Fa un parell d’anys, Nova York va decidir posar fre als pisos turístics. Es van introduir noves regulacions estrictes, limitant estades curtes en habitatges particulars. La mesura va ser aplaudida com una gran victòria per l’habitatge assequible. Però al cap de poc, el que havia de ser un triomf s’ha anat convertint en un embolic monumental.
Resultat? Milers de petits propietaris ofegats, una oferta turística monopolitzada pels hotels, caiguda d’ingressos municipals, i el més irònic de tot: cap impacte significatiu en el preu del lloguer. Ara, fins i tot regidors i comunitats veïnals estan demanant reformes urgents. Alguns ja parlen, literalment, de fer marxa enrere.
Per això sobta veure com Barcelona sembla decidida a repetir l’error. Aprofitant el Decret Llei 3/2023, que fixa l’extinció automàtica de totes les llicències de pisos turístics legals el novembre de 2028, l’Ajuntament ja ha anunciat que les deixarà caducar totes. Ni una escletxa, ni una excepció.
Sembla tot legal, sí. Però, és just? És útil? S’ho pot permetre, Barcelona?
Els arguments que es fan servir per justificar aquesta croada són ja coneguts: que els pisos turístics fan pujar el preu del lloguer, que expulsen veïns, que no tenen cabuda en edificis residencials. Però les dades desmenteixen aquest relat.
Els habitatges d’ús turístic (HUTs) només representen aproximadament l’1% del parc d’habitatge de Barcelona, amb unes 10.000 unitats registrades. En canvi, la ciutat compta amb més de 157.000 places hoteleres, moltes de les quals ocupen edificis que també podrien destinar-se a habitatge habitual. Des que es va decretar la suspensió de noves llicències de HUT l’any 2014, el nombre de HUTs s’ha mantingut estable, segons l’Ajuntament de Barcelona, i, segons l’INE, s’ha reduït a la meitat.
Malgrat això, durant aquest mateix període, el preu del lloguer a la ciutat ha augmentat un 60%, segons dades del propi Ajuntament. És difícil, doncs, sostenir que els HUTs siguin els responsables de l’encariment del lloguer. Fins i tot Carme Trilla, presidenta de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, depenent de l’Ajuntament de Barcelona, va reconèixer en una entrevista que eliminar els pisos turístics no farà baixar els preus.
Amb un problema tan complex com el de l’habitatge, és temptador construir un relat èpic contra un enemic fàcil
No obstant això, l’alcalde Collboni afirma que l’ús turístic en edificis residencials “no és natural”. Curiós, tenint en compte que en aquests sempre hi han conviscut despatxos d’arquitectes, d’advocats, consultes mèdiques, i —oh, sorpresa— entitats del mateix Ajuntament. De fet, es calcula que hi ha 30.000 habitatges a Barcelona dedicats a activitats professionals, el triple dels pisos turístics.
Vista la falta d’evidència, cal preguntar-se: quin interès real hi ha darrere d’aquesta obsessió amb els HUTs? Aquí va una hipòtesi: amb un problema tan complex com el de l’habitatge, és temptador construir un relat èpic contra un enemic fàcil, especialment si aquest relat s’ha alimentat des de les administracions per tapar la manca d’acció en la construcció d’habitatge públic. I si, a més, això afavoreix certs gremis que veuen eliminada part de la seva competència, la sospita deixa de ser només una teoria per començar a fer olor de realitat. L’opinió pública és volàtil: sovint només li cal una bona excusa per assenyalar el polític de torn com a responsable de tots els mals. Si aquesta comença a intuir que el discurs oficial contra els pisos turístics serveix també per protegir determinats interessos, els mateixos que l’han impulsat podrien acabar pagant-ne el preu a les properes eleccions.
Tal com va quedar demostrat en la darrera sessió de Moments Estel·lars, organitzada per The New Barcelona Post i protagonitzada per l’alcalde Collboni, estem davant d’un polític hàbil, que coneix bé la realitat del carrer i que, presumiblement, sabrà com evitar aquest tipus d’errors.
Però la realitat és que qui n’acaba sortint perjudicada de tot plegat és la gent comuna. Segons dades del Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat, el 85% dels HUTs de Barcelona en mans de persones físiques són de petits propietaris, la gran majoria dels quals només tenen un sol HUT. Persones que no especulen, que promouen el comerç local, generen llocs de treball i afavoreixen les comunitats de veïns millorant l’accessibilitat i el manteniment dels edificis, en definitiva: gent que ajuda a redistribuir els beneficis del turisme més enllà dels grans grups. I costa d’entendre que sigui precisament un alcalde socialista qui vulgui posar fi a aquest model que socialitza la riquesa del turisme enlloc de concentrar-la. A més, una Barcelona sense pisos turístics està condemnada a un turisme de pas, girant l’esquena a famílies d’arreu del món que busquen alternatives als hotels, estades més llargues i amfitrions que actuïn com a autèntics ambaixadors de la ciutat.
El mateix Decret Llei 3/2023 permet prorrogar les llicències de HUT durant cinc anys a partir de la seva extinció, prevista per al novembre de 2028. L’Ajuntament podria aprofitar aquesta possibilitat per flexibilitzar la concessió de pròrrogues als petits propietaris i dissenyar un pla de renovació que, més enllà d’aquestes pròrrogues, permeti continuar l’activitat sota certes condicions. En aquest marc, el planejament urbanístic de la ciutat es podria adaptar per incorporar criteris de qualitat i convivència: excloure habitatges amb denúncies veïnals, promoure la reinversió per part dels propietaris de HUTs a les comunitats de veïns, o establir mecanismes de seguiment de bones pràctiques. En definitiva, caldria obrir una via de diàleg amb els petits propietaris, que sovint són els més desprotegits en aquest debat.
A mig mandat, Barcelona encara està a temps de fer-ho diferent. D’evitar la foto fàcil i apostar per una política matisada i valenta. Una que redistribueixi la riquesa del turisme, en comptes de concentrar-la més encara. Una que no premiï els poderosos ni condemni la classe mitjana i treballadora.
Perquè, com va dir Chesterton, qui es casa amb l’esperit del seu temps difícilment sobreviu el següent. I potser, senyor alcalde, encara hi som a temps d’evitar aquest desenllaç.
