Semifinals al Godó

Un rus contra un serbi, això és l’única cosa que sé. El nom del rus, Andrei Rubliov, em recorda massa a la pel·lícula basada en la vida de l’artista rus del segle XVI però es veu que és un antic conegut de la casa (tant de la ciutat com del seu Reial Club de Tennis), ja que és aquí on va enfortir-se com a tenista d’elit. És quinzè al rànquing de l’ATP. El serbi, en canvi, es diu Medjedovic i és 87è (l’any passat ocupava el número 57). Diuen que són dos jugadors que arrisquen molt, que serà emocionant, encara que el públic més aficionat s’hagi quedat amb les ganes de Carlos Alcaraz (molèsties al canell li han impedit continuar). Diuen també que Rubilov s’ha recuperat d’una molèstia a la cama. Només tindré temps de veure aquest partit, però, com a mínim, sembla que promet. Sol de justícia, primavera, Pedralbes. Un any més.

Malgrat Rubliov, la bandera russa ha quedat força invisibilitzada: encara dura, sembla ser, la condemna internacional vers la invasió d’Ucraïna. Irònicament, a pocs metres d’on som i al mateix temps que comença aquesta semifinal, Pedro Sánchez ha acollit una colla de líders mundials antitrumpistes. Enviar armes a Ucraïna sí que deu ser progressista, Rubliov deu estar encantat i als ucraïnesos en conflicte (com als catalans) ningú no els ha preguntat què volen ser. Però en fi, el cas és que es nota (i molt) la presència policial a la república (o més aviat al regne) de Pedralbes.

El Reial Club de Tennis no sempre s’ha dit així, sinó que es va fundar l’any 1899 sota el nom de Barcelona Lawn-Tennis Club (a l’estil Barça, diguem-ne) i només és amb Alfons XIII que se li “concedeix” el títol de Reial (com va succeir també amb l’Espanyol, el 1912, o el Nàutic, molt abans i amb Alfons XII).

Pel que fa al Barcelona Open Banc Sabadell (Trofeu Conde de Godó), enguany celebra el seu 73è aniversari i això ens porta al 1953 (amb un context clarament identificable). La copa, repetim, és l’única del món que ve coronada per un tennista platejat en acció i és fruit de la mestria de la casa Soler Cabot, amb profundes arrels a la ciutat. Ara al Club el presideix en Jordi Cambra i asseguren que, mesos abans del torneig, han d’aturar l’activitat de tots els socis (que són de diverses edats i nivells) per poder fer front al muntatge. Per al desmuntatge, tres quarts del mateix. I això en un club que, a banda d’esportiu, és sobretot social.

Networking, és clar. Godó, polítics, periodistes, empresaris, networking. Alguns d’ells tenen un bon servei, és a dir, que saluden amb força (estrenyent fort la mà o abraçant amb intensitat), d’altres fan deixades a voleia (canell fràgil, mà desganada) o fins i tot presencio, per primera vegada en molt de temps, un passing shot que deixa algú amb la mà sola i estesa. Als voltants de les grades, sempre laberíntiques i d’accés reconsagrat, es despleguen desenes de parades per a snacks i cerveses on més val acudir ben d’hora (si no és que tens accés a la zona VIP).

Tot plegat comunicat (és un dir) per aquesta barreja indesxifrable de passadissos, xiprers, bastides i logos que miraculosament t’acaben deixant a lloc. Hi ha nens amb boles grans de tennis que esperen un autògraf, i que encara criden “vamos Rafa!” però en referència a Jodar, no a Nadal, que ara només és un nom de pista. Justament la pista on comença el partit, i on a les quatre hi haurà el de l’espanyol Jodar contra el francès Fils —qui ha acabat resultant guanyador del Torneig—. Bon servei, diuen, aquest Fils. I molt atlètic, i li fot bona gardela a esquerra i dreta. D’entrada, i sense conèixer-lo, ja em cau bé.

Una mascota amb forma de drac del Park Güell. D’acord, respira. Calma. Som-hi. La locució dels altaveus és molt majoritàriament en català (autòcton, sense accent forani), les vistes des de la grada són a la Collserola de Vallvidrera, els recull-pilotes van de Mango amb ratlles verdes, les hostesses van d’Emirate Airlines. El cotxe Lexus inclinat, amb el fre de mà eternament posat per no caure de cap a la pista. Rolex. RTVE. Esportcat (Generalitat de Catalunya), Barcelona, Teknon (per als aparells que innecessàriament marquen la velocitat dels serveis). Occident, sense Catalana. Eurofirms. Cava Vilarmau, del qual sembla que s’obri sonorament una ampolla cada vegada que un serbi respon a un rus o viceversa. Lexus, de nou. Mango, de nou. Haier. Sabadell, en gran, en immens.

En Rubliov s’ha fet un tall a la mà, segurament per això perd el primer set. Tots dos, de fet, cometen errors força inexplicables. El cas és que del 6-3 inicial a favor de Sèrbia, passem a un parell de clamorosos 6-2 a favor dels invasors d’Ucraïna i això malgrat la ferida al dit. Tots dos jugadors, a més, mantenen unes llargues i enrabiades converses amb l’aire. Com si fossin rodamons perduts, o com si un coach imaginari els hagués d’escoltar totes les queixes o donar-los alguna explicació.

No em quedo a la semifinal següent. M’interessa tant el que li passi a Sèrbia com el que li passi a França o a Espanya, la qual cosa no treu que m’interessi (i molt) el que succeeixi a la meva ciutat. Especialment, m’interessen les dinàmiques de l’Upper i aquesta mena de monarquia en petit, de noblesa de mentida, que configura la sempre contradictòria burgesia barcelonina: una atmosfera d’inconfusible república monàrquica que té color menestral i botiguer, encara que es vesteixi de seda. Per això surto del Barcelona Lawn-Tennis Club, un altre cop, agraït per la continuïtat d’aquest Trofeu. Com a mínim m’ha fet sentir menys sol: en aquest partit, com al Palau de Pedralbes, només alguns dels presents han pogut lluir la seva bandera.