En l’art contemporani, arriscar no és opcional: és la norma. És l’impuls de qui s’atreveix a pensar, imaginar i crear, fins i tot des dels marges i la precarietat. A Barcelona, aquest esperit experimental no es limita a les obres: desborda i transforma també les estructures que sostenen l’art. No és només una nova generació d’artistes, sinó també de galeristes que entenen el risc com una manera de fer, tant en la creació com en la gestió. Galeristes que apsoten per superar l’hermetisme i l’opacitat en el negoci de l’art, trencant estereotips, comunicant amb transparència i obrint-se a nous públics i repensant la relació entre artista i galerista.
L’ebullició de l’escena galerística emergent a Barcelona és imparable. Tot i els tancaments sonats de galeries històriques com Sala Dalmau o Estrany-de la Mota, la ciutat ha vist néixer una nova generació de galeries. Així ho evidencien les xifres: segons el darrer informe sobre el mercat espanyol de l’art (2021), prop d’un terç de les galeries espanyoles ha emergit després de la crisi de 2008, complementant un panorama on també destaquen galeries àmpliament consolidades, amb més de 30 anys de trajectòria, que han demostrat la seva capacitat d’adaptació.
Avui, majoritàriament el sector també està liderat per a joves o persones de mitjana edat —amb només un 11,4% de treballadors majors de 50 anys—. Un lideratge a més, majoritàriament femení (74,2%). Aquestes noves galeries i aquestes noves generacions es caracteritzen per un canvi de model: menys dependència del col·leccionisme local, amb una clara mirada internacional i un domini creixent dels canals digitals i la comunicació a xarxes socials.
Però més enllà de les estratègies de mercat, l’aire fresc d’aquestes galeries es respira també en la seva estructura interna: abandonant els models “personalistes” i apostant per l’horitzontalitat en els processos. “Les galeries estan abandonant aquest model individualista, construït al voltant de la personalitat i els interessos del galerista, per a apostar per a un nou sistema on se sumen diferents veus”, remarca Lorena Pizarro, directora de SELTZ by Ritter Ferrer. La galeria, que ocupa l’espai de la històrica Joan Prats, va obrir les seves portes a l’abril de 2025 amb les fotografies de Cristina García Rodero, i concep el projecte des d’una mirada diversa, que inclou des de la pintura figurativa fins a l’art digital.
“El model de galeria evoluciona cap a estructures cada vegada més petites, però també més àgils i amb una identitat i un discurs més definit”, assegura Laura Facci, codirectora de BETA Contemporary, galeria fundada a Berlin per un col·lectiu de creadors veneçolans en diàspora i que, des de 2024, opera des de Barcelona.
“L’art ha de ser un reflex del ritme del carrer i del present i, com que a la ciutat és vibrant, la galeria també ha d’obrir les seves portes a diferents llenguatges i estils”, reflexiona Pizarro mentre ultima els preparatius per a les noves inauguracions de SELTZ: ab les mostres, d’una banda, de Rosa Brun, i el seu definit estil abstracte, i de l’altra, de Mónica Jover Calvo, que omple de teixit i fils tot l’espai expositiu.
Aquest abandonament del personalisme i individualisme no només es produeix en l’estructura de la galeria, sinó també en la forma d’establir i entendre els processos artístics. “No m’interessa la figura del galerista com autoritat, sinó com a diàleg. L’objectiu és aconseguir trencar les jerarquies i treballar al costat de l’artista, d’igual a igual”, defensa Juliana Sorondo des de la seva galeria Sorondo Projects, que aviat celebrarà dos anys de vida.
“M’agrada construir relacions d’acompanyament, no només representar de manera puntual”, afegeix Sorondo. A diferència de les galeries tradicionals, on la relació amb l’artista sovint es limita a l’organització de l’exposició o a la venda de les obres gairebé com a intermediaris comercials —a través d’una comissió que pot elevar-se fins al 50%—, les galeries emergents busquen una proximitat constant i profunda. “És una relació constant, gairebé diària, d’entendre els seus processos i pensar en oportunitats que els funcionin”, afegeix Anna Pérez Milán, codirectora i responsable de fires de Fuga, inaugurada a finals de 2023 dins de l’eix de Trafalgar.
Laura González (Chiquita Room): “Si no hi ha risc, no hi ha art”
La galeria ja no és un simple representant comercial, sinó un acompanyant. Per a Laura González, fundadora de Chiquita Room, el seu rol és gairebé el d’una editora: “La tasca del galerista és garantir les condicions necessàries perquè la creativitat de l’artista es desplegui en la seva totalitat”. Va ser precisament a través de l’edició de llibres d’artistes que González va iniciar el seu camí en el galerisme, un sector fins aleshores desconegut per a ella: primerament com a editorial, Chiquita Ediciones (2013) —tasca que continua cultivant— i, de manera gairebé natural com a espai expositiu, estrenat l’any 2018.
Noves veus i relats en els marges
La revolució, però no només, és formal, sinó també conceptual: les galeries emergents i el seu nou model de relació galerista-artista també afavoreixen el risc i l’experimentació. “M’agrada concebre Chiquita Room com un espai de cuina, d’experimentació material i conceptual. Si no hi ha risc, no hi ha art. Per a mi, el risc és un atribut inherent en l’art perquè no es converteix en una commodity, sinó que ens faci pensar, incomodar-nos i sacsejar-nos emocionalment”, remarca González
Una experimentació artística que troba el seu espai natural en les galeries emergents. “En els darrers anys s’ha consolidat una escena galerística més porosa i menys conservadora, en què els espais operen des de l’experimentació, i no únicament des de la lògica comercial”, assegura Facci. A més, a diferència de les galeries consolidades, que ja tenen un discurs i un catàleg d’artistes més definit i establert, aquests nous espais impulsen propostes líquides i sense etiquetes fixes, apostant per artistes que tot just inicien la seva trajectòria professional; tot i que també hi ha galeries emergents que aposten directament per artistes de mitja o llarga carrera.
Tot, sense oblidar les exigències del mercat. Perquè tot i que les galeries emergents siguin un espai d’experimentació, aquest risc ha de saber combinar-se amb les tendències globals. L’art ja és de per si una professió de precarietat, i aquestes galeries han de trobar l’equilibri entre experimentació i viabilitat. Com recorda Pérez Milán, de Fuga, aquesta és també la tasca del galerista: “detectar les tendències del mercat i, sense pretendre diluir l’essència de l’artista, assegurar-se que podria encaixar amb les exigències actuals, garantint que l’experimentació no sigui només una aposta abstracta, sinó que també sigui sostenible”.
Així, les galeries emergents aporten un aire renovat a les pràctiques artístiques, donant visibilitat a veus i discursos que sovint han quedat en els marges. Són projectes que desborden els límits establerts de gèneres i disciplines i que amplien la presència de veus tradicionalment silenciades: artistes femenines —que és la línia principal de galeries com Fuga— creadors queer o persones de la diàspora —concepte pel qual aposten diversos espais de la ciutat, des de BETA Contemporary fins a Sorondo Projects o Zielinsky—, veus, totes elles, infrarepresentades en la història de l’art.
Redefinint els límits de l’espai artístic
Aquesta energia transformadora de les noves galeries també ha reconfigurat el mapa de la ciutat. El tradicional eix galerístic de Consell de Cent ha cedit protagonisme a un nou pol de dinamisme cultural: l’eix de Trafalgar, que avui marca el ritme de l’art contemporani a Barcelona. Al llarg d’aquest carrer s’hi concentren tretze galeries, i en moments assenyalats per al sector, com el Barcelona Gallery Weekend o Art Nou, es transforma en un veritable museu col·lectiu amb múltiples seus obertes al públic.
Un sentiment que les galeries instal·lades en aquest eix volen reforçar, a través de la creació del Trafalgar Art Hub, impulsat per Pau Escat, director d’Escat Gallery —amb seu a Trafalgar, Sarrià i Maó (Menorca)—, juntament amb Maria Costafreda (Fuga) i Carlos Senda (Galeria Senda). L’objectiu és ambiciós: sincronitzar les inauguracions de les diferents galeries i marcar el ritme de l’agenda cultural de la ciutat. Com explica Escat: “Volem que qualsevol persona que passi pel carrer, sigui local o turista, pugui connectar amb l’art contemporani, a través de la feina de galeries que treballen conjuntament per crear una experiència única i accessible”.
Però el Trafalgar Art Hub no és l’únic pol actiu a Barcelona. L’art contemporani es dissemina al llarg de tota la cartografia barcelonina: des de Gràcia o Ciutat Vella fins a l’Hospitalet de Llobregat. Escat, que abans de galerista va ser artista, està convençut que la solitud creativa, que sovint pot sentir el creador, es pot compensar amb nous models de treball i un major associacionisme entre galeries i institucions.
A mesura que la ciutat veu néixer nous pols actius, les galeries emergents també creen espais flexibles i efímers que responen a la creativitat en constant moviment. Els Entreactes de Fuga en són un exemple: intervencions temporals de dues o tres setmanes que se situen entre les grans exposicions, gairebé com un entreacte teatral entre representacions, però amb una funció crucial: donar visibilitat a “artistes emergents que sovint queden fora del circuit institucional de Barcelona i que, d’una altra manera, no trobarien el seu espai expositiu fins d’aquí anys”, resumeix Pérez Milán.
Una tasca quixotesca: supervivència i precarietat
Malgrat l’esperit transformador i l’energia que impulsa l’escena emergent, ser galerista a Barcelona és, en paraules de la directora de SELTZ, una “tasca quixotesca”: un repte que exigeix esforç constant, enginy i passió, sovint enfront de condicions precàries i un mercat exigent. La sostenibilitat del negoci és, en realitat, el veritable repte, ja que el galerisme és un sector amb poques barreres d’entrada, però amb una taxa de supervivència limitada. “No hi ha barreres d’entrada: qualsevol pot obrir una galeria. El difícil és que perduri”, adverteix Miquel Alzueta.
En aquest sentit, una de les principals barreres que afronten els galeristes emergents és la fiscalitat: l’IVA cultural al 21 % s’ha convertit en un fre notable. “L’IVA cultural asfixia el col·leccionisme incipient i Catalunya té el risc de perdre competitivitat respecte els seus competidors europeus, que sí tenen avantatges fiscals”, adverteix Pérez Milán des de Fuga. “És una situació injusta, sobretot perquè no estem parlant de les xifres milionàries que sovint surten a les subhastes, sinó dels ingressos bàsics perquè l’artista sustenti la seva pràctica i trajectòria”, aclareix Pizarro. Aquesta situació ha portat algunes galeries catalanes fins i tot a replantejar-se obertures en altres ciutats europees per mantenir la seva competitivitat, tot i el seu arrelament a Barcelona i la seva escena artística.
“El talent a Barcelona és innegable, però encara hi falta l’altra meitat: un gruix col·leccionistes locals actius. El gruix dels nostres col·leccionistes són internacionals”, lamenta la directora de Chiquita Room, evidenciant que, més enllà de la fiscalitat, la consolidació d’un col·leccionisme local i renovat, que també apel·li les les noves generacions, continua sent un repte crucial per a l’escena emergent.
La manca de pedagogia i, fins i tot, d’interès per l’art contemporani és palpable. Davant d’aquesta realitat, les galeries emergents treballen per desmuntar els estereotips que envolten el col·leccionisme, transformant els seus espais en llocs accessibles i atractius per a tot tipus de públic. A més, demostren que col·leccionar art no és exclusiu de grans fortunes: també és possible per a butxaques més modestes, amb peces d’artistes emergents que sovint es poden adquirir per 200 o 300 euros —tot i que el preu mitjà de les obres exposades en galeries s’acostumi a situar per sobre del miler d’euros—, molt lluny dels preus que, a simple vista, es podrien imaginar.
Laura Facci (BETA): “No n’hi ha prou amb oferir només un espai de representació i venda: cal diversificar les activitats, des de residències i fires internacionals fins a projectes editorials o intervencions públiques”
Des de galeries com Chiquita Room s’impulsen iniciatives com SOFT Collectors, un model de subscripció anual de 150 € que permet rebre tres obres gràfiques o edicions d’artistes al llarg de l’any i que es converteix en una porta d’entrada accessible al col·leccionisme, fins i tot per als més joves. “Compra obra d’artistes en vida. Després, ja no els ajuda a sostenir la seva pràctica i acaba sent més cara”, recorda des de Chiquita Room.
Una nova concepció de la comunitat
Davant d’aquests reptes globals, el model de galeria està evolucionant, com adverteix Laura Facci, cap a una concepció més àmplia: “no n’hi ha prou amb oferir només un espai de representació i venda: cal diversificar les activitats, des de residències i fires internacionals fins a projectes editorials o intervencions públiques”. Així, les galeries emergents funcionen cada vegada més com a centres culturals i com a nodes de comunitat: amb tallers, recitals, concerts i altres activitats que propicien trobades i interacció. “La galeria ha de ser un element més del barri, com la llibreria on vas a fullejar llibres, a parlar amb el llibreter i a sentir-te part d’un espai viu i compartit”, defensa Lorena Pizarro.
I aquesta comunitat no només es construeix en l’espai físic: els canals digitals també s’han convertit en una extensió natural del projecte, amb xarxes socials i plataformes com Artsy, que ja representen el 17% de les vendes globals i permeten connectar amb col·leccionistes i públic internacional. Alhora, les fires internacionals —a més de les tres grans de Barcelona: Swab, By Invitation i Loop— continuen sent una peça clau per a la visibilitat i la creació de xarxes internacionals, funcionant més com a instruments de reputació i connexió que com a font de rendiment econòmic immediat.
Com el bambú, que fortifica les seves arrels abans de créixer amb força, les galeries emergents de Barcelona han treballat amb paciència i constància, construint un nou model sobre principis sòlids com la comunitat, l’experimentació i la transparència. Avui, aquest esforç comença a materialitzar-se en una escena galerística vibrant, diversa i horitzontal, que s’atreveix a desafiar els límits de de l’art contemporani i demostra que l’art pot ser accessible i fins i tot convertir-se en un element integrat en la vida quotidiana.
