Sangria

A la sèrie New Amsterdam, de Nètflix, que ara està mirant tanta gent, sobre l’hospital més antic de Nova York, un personatge li parla a un altre de Barcelona. I l’altre li contesta: “Barcelona! Adoro la sangria”. Sangria. Lou Reed l’esmenta a Perfect day, com a beguda per a prendre “al parc”.

He begut alguna sangria bona, esclar. La sangria no deixa de ser un còctel. I un còctel, en l’època primigènia, no deixava de ser una barreja que provava de dissimular la mal qualitat de l’ingredient principal. “L’únic whisky que tenim és canadenc? Què més tenim? Amb el que tenim ens inventarem el Manhattan…”.

Però aquesta necessitat (que ve de la llei seca) no vol dir que no hi hagi còctels feliços, perfectes. El Manhattan, per a mi, n’és un. El negroni potser el que més. O el gimlet, que vaig descobrir, abans de tenir l’edat legal per beure, amb la col·lecció de novel·la negra La cua de palla. És el còctel preferit del detectiu Philip Marlowe i, de fet, El llarg adéu comença amb ell bevent-ne un en un bar de Los Angeles (i allà és on coneix Terry Lennox, borratxo perdut). La recepta del detectiu és amb llima de la marca Rose’s (ja no en puc fer servir cap altra) però la recepta primigènia és amb suc de llima natural i xarop.

Que en una sèrie es conegui Barcelona per la sangria és injust per una raó. Cap autòcton anirà a un bar a demanar-ne. De la mateixa manera que cap autòcton es menjarà, mai, una paella com la del Heston Blumenthal, que l’home comet al microones.

L’estiu passat, quan tot això que ara vivim (estupefactes i acostumats) tot just estava començant va passar una cosa que era el preludi del que ens passarà aquest estiu, segurament. A les Illes Balears, en segons quina zona, els turistes tenien dret a anar als bars i locals d’oci, però els autòctons no.

Israel i Gran Bretanya s’apressen a pactar amb Grècia (o Grècia s’apressa a pactar amb Israel i Gran Bretanya) les colònies d’estiu. Grècia té sol i mar. Pot acollir, com ningú, les xancletes britàniques i israelianes. Els britànics i els israelians estan vacunant a una velocitat que riu-te’n d’una tricotosa. Barcelona també viu de la xancleta. En vivia. De manera que si tot va una mica bé, suposo que Catalunya també farà mans i mànigues per fer arribar a les platges les fins ara criticades xancletes (totes vacunades). Si això passa, el que hem d’esperar és que puguin obrir tots els que fan coses bones —coses de les que gastaríem nosaltres—. L’autenticitat és això: una coca de recapte, un vi del Priorat, pa amb tomàquet bo en una terrassa de Barcelona. Allò que ens menjaríem els autòctons. Allò que ens morim de ganes de menjar els autòctons.