El misteri de les cues

En la voràgine d’obertures barcelonines, sorprèn un local que, més enllà de la seva proposta gastronòmica, ha aconseguit una cosa gairebé inèdita a la ciutat: que la gent faci cues de més de quaranta minuts per tastar receptes desconegudes.

El nou local es diu Akiro i és un fast-good amb receptes del xef peruà Luis Arévalo, que s’ha guanyat un lloc entre aquells espais on la paciència es posa a prova, però també on l’espera forma part de l’experiència. La seva cuina nikkei aposta per combinacions interessants, amb hand rolls i niguiris que, com el d’anguila amb cacau, destaquen per la seva originalitat. Tot i això, més enllà de la carta, el que realment sorprèn són les cues que s’hi formen, especialment de nit.

A Barcelona, no és habitual veure cues eternes per menjar. No som a Madrid (on l’Akiro també desperta passions) ni a Kyoto o Busan, on agafes un tiquet en arribar i pots anar-te’n a fer una volta fins que un missatge al mòbil t’avisa que ja tens taula. Potser el barri hi té alguna cosa a veure: al mateix carrer Mallorca, a pocs passos, la Cerveseria Catalana és un altre hotspot on les cues són gairebé part del ritual. Les recomanacions massives a aplicacions internacionals, en aquest cas, hi tenen molt a veure.

Aquestes apps també parlen de la devoció per Jon Cake, un altre clàssic de l’espera contemporània, ara amb un tercer local que hauria de descongestionar l’original. Els seus pastissos de formatge tenen seguidors gairebé devots, i la gent pot estar trenta minuts a la cua sense perdre el somriure.

Fer cua, en certa manera, pot formar part de l’experiència gastronòmica. Així ho afirma l’estudi Repensant el disseny de les cues als restaurants, publicat al Journal of Gastronomy and Tourism, que analitza el cas de l’hamburgueseria pop-up del NOMA de Copenhague. Segons els investigadors, aquesta espera va facilitar interaccions més informals entre el personal i els clients, a més de generar una expectació positiva envers el menjar.

En aquest sentit, la psicologia de l’espera juga un paper important. Si un restaurant té cua, instintivament pensem que ha de ser bo, cosa que reforça encara més la seva reputació. O potser simplement caiem en el FOMO (Fear of Missing Out), aquesta por a perdre’ns alguna cosa si no fem el mateix que els altres.

No es pot oblidar l’efecte Sour Grapes, inspirat en el documental que mostra com magnats que havien pagat una fortuna per ampolles de vi centenàries (que després es va demostrar que eren falses) no s’atrevien a admetre que tenien un gust estrany. Al cap i a la fi, qui gosaria criticar un restaurant després d’esperar una hora i mitja a la porta?

Una de les històries més curioses del món de les cues és la del madrileny Nakeima. El restaurant és conegut per una cua estricta: només entren les 20 primeres persones que han fet cua (per cada 4 persones que van a sopar n’hi ha d’haver 1 a la fila). Segons la llegenda urbana, hi ha comensals que subcontracten persones per fer la cua per ells, i no es paga gens malament per aquest servei.

I després hi ha els que han sabut rendibilitzar l’espera, com StreetXO, on fer cua és gairebé part del menú. Allà, la carta de còctels baixa directament a la fila, i les begudes se serveixen en plena espera, afegint-se al tiquet final. Una copa a la mà i ja tens la gent xerrant, gairebé com a la prèvia d’un concert de Bruce Springsteen, però amb fusió castissa-oriental.

A Barcelona, però, la tendència és fugir de les cues físiques i apostar per sistemes més organitzats. A Paradiso, per exemple, no es poden fer reserves amb antelació. Per entrar, cal apuntar-se a la cua virtual a través d’un QR a la porta del local. A l’Akiro també s’ha optat per una fórmula semblant però més vintage: t’apunten el nom a mà i et truquen quan et toca. I aquí un truc: si sou dos, millor que tres; si sou tres, millor que un. Gastronomia en mode Tetris.

Alguns dels grans clàssics de la ciutat, però, de moment no s’apunten a aquesta tendència, demostrant que ells sobrevolen modes i FOMOs. En llocs com El Xampanyet o Ramen-Ya Hiro, la paciència té recompensa, perquè aquí l’espera no només val la pena, sinó que es converteix en part de l’encant. Perquè sí, el temps és or, però, de vegades, un bon ramen o unes bones anxoves també poden ser-ho.