“Des de petita ja vaig saber que el que jo volia fer era escriure. Ara bé, no necessàriament ser escriptora o novel·lista, això vindria molt temps després, sinó explicar les coses, la vida, a través de l’escriptura”. Colzada a la barra, Mercè Ibarz ha demanat dues coses: “un vermut del país i silenci de fons” i ara somriu, gaudint del migdia al Bar, observant l’entorn per a absorbir-ne les essències i, potser, convertir-les en paraules intransferibles.
Totes les coses que li han passat a la vida no semblen haver minvat la seva naturalesa de nena solitària, immersa en apassionants mons de llibres, còmics, art i cel·luloide. Va abandonar el seu Saidí natal de jove i, després d’uns anys a Lleida, l’any 1971 va venir a Barcelona per estudiar-hi periodisme. “Va ser un moment d’inflexió: descobrir i anar desentranyant la ciutat per a estudiar una cosa que, en aquell moment, donava resposta al meu desig d’escriure”.
La seva nova obra, l’autobiogràfica Una noia a la ciutat (Anagrama) recorre aquells dies a través d’una potent prosa poètica que parla de la bellesa de les cicatrius, la vivor d’uns carrers en ebullició i l’amor bell que va sorgir, en aquella època, entre ella i el que, durant els següents cinquanta anys, seria el seu marit, Lluís, a la memòria del qual està dedicat el llibre, que també ha sortit en castellà amb el títol Una chica en la ciudad.
Després del seu pas per les redaccions de l’Avui i el Diari de Barcelona, l’any 1989 el periodisme –com a feina i com a estil d’escriptura– se li va quedar massa petit. “Vaig decidir ser freelance i ampliar el focus. Ja havia escrit un primer llibre sobre la situació a Euskadi i, després d’una dècada, en vaig escriure un altre, el primer que faria sobre Mercè Rodoreda”. Començava una nova vida, la d’escriptora i, poc després, a mitjan 90, la d’investigadora especialitzada en les figures de Rodoreda i de Buñuel amb un espectacular recorregut en l’estudi de les arts visuals i la relació entre la lectura i l’escriptura.
La veu com a suma de veus
“Amb La terra retirada vaig trobar la meva veu literària”, assegura Mercè Ibarz, que en 1993 irrompia en el panorama literari amb una prosa que amalgamava gèneres i estils amb solidesa i exactitud. Una veu que és, alhora, suma de veus i que reflecteix l’ànima “d’una persona que escriu posant-se diferents barrets: el de periodista, el de narradora, el d’investigadora, el de professora, el d’experta en art i el de crítica cultural”.
La parroquiana xarrupa un glop de vermut, abans de matisar: “i això últim entès no com algú que exerceix una crítica sobre productes culturals, com poden ser llibres o exposicions, sinó com una manera de mirar i interpretar el món des d’una òptica cultural”. Un esperit gairebé antropològic embolicat en un estil híbrid que conjumina la crònica sentimental, la periodística, la prosa poètica i la narració novel·lística amb grates picades d’ullet a la poesia visual, tan comprensible en una devota del cinema i la fotografia com ella, que ha curat i participat en el desenvolupament de diverses exposicions.
A La terra retirada va seguir, dos anys després, La palmera de blat. A partir d’aquí, va transcórrer un quart de segle en el qual es van succeir obres literàries com Contes urbans o Vine com estàs; llibres d’assaig com Un experiment seriós; Gent, terra, paraules o Rodoreda, exili i desig. Fins que, l’any 2020, es va imposar la necessitat de completar les seves dues primeres obres literàries per a convertir-les en una trilogia. “Així va néixer el Tríptic de la terra, que suma, a La terra retirada i La palmera de blat, un tercer llibre, anomenat Labor inacabada”. Els tres junts componen un volum que exerceix de cor del corpus literari de qui es defineix com a “pagesa de les lletres”: propietària d’un terreny intel·lectual i emocional en què hi cultiva, hi creixen i hi floreixen diverses veus. Cada sembra, amb el seu corresponent barret.
Força motriu
“La meva relació amb Barcelona és la d’un amor a primera vista que va començar quan vaig arribar aquí, que continua viu i que durarà tota la meva vida”. L’escriptora ha viscut en molts barris i de cadascun reté elements que sumen a la seva cartografia emocional de la ciutat. No costa imaginar que aquesta tornarà a aparèixer, com quelcom més que un escenari, en la novel·la que està preparant, “estilísticament híbrida, per descomptat, i basada en dues dones a qui vaig conèixer”, anuncia.
L’amor és més fort i s’imposa a l’adversitat de les circumstàncies. “Malgrat la pobresa cada cop més generalitzada, malgrat que sembla que s’estigui oblidant de la seva pròpia història, de les migracions i teixits veïnals que la van construir, i malgrat, també, que sembla que ha deixat de creure en el futur, per a mi Barcelona continua sent una força motriu que acaba definint la manera amb la qual miro al món”, determina, abans d’abordar l’últim glop del seu vermut.
– El que canviarà la teva forma de paladejar el món és l’oferta gastronòmica del nostre Bar. S’acosta l’hora de menjar i potser et podem temptar amb un plat, menú o ració…
Mercè Ibarz no ho dubta. “A hores d’ara, ja no tinc estómac per a un menú sencer, però sí per a un parell de platets, així que accepto la teva proposta”. I torna a somriure, abrigallada pels sons, aromes i vibracions d’un bar de la Barcelona estimada, viscuda i escrita.
