Els humans s’incrusten al paisatge de la ciutat i en formen part, sovint com un guarniment esplèndid en forma de soldadets de plom embadocats, però també com aquelles larves que ens adverteixen de la tragèdia. De fa unes quantes dècades, a la cruïlla entre el carrer del Bisbe i la plaça de Garriga i Bachs, hi descansa una pidolaire gitana demanant caritat, asseguda com si amb l’esquena pogués aguantar tota la pedra de la Santa Creu, sempre descalça. El meu record d’aquesta via tan digníssima, també de l’heroic espai contigu presidit per les escultures del nostre gran Josep Llimona, és indissociable d’aquesta mendicant, que si passa desapercebuda a la vista —per l’acumulació turística— de seguida se t’imposa amb una cadència musical particular (l’haureu sentit manta vegada) recitada en plor, incomprensible, exceptuant paraules estrangeres com comer i por favor.
Si fos un columnista cursi, escriuria que ens hem acostumat a girar la mirada als homeless com si fossin un moble abandonat més del carrer; potser tindria raó, perquè a vegades hi ha coses que només poden escriure’s amb una certa dosi de sentimentalisme. Però això ve especialment a tomb per l’actualitat barcelonina més candent, que ens ha revelat la mort d’un sense sostre de cinquanta-set anys anomenat Eusebio (segons la Fundació Arrels, coincidint amb la nit de dimarts, la més freda dels últims anys a Barcelona). Conegut el fet, la reacció només pot ser airada, perquè resulta la mar d’indignant viure en una ciutat on algú mor congelat sense cap mena d’ajuda. Sovint emprem l’expressió “m’estic morint de fred” quan la calefacció encara no acaba d’escalfar-nos el saló de casa o quan sortim al carrer i hem triat una indumentària excessivament primaveral. Imagineu, doncs, com ha d’ésser agonitzar així, literalment, mentre els òrgans se’t congelen i la sang va glaçant-se.
Digerida la mala llet, cal posar certes coses en context car, per molt que ens dolgui aquesta notícia, seria injust pintar la nostra ciutat com un cau de l’epidèmia dels sense llar. En la majoria d’estudis sobre la homelesness, l’Estat on ens obliguen a viure presenta unes dades de gent que dorm al carrer notòriament inferiors a civilitzacions com el Regne Unit, França o els EUA, i pel que fa a la nostra ciutat, les dues mil persones que viuen als carrers de Barcelona són incomparables a les de París, que ens doblen la xifra, o de Nova York, que arriben a les cent quaranta mil. Al seu torn, cal dir que l’Ajuntament intenta fer la feina; va activar l’operació fred (ai, el departament de naming…) dimarts passat, adaptant-se a les nits on la temperatura pintava més que gèlida, mobilitzant, així, destacaments especials dels professionals del Centre d’Urgències i Emergències Socials (CUESB), del Servei d’Atenció Social al Sensellarisme a l’Espai Públic (SASSEP) i també de la santa Creu Roja.
L’operació fred habilita treballadors que s’adrecen a la gent que dorm al ras —sis equips de catorze persones— i els ofereix unes de les dues-centes places d’acollida que els permetrà dormir en calent (l’administració ha informat de places addicionals al Centre d’Acolliment d’Emergències). La teoria està molt rebé, però, com informà exemplarment el periodista de Catalunya Ràdio Andreu Merino a força de xerrar amb molts afectats, encara hi ha manta sense sostre de la ciutat a qui l’Administració no arriba a contactar per manca d’efectius.
Al seu torn, molts pidolaires de la ciutat encara desconfien dels agents municipals, perquè sovint abandonen l’indret on dormen (a risc de perdre la paradeta que hi tenen) només per refugiar-se una sola nit, a risc d’arribar als centres i quedar-se sense llits. En aquest sentit, i per resumir-ho, cal dir que l’administració no és negligent, però que una major coordinació i l’augment d’efectius al carrer potser haurien ajudat a evitar una mort amb la pell gelada.
La pobresa sempre formarà part d’una ciutat com Barcelona i, desenganyem-nos, els seus habitants ens acostumarem a integrar-la, com si les pidolaires del carrer del Bisbe fossin imitacions barates de Nonell. Però hauríem d’intentar ampliar l’àmbit de l’operació fred (no cal arribar als zero graus per anar a pescar gent indefensa) i assegurar-nos que la xifra dels dos mil, en la mesura del possible, vagi acostant-se a zero. Morir de fred al carrer no hauria de passar mai més, a ningú.
