Cristina Iglesias és una de les creadores més rellevants (i cotitzades) de l’escena contemporània peninsular. Aquests mesos omple els espais de La Pedrera amb estructures que semblen haver estat sempre allà, com si haguessin crescut lentament entre les pedres ondulades, les escletxes de les parets, la solemnitat de les columnes i de l’aire. Els seus materials, d’una textura que oscil·la entre el mineral i l’orgànic, conviden a mirar i a tocar, però sobretot a travessar. Passatges no és una exposició per contemplar, sinó per recórrer o per habitar: una experiència que es desplega quan el cos es mou, quan l’espectador es deixa portar per la intuïció i es converteix en part de l’obra.
“La meva feina parteix d’una exploració de la relació entre espai, materialitat i percepció”, escriu Iglesias al catàleg. Aquesta declaració, aparentment teòrica, esdevé una promesa tangible quan hom s’endinsa als seus nombrosos laberints: les formes es tanquen i s’obren, la llum cau com una respiració sobre el metall, l’aigua murmura dins les cavitats subterrànies. Les seves escultures (pavellons, gelosies, murs travessats de textos) no només delimiten un lloc sinó que el generen. Redefineixen la frontera entre el dins i el fora, entre el natural i l’artificial, i converteixen l’aire en una pregunta viva.
Passatges proposa un recorregut que dialoga descaradament amb l’arquitectura de Gaudí, fins al punt que quasi la qüestiona. Els seus materials són més foscos, més humits, més geològics; el seu ferro és menys decoratiu i més tectònic. Si Gaudí buscava el miracle orgànic de la natura, Iglesias n’explora la memòria: el record del que s’ha erosionat, del que resta sota terra. Les seves obres evoquen l’aigua subterrània, la rugositat del paisatge, la matèria que guarda històries invisibles.
Una de les peces centrals, Bosque interior (2025), Iglesias transforma la planta noble en un espai quasi ritual. Columnes de pedra massissa es disposen com troncs ancestrals, i entre elles l’ombra esdevé matèria. A la vista, sembla un temple antic; al tacte, una ruïna que batega. “És l’experiència de cada persona, amb tot el que percep i el que projecta, la que activa l’obra”, diu Iglesias. I és cert: el visitant, en caminar, completa el sentit de l’obra i converteix el buit en presència. El cronista s’hi ha perdut una vegada, i ha topat amb un cul-de-sac, dues. No vinguin a veure quadres estàtics: vinguin disposats al fet que tot es mogui al seu voltant.
A l’entrada, una altra instal·lació (una estructura negra i porosa, gairebé una gàbia o un santuari) fragmenta la llum i densifica el silenci. “L’escultura pot transformar un lloc i oferir noves formes d’interacció i reflexió per a qui el transita”, afirma l’artista, i aquesta frase ressona mentre la gent s’atura sense saber si és dins o fora, espectadora o protagonista.
L’exposició culmina al pati, on una escultura octogonal de pedra negra (gairebé kubrikiana) conté un centre d’aigua verda i ondulant. És com si la Pedrera hagués obert el seu cor i hi brollés un pou d’energia subterrània. Aquesta obra resumeix tot l’univers d’Iglesias: l’aigua com a memòria, la pedra com a paraula, la matèria com a llenguatge. En ella, el temps sembla retrocedir. Tot esdevé primigeni i, alhora, estranyament futurista.
Finalment, a banda de les peces físiques, s’hi projecta un audiovisual que documenta el procés creatiu de l’artista (des de l’estudi fins al muntatge final) i permet endinsar-se en la seva manera de mirar el món. Iglesias hi parla amb una calma nòrdica, freda i tendra alhora, de pacient magma subterrani.
Potser aquest és el mèrit de Passatges: quan surts i et tornes a mirar La Pedrera, no pots evitar pensar que sota la superfície de tot (d’un mur, d’un cos, d’una ciutat) hi ha sempre una nova capa esperant ser travessada.
