Quan es parla del cinema de les avantguardes, tendim a pensar en noms com Fritz Lang, F.W. Murnau, o el nostre Luis Buñuel i el seu Gos Andalús. Però igual que passava en altres moviments artístics, també va haver-hi dones somiant, imaginant i, sobretot, creant. I és curiós perquè, encara que moltes en la seva època van ser reconegudes —i apreciades— han hagut de passar gairebé cent anys perquè hagin vingut altres dones a recuperar l’obra i llegat d’aquelles.
És el cas que ens incumbeix, el de Germainde Dulac, a qui la directora del Museu Tàpies de Barcelona, Imma Prieto, al costat de la crítica de cinema i professora universitària, Imma Merino, dediquen una retrospectiva que resulta més aviat una relectura del cànon cinematogràfic des de la perspectiva de gènere i dissidència. Un viatge cap a una mirada que va ser silenciada, però que mai va deixar d’interpel·lar al present.
La raó és que en una època en què el cinema amb prou feines aprenia a parlar, Germaine Dulac ja li exigia una ànima. La seva càmera no només enregistrava imatges, sinó que respirava pensament, desig i revolució. Cent anys després, la seva obra torna a la llum a Germaine Dulac. Je n’ai plus rien, la primera exposició monogràfica a Europa dedicada a la cineasta francesa (Amiens, 1882 – París, 1942), figura clau del cinema experimental, l’impressionisme cinematogràfic i el pensament feminista del segle XX.
Als anys vint, quan les avantguardes masculines dictaven els límits de l’art, Dulac va trencar el marc. Enfront del domini del teatre o la pintura, va defensar l’autonomia del cinema com a llenguatge propi, capaç d’expressar moviment, ritme, llum i emoció sense necessitat de paraules. “El cinema —deia— ha de ser música per als ulls”.
La seva obra explora els plecs de la interioritat i els desitjos humans a través de recursos visuals innovadors, amb sobreimpressions, desenfocaments, ritmes alterats o enquadraments fragmentats. Amb això va anticipar les estètiques del cinema poètic i experimental posterior, i va obrir la porta a una sensibilitat nova que entenia la imatge com a experiència sensorial i espiritual.
Pel·lícules com La Souriante Madame Beudet (1923), La Fête espagnole (1920), L’Invitation au voyage (1927) o La Coquille et le clergyman (1928) —considerada la primera pel·lícula surrealista de la història abans d’Un chien andalou— revelen la seva valentia per desafiar les convencions formals i les polítiques del desig. I tot això, des d’un punt de vista diferent, des del camp cec de l’enquadrament. En les seves pel·lícules, la dona deixa de ser l’objecte del desig per convertir-se en el subjecte actiu que pensa, somia, desitja i es rebel·la. En un món de silenci, Dulac posa en marxa la rebel·lió de la mirada femenina.
Perquè el seu cinema no és només una qüestió estètica, sinó també política. En cada pla sembla preguntar de quina manera la imatge pot alliberar l’espectador dels discursos dominants. I en la seva època, aquesta actitud resultava profundament subversiva, i la seva càmera, la seva manera de mirar era, en si mateixa, una forma d’insubmissió.
Entre els anys 1915 i 1935, Germaine Dulac va desenvolupar una carrera intensa i diversa. Va ser directora, guionista, teòrica i productora, i també una de les poques dones que van dirigir estudis propis a la França d’entreguerres. El seu activisme feminista la va portar a vincular-se amb moviments per la igualtat de gènere i amb associacions de dones periodistes i artistes.
En col·laboració amb la Filmoteca de Catalunya, el projecte s’amplia amb un cicle de projeccions
La seva col·laboració amb altres creadores com la cineasta Marie-Anne Colson-Malleville —qui va ser també la seva companya durant més de vint anys—, o l’escriptora Irène Hillel-Erlanger, li va permetre teixir xarxes feministes al París dels anys vint, on l’art es convertia en un espai de resistència. Dulac concebia el cinema no només com a mitjà d’expressió, sinó com a eina per qüestionar les jerarquies del poder, la mirada patriarcal i la normativitat sexual.
L’exposició del Museu Tàpies recupera aquesta dimensió política i afectiva del seu cinema, i proposa un recorregut on les seves pel·lícules dialoguen amb materials inèdits, guions originals, correspondències i assajos teòrics que reflecteixen el seu pensament crític sobre la representació, l’autoria i la llibertat creativa.
Cal esmentar l’enorme treball de recerca de les dues comissàries de la mostra, que s’articula en diversos eixos temàtics. El primer, El cinema com a art del moviment”, se centra en les innovacions formals de Dulac i el seu paper dins de l’anomenat impressionisme cinematogràfic francès, al costat de figures com Jean Epstein, Abel Gance o Marcel L’Herbier.
El segon, El cos i el desig, explora el seu tractament del cos femení com a territori d’experiència, en contraposició a la mirada objectual del cinema del seu temps. Aquest àmbit inclou una peça audiovisual de la cineasta contemporània Mercedes Álvarez, que captura i destaca els grans temes en l’obra de Dulac, establint un diàleg entre passat i present que no deixa de sorprendre’ns, perquè la voluntat i el desig femenins són el nucli central.
Pel seu costat, el tercer eix, El cinema i la història, aborda la seva dimensió política, amb especial atenció a Le Cinéma au service de l’Histoire (1935), un documental que reflexiona sobre les dictadures europees i els perills del nacionalisme. La seva lucidesa resulta inquietant, no només pel moment en què ho va produir —abans de l’ascens de Hitler al poder— sinó perquè gairebé un segle després continua estant de rabiosa actualitat en el context polític actual.
El títol de l’exposició, Je n’ai plus rien (Ja no tinc res), prové de l’última carta que va escriure Dulac abans de morir el 1942. No obstant això, lluny de la resignació, aquesta frase ressona com una afirmació poètica d’independència: desprendre’s de tot per ser lliure.
El meravellós d’aquest projecte pilotat pel Museu Tàpies és que no es limita a les sales expositives. En col·laboració amb la Filmoteca de Catalunya, el projecte s’amplia amb un cicle de projeccions que se celebrarà de l’1 d’octubre al 23 de novembre de 2025, on es presentarà la filmografia essencial de l’autora. Totes dues institucions ofereixen entrades creuades amb descompte per a fomentar el diàleg entre museu i cinema.
I també, coediten al costat de l’editorial Wunderkammer el volum Germaine Dulac. Què és el cinema?, que reuneix per primera vegada en castellà els textos i conferències de la directora, traduïts a partir de l’edició francesa de Tami Williams i Clément Lafite. El llibre compta amb pròleg d’Imma Prieto i Imma Merino, i la seva versió catalana s’editarà com a publicació no venal dins del marc expositiu.
Així mateix, el Museu Tàpies acompanyarà la mostra amb un ampli programa d’activitats públiques i educatives, on destaquen la taula de debat “La imatge insubmisa. Germaine Dulac i l’imaginari femení del surrealisme” (3 de febrer de 2026), amb les investigadores Tami Williams, Elena Castro Córdoba i Lucía Ramírez Blanco, i la conferència corporal de Mal Pelo (4 de febrer de 2026), un diàleg entre dansa, cos i imatge inspirat en el llegat de la cineasta.
“Realitzar la primera exposició monogràfica de Germaine Dulac a Espanya —afirmen les comissàries— implica mostrar la diversitat de naturaleses que aborda el seu cinema: l’experimentació formal, la narrativa avantguardista i la mirada documental compromesa”. Això és perquè l’exposició no només recupera a una autora oblidada, sinó que proposa una revisió crítica del paper de les dones en la història del cinema i de l’art.
La mostra, doncs, és la recuperació necessària de la mirada insubmisa de Germaine Dulac més d’un segle després. Què significa filmar, mirar i desitjar en llibertat? Qui tem el desig de la dona? Continua preguntant-se, amb la mateixa urgència que en els anys vint, per adonar-nos que el seu llegat no pertany al passat, sinó a un present que necessita tornar a imaginar-se.
