Era l’any 1925 i la Sala Parés, amb la seva reobertura, havia de canviar de direcció. Amb el traspàs de Joan Baptista Parés als germans Maragall, i després d’uns anys en què havia anat perdent popularitat des de 1914, la sala d’exposicions més antiga d’Espanya i fins i tot una de les més antigues del món, va haver de modernitzar-se.
Fundada l’any 1840 com una botiga de belles arts, la sala del carrer Petritxol va apostar, llavors, per una línia basada en la perfecta conjunció entre el classicisme del figuratiu vuitcentista i les noves avantguardes de principis de segle com la Nova Objectivitat, moviment sorgit a Alemanya a la fi de 1910, de la mà de Gustav Friedrich Hartlaub, com a resposta a l’expressionisme imperant i amb la intenció de mostrar la lluita de classes i la corrupció europea amb més fidelitat a la realitat. Un dels seus pintors més representatius d’aquest moviment és Otto Dix, que va lluitar i va representar els horrors de la Primera Guerra Mundial i les seves conseqüències.
Un segle més tard, la nova mostra d’aquesta emblemàtica sala, Figuracions entre guerres 1914-1945 (que es pot visitar fins al 7 de febrer), vol reivindicar precisament la participació i la incidència de la Sala Parés en l’art modern català. Ho fa cent anys després de l’etapa dels germans Maragall al capdavant de la sala, una etapa molt lligada a la figuració a Catalunya, que en aquells dies, ja s’apreciava com del tot heterogènia, complexa i multiforme.
L’any 1926, aprofitant la falta de propostes col·lectives, s’inauguren en el seu recinte els salons de tardor amb un grup d’obres que presentaven una figuració renovada que ja proposava un diàleg entre el nou i el vell. Un pas visible del passat al futur. En paraules del periodista, poeta i dibuixant Josep Maria Junoy, quan descrivia el nou rumb de la sala: “La bellesa de l’antic i del nou, la tradició i la modernitat. Sense modernitat, la tradició es converteix en fòssil. Sense tradició, la modernitat volaria com el fum”.
Noms com Emili Bosch Roger, Joaquim Sunyer, Joaquim Torres-García, Rafael Benet, Josep Mompou, Pablo Gargallo i Salvador Dalí, van destacar d’un total de cinquanta artistes, presentant la mostra d’aquest any com la veritable i més significativa manifestació de l’art català modern. Del jove Dalí, es va exposar Noia cosint i Figura en unes roques. Amb tan poc, ja es va deixar entreveure el clar talent i intencions artístiques del geni empordanès. La resta d’obres, d’un clar to noucentista, van incloure també traços evolucionistes i artistes de l’Agrupació Courbet barcelonesa, entre els quals destaca l’artista Josep Togores.
I va ser en els salons d’un any posterior (1927), quan es va unir Togores, el pintor de Cerdanyola del Vallès, i més tard ho farien altres noms com Manolo Hugué, Pere Pruna, Pere Crèixams i Francesc Domingo. Així i tot, les participacions de Dalí van continuar sent la gran atracció de la sala, amb intervencions que sacsejaven el món de l’art, especialment el més tradicional, i al públic assistent en general. Obres com La mel és més dolça que la sang i Aparell i mà, les dues d’un clar to provocatiu, van portar fins i tot a tensionar l’equilibri que defensava la sala.
Tant és així que l’any 1928, Els desitjos insatisfets del pintor de Figueres (actualment exposada al San Francisco Museum of Modern Art) va ser censurada per a evitar el fort impacte que suposava la seva exposició a l’espectador. Tanmateix, la Sala Parés va saber aprofitar al llarg dels anys els cops d’efecte de Dalí en el seu benefici. La crítica i el públic bullien amb cada conferència i, en conseqüència, la sala gaudia d’una gran popularitat.
En general, el figuratiu català d’aquesta època, que fugia d’un cert idealisme clàssic, va començar, a poc a poc, a renovar-se de la mà de pintors i pintores com Carme Cortés, Montserrat Casanova (que fou menyspreada a París pel simple fet de ser dona), Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Joaquim Mir, Marià Pidelaserra, Mariano Andreu, Josep Llorens Artigas i Josep Amat.
“La pintura figurativa catalana havia de superar el noucentisme i mirar cap a les influències de Cézanne i cap al cubisme de Picasso”
Per sobre del citat diàleg entre futur i passat, i la captació de nous visitants, el recinte va pretendre, a risc de semblar massa ambiciós, a risc de semblar el defensor d’una idea inabastable i amorfa, reunir tots els corrents figuratius del país, que no eren pocs, i ho va aconseguir fins a l’inici de la Guerra Civil l’any 1936.
No era un repte fàcil: la pintura figurativa catalana havia de superar el noucentisme i mirar cap a les influències de Cézanne i cap al cubisme de Picasso. En aquest transició va ajudar la forta connexió amb París d’una sèrie de pintors, els estrangers que es van refugiar a Barcelona durant la Primera Guerra Mundial, i els pintors catalans que van estar a Montparnasse, noms com Manuel Humbert, Pruna, Togores, Celso Almàssera o la pintora Olga Scharoff. Es van establir vincles amb Chagall, Modigliani, Apollinaire, Mason, Juan Gris, Max Jacob i, per descomptat, amb Pablo Picasso.
L’obra de Josep Maria Togores (1893 – 1970), representa la línia que defineix i defensa la sala al llarg de la seva extensa història. Classicisme i modernitat en un conjunt d’obres complexes i canviants, tensionades, però que en conjunt, gaudeixen d’una plena harmonia. El de Cerdanyola, que es va dedicar a la pintura a causa de la sordesa sobrevinguda per una meningitis, va aprofitar una beca de l’Ajuntament de Barcelona per a viatjar a París en 1907, on va conèixer a Cézanne. D’un marcat to impressionista, va formar part de l’Agrupació Courbet.
Deutor, també, de la tradició del realisme espanyol, va transitar lentament cap al cubisme, però des d’una perspectiva molt personal, en la qual va deixar també espai per al surrealisme. A aquest moviment, va arribar de la mà de Braque, Maillol, Jacob i Picasso. Va signar un contracte d’exclusivitat amb el prestigiós marxant Daniel-Henri Kahnweiler fins al 1931. Un any després, en el seu retorn a Barcelona. És representat per Francesc Cambó, i mor en 1970 atropellat per un cotxe en ple passeig de Gràcia.
“El figuratiu entre guerres es plasma amb la mirada al buit, un buit existencial, de moral; que abraça una evident desesperança”
Altres pintors com Torres – García viren el seu influx cap a les avantguardes. Planells abraça l’onirisme proposat pel seu amic Dalí; Óscar Domínguez pinta dones desmuntades i desmuntables amb una estètica cubista; i destaca l’obra de la pintora d’origen rus, Olga Sacharoff, per constituir una volta de rosca més als retrats amb estil estilitzat i ulls inerts de Modigliani.
El figuratiu entre guerres es plasma amb la mirada al buit, un buit existencial, de moral; que abraça una evident desesperança i sotsobre amb relació a l’entorn. Llanguiment en els gestos i volum en els cossos. Un clar exemple d’aquestes característiques són els llenços de Mariano Andreu.
En 1936, tot i el forçat tancament, la Sala Parés aconsegueix inaugurar una mostra monogràfica del pintor argentí Gustavo Cochet. Una exposició imposada per la CNT, ja que Cochet és un rellevant líder sindical, i la seva obra, d’un marcat to costumista, mostra la misèria, la malaltia i el calvari, en el que és una representació necessària del món proletari. És en aquell moment quan el figuratiu entona un discurs reivindicatiu i decididament polític amb les obres de Marià Pidelaserra sobre les conseqüències terribles de la guerra i amb clars referents identificables de l’expressionisme alemany.
Després de la guerra, s’aposta obertament per una internalització de l’art figuratiu patri i els corrents mostren, en general, un gir conservador cap al naturalisme i l’allunyament de tot l’art disruptiu i d’avantguarda. Destaquen noms com Ramon Calsina, amb la seva experiència en un camp de concentració mitjançant retrats de malson, les calaveres i cranis de Pere Gastó, també amb personatges de mirada perduda, angoixats i amb una enorme expressivitat en els seus rostres. Un clar reflex en pintura dels horrors viscuts en la guerra. Es barregen por, horror, amb altes dosis d’ironia i absurd, tot això fruit de viure un moment històric convuls, crucial, i plagat d’incertesa i imatges difícils de digerir.
Sota aquestes bases, s’estableix una equació que demostra, millor que res, l’enorme dosi de tensió existent en la proposta de la mostra i en la trajectòria de la sala en general: el prestigi i l’estigma de tot el que es relaciona artísticament amb el tradicional, i que xoca, irremeiablement, amb la necessitat, la por i la incertesa que proposa la modernitat.
Aquesta mostra, que es podrà visitar fins al 7 de febrer, està comissionada per l’historiador d’art Sergio Fuentes Milà, i aplega unes 150 obres, algunes d’elles inèdites, entre pintura, escultura i gravats. És, avui dia, i en paraules del director Joan Anton Maragall, la mostra més completa i ambiciosa de la Sala Parés.
