Patrimonialistes contra modernets

Molt de tant en tant, Barcelona genera discussions artístiques que superen el foc d’encenalls i la mirada estreta. Així s’ha esdevingut amb un equipament com el Disseny Hub Barcelona (DHUB pels amics, Museu del Disseny de Barcelona pels coneguts, i aquell indret en forma de grapa a Glòries on diuen que hi fan expos pels saludats). Com passa sovint, els problemes comencen amb la història d’un museu d’espai i pressupost fastuosos que va néixer a base de matar-ne d’altres d’ancestrals –com ara el Museu de les Arts Decoratives, el Tèxtil o el de Ceràmica–, tot plegat amb la intenció de constituir un gran nucli patrimonial de tradició europea (ressaltant-hi el llegat de bellíssimes col·leccions nostrades com les de Font i Gumà, Planidura o Rocamora), tot plegat per acabar important el referent museístic de tòtems com ara el Victoria and Albert londinenc o el MAK vienès.

D’ençà uns dos lustres, l’Ajuntament decidí intentar mantenir les aspiracions del DHUB bo i convertint-lo en un museu orientat a la cultura digital i les indústries creatives, un fet que s’ha consolidat amb l’elecció d’un director com José Luis de Vicente, acreditadíssim expert en la matèria. Sense destruir els vincles amb el passat, De Vicente ha volgut donar un sentit més curatorial a l’equipament, exposant parcialment la col·lecció antiga i derivant el DHUB a la creació contemporània. La notícia ha generat una tendència molt habitual en la nostra tribu, com és la lluita un pèl artificiosa entre –si em permeteu la caricatura– els nostres patrimonialistes recalcitrants (indignats pel fet que el museu mostri només 2.000 peces d’una col·lecció de 80.000 que romandrà en guaret als magatzems) i la dels  modernets que viuen abocats a la coolness internauta.

Com d’habitud, aquesta és una polarització massa simplista i ens ajuda ben poc, car ni els nostres patrimonialistes són una colla d’enyoradissos del Noucentisme més carca ni els actuals responsables del DHUB uns incautes que visquin pendents d’enterrar la ceràmica catalana en un magatzem. La realitat és un pèl més complexa. En primer terme, cal dir que el patrimoni del DHUB no s’abandonarà en una cova –com l’arca d’Indiana Jones a la pel·lícula de Spielberg–, sinó que De Vicente i el seu equip l’exposaran en mostres temporals per ajudar a contextualitzar-lo millor amb el disseny del present. Al seu torn, i en això l’Ajuntament segueix l’estela de moltes ciutats, també és lògic que el paradigma d’un museu purament d’arts decoratives vagi transformant-se paulatinament en un centre focalitzat en el disseny, una indústria especialment potent a Barcelona. 

És lògic que el paradigma d’un museu purament d’arts decoratives vagi transformant-se paulatinament en un centre focalitzat en el disseny, una indústria especialment potent a Barcelona

En el fons, aquesta baralla tindria una solució tan fàcil com la de mantenir l’actual DHUB i, paral·lelament, ordir un equipament complementari on hom pogués contemplar l’evolució de les arts decoratives, el tèxtil i etcètera (els únics museus del món que poden complir les dues funcions a l’ensems, com he dit abans, són mamuts amb una capacitat d’espai quasi il·limitada). Diria que Barcelona té indrets de sobres per encabir l’antiga col·lecció del DHUB i, al mateix temps, dotar el museu d’un pressupost suficient com per assegurar que la nova línia contemporània tingui prou recursos per reeixir. Perquè ara arribem al cap del carrer; l’autèntic problema del DHUB és que té una missió artística que vol centrar-se en activitats, però que l’Ajuntament rega amb un pressupost minso (una tercera part del que té una institució molt més petita com podria ser La Virreina).

Sigui com sigui, l’important del cas és recalcar que Barcelona podria atendre les dues dimensions –fundacional i contemporània– de la seva pulsió històrica pel disseny mitjançant un projecte més ambiciós format per dos equipaments. Així, a banda de satisfer totes les necessitats, ens estalviaríem aquesta lluita bizantina entre patrimonialistes i modernets que, a banda d’estrafer les respectives posicions estètiques, no produeix res més que lluites sectàries. Esperarem –amb poques pretensions, desenganyem-nos– que l’Ajuntament reaccioni al debat i actuï pel benefici del comú. Fer política d’alçada i posar-hi  els recursos necessaris; aquesta és, as usual, la clau de volta de tot plegat.