molt contemporanis, com la Margarita Andreu (la primera retrospectiva, de fet). Però aquest segon projecte, que és Fuga, sobretot el que vol és sacsejar una miqueta el pensament crític. De fet. vam obrir el 16 de novembre del 2023, amb una proposta de l’artista iraní Shirin Salehi, exiliada entre Madrid i Mallorca: era una exposició feminista, que tractava sobretot el dolor i el trauma de les dones iranianes.
“A Catalunya, a Barcelona, el mercat és pràcticament inexistent. El col·leccionista, el comprador, és sempre a fora”
— La zona: Trafalgar. No és el Consell de Cent, però també té molta rellevància a nivell galerístic, oi?
— La seva història galerística és més recent, de fa quasi una dècada. Jo, de fet, visc a la plaça Sant Pere i anava veient com les galeries anaven aterrant cap a Trafalgar, i això es convertia en una zona amb més importància a aquest nivell.
— Valentia? Tothom parla d’un panorama complicat a nivell galerístic. És exagerat?
—És justificat, perquè realment a Catalunya, a Barcelona, el mercat és pràcticament inexistent. El col·leccionista, el comprador, és sempre a fora. Per via de Madrid hi ha ARCO, que és una de les fires més importants europees, i això porta més moviment. Però si et refereixes a Barcelona o a Catalunya…
“No s’entén l’art contemporani, no hi ha intenció d’entendre-ho, i no hi ha voluntat”
— Em refereixo a Barcelona, sí. I ARCO és una ferida, encara. La ciutat de Miró, de Picasso, de Tàpies, no ha mantingut una tradició galerística forta.
— Ja no existeix la tradició col·leccionista, pràcticament. Però és que, a més, no hi ha un enteniment de l’art contemporani. Només cal veure el nombre de visitants del MACBA. No s’entén l’art contemporani, no hi ha intenció d’entendre-ho, i no hi ha voluntat. I estem exposats a la digitalització de l’art. Hi ha alguna espurna a l’Espai 13 de la Fundació Miró, o coses que fan a la Tàpies, però en general no s’entén aquest art, no es valora, i no hi ha interès. Dintre això i que ens n’anem a experiències digitals de l’Ideal, de l’immersiu de la Casa Batlló, etcètera, la tradició galerística i el col·leccionisme es perd.
— Per tant, el problema no és que l’art contemporani sigui massa complicat?
— Clarament, no. És que no hi ha interès. Miró i Picasso eren contemporanis a la seva època, i, en canvi, hi havia interès. Ens hem conformat, vivim de renda, ens hem concentrat en el que vam fer, falta interès per anar més enllà.
— I tot i això, tu vas i obres una galeria d’art contemporani compromès. És que busques compradors estrangers?
— Doncs sí, perquè vendre aquí és molt difícil. El col·leccionista català que he trobat és molt concret, sovint decoratiu. Col·leccions que responen més a criteris estètics que no pas conceptuals.
“Miró i Picasso eren contemporanis a la seva època, i, en canvi, hi havia interès. Ens hem conformat, vivim de renda, ens hem concentrat en el que vam fer”
—I el paper de les institucions?
— Haurien de fomentar més l’art contemporani. El MACBA, el MNAC… tots podrien fer més contemporani. Ara mateix en destacaria el que fan a la Virreina, per exemple. O la Thyssen, ara quan obri. Barcelona ha preferit destacar en arts escèniques, música, món editorial… en això sí que estem contemporanis, en art no.
— I ara, què esteu fent a la galeria?
— Tenim un programa amb exposicions curtes, tres setmanes o així, d’artistes emergents combinats amb altres més consolidats. Per exemple, ara estem una exposició de Krystel Liliana, feta a partir de la cera com a material de treball i dels seus records d’infantesa. Ella treballa normalment el foc i l’aigua, però en aquest cas ho ha volgut portar cap a l’aigua, a partir d’una piscina de la seva infància. Hi serà fins a principis d’abril.
— I després?
— Després anem a Milà, a la fira on ens han convidat. És per galeries amb propostes molt concretes de contemporani i amb recorregut curt. A Barcelona tampoc és que hi hagi molta competència, moltes galeries treballen més amb artistes consolidats. En territori segur.
“Una biennal no resol res. El tema és de base. Educació. Reeducar. Des de l’escola, mitjans, institucions… Si no s’entén l’art contemporani, al final no interessa”
— I la vostra aposta és diferent.
— Atrevir-se, avançar, sacsejar el pensament. Treballem amb artistes internacionals que viuen aquí i ens parlen de valors, injustícies, el racisme, la diàspora…
— I com tenim la lluita per l’IVA rebaixat en art?
Tenim l’IVA més alt d’Europa. És un problema greu. El Ministeri de Cultura ens diu que hi està d’acord, però després ens diu que és cosa d’Hisenda, i aleshores Hisenda diu que no els han dit res. És un bloqueig total.
— Això us afecta molt?
— Home, molt. Fa que aquí sigui tot menys competitiu que fora.
“L’artista no es limita a representar la realitat; la qüestiona, la deforma i en proposa noves lectures”
— Per acabar: què recomanaries per reconciliar Barcelona amb l’art contemporani? Hem de fer una biennal, per exemple?
— El Manifesta ha anat bé?
— Com?
— Que una biennal no resol res. El tema és de base. Educació. Reeducar. Des de l’escola, mitjans, institucions… Si no s’entén l’art contemporani, al final no interessa. Han de fer com ha fet el Liceu, acostar el seu món al de l’art contemporani, amb naturalitat i divulgació.
— El nostre problema el tenen també altres ciutats?
— No. París no el té. Londres no el té. Però és que Madrid no el té! Madrid està molt més viva en art contemporani. Hi ha interès, moviment, programació…
— No és només diners, doncs.
—No. És pensament. És interès. És voler viure en el món contemporani.
Qüestionari
— Una fira d’art contemporani?
— Liste Art Fair, a Basilea.
— Un artista emergent que hauríem de conèixer?
— Ali Arévalo.
— I un artista que sí que tinguis a la galeria?
— Caterina Miralles Tagliabue.
— Una obra que t’agradaria tenir a casa?
— De quien sembramos las semillas (2025), de Lena Laguna Diel. Dues cianotípies sobre cotó de gairebé 5m d’alçada meravelloses.
— Una exposició que recomanis?
— Com una dansa d’Estornells, Col·lecció MACBA (ara a Barcelona).
— I, una lliçó que has après del món de l’art?
— La capacitat de transformar el pensament en forma. El món de l’art ens ensenya que una obra no neix només d’una habilitat tècnica, sinó d’un procés intel·lectual i conceptual profund. Idees, crítiques socials, preguntes existencials o intuïcions abstractes es converteixen en llenguatge visual. Això implica una mena de “traducció” (Walter Benjamin) que es materialitza en una imatge, una instal·lació o una acció. L’art contemporani ens recorda que pensar críticament i creativament no només serveix per analitzar el món, sinó també per reconstruir-lo. L’artista no es limita a representar la realitat; la qüestiona, la deforma i en proposa noves lectures.
El món de l’art ens ensenya que les idees són matèria primera suficient per crear complexitat, bellesa i impacte, i que la veritable habilitat consisteix a donar-los una forma que faci visibles allò que d’entrada és invisible.
