Beatriz Mínguez de Molina: Endinsar-se en diferents mars

Per a ella, tot va començar a l’aigua. “Cada estiu, amb el meu pare naveguem un mes en un veler anomenat Socarrao. En aquestes llargues hores de navegació, vaig començar a fer fotografies quan era adolescent”. Beatriz Mínguez de Molina xarrupa el seu segon cafè amb llet de civada del dia, mentre el Bar s’omple amb el so de les notícies del matí. Recolzada a la barra, l’artista somriu, embolicant-se el cigarret de American Spirit que fumarà més tard.

“El meu pare és arquitecte i la meva mare és llicenciada en Història de l’Art… així que jo vaig estudiar les dues coses!”, riu. Va començar, de fet, amb Història de l’Art, “amb la idea de muntar exposicions”, però gràcies als seus reiterats pelegrinatges a museus com el CCCB va adonar-se, molt aviat, “que els que dissenyaven les exposicions eren arquitectes”. Això, sumat a les escasses sortides laborals de la seva carrera, la van empènyer a ficar-se en el món de l’arquitectura. Va acabar estudiant-la a Londres, “a la Architectural Association, de la que en destaco el model d’ensenyament totalment empíric”.

I aquí tenen lloc dos grans punts d’inflexió en la seva trajectòria. El primer, fer pràctiques amb la prestigiosa arquitecta Benedetta Tagliabue: “Continuo fent molts projectes per a ella, i és, per a mi, la meva mentora, la meva gran referència professional, la dona que creia més en mi que jo mateixa i que em va ajudar a vèncer les meves inseguretats, la meva timidesa”. El que es diu, una mestra i amiga.

El segon punt d’inflexió arriba amb el seu projecte de final de carrera, en el qual investigava, al costat d’un grup d’estudi, el vídeo com a eina de representació arquitectònica. “D’aquí va sortir un curtmetratge, The swimming pool, que el meu amic Diego Rodríguez, director de diversos festivals de cinema, va seleccionar per a un certamen de curtmetratges”. L’obra, que indaga en l’estat d’ingravitació, la noció de surar, que es deriva del ritme i el so, va guanyar tres premis i va suposar un abans i un després per a Beatriz, que va donar un capbussó de l’entorn de l’arquitectura al del videoart. I es va adonar que, en tots dos oceans, hi bracejava molt bé.

Nedar en diferents direccions alhora

De sobte, Beatriz Mínguez de Molina es va adonar que treballava per a estudis d’arquitectura —especialitzant-se en arquitectura efímera, com les onades de la mar—, i que a l’estiu aprofitava per gravar moltíssim, hores i hores que han acabat component un ampli arxiu aquàtic, i que després, ja, durant la resta de l’any, editava per a donar forma a les seves videoinstal·lacions. S’endinsava en diferents mars alhora, nedant contemporàniament en diferents direccions.

“El 2008, vaig debutar amb la meva primera exposició en la galeria H20”, un lloc amb nom de composició química de l’aigua, impulsat per Joaquín Ruiz-Millet, “que és un aglutinador del talent gràfic i fotogràfic a Barcelona”. Des de llavors, exposa regularment en aquesta galeria, mentre porta els seus vídeos i instal·lacions per festivals com FIVA, Bideodromo, Loop, Figueira Art Film Festival o Choreocope, entre mil altres.

El seu actual projecte, Hermenéutica de una DANA, indaga en el durant i el després de la catàstrofe, “d’aquesta ferida col·lectiva que les inundacions de 2024 van deixar a València”. La primera fase d’aquest treball està exposada en l’espai TPK Art i Pensament Contemporani de L’Hospitalet, fins al 24 d’abril. “Estic treballant ara en la segona fase d’aquesta representació del desastre, fotografiant la vida quotidiana dels llocs afectats per la DANA vint mesos després, que exposaré més endavant”, anuncia.

La ciutat menys dura

Malgrat haver nascut a Barcelona, fins als catorze anys, l’artista i arquitecta no va viure a la ciutat. “Vivíem a Madrid, per a nosaltres Barcelona era on veníem en dates com a Nadal o Setmana Santa”. I tanca els ulls, recordant el plaer que li produïa entrar per la Diagonal, “després de set hores de viatge, ens acollia aquella avinguda de palmeres amb el contrast de la llum daurada del crepuscle i l’aire càlid, mediterrani, entrant per la finestreta”, gairebé li sembla ser-hi allà.

Golden Hour, de Mínguez de Molina.Ara és una barcelonina més, preocupada per la inaccessibilitat de l’habitatge, pels bars per a expats i turistes “i pels maleïts tags i grafitis en portes de fusta restaurades, que em fan molta ràbia”. Xarrupa les últimes gotes del seu cafè, abans de concloure: “Tot i això, et diré que he viscut a Madrid, Londres i Rotterdam i, encara que aquesta també és una ciutat gran, és la menys dura de les que he estat”.

— Menys dura i amb una excel·lent gastronomia, com el cas del nostre Bar. S’acosta l’hora de dinar i potser et pot venir de gust tastar alguna cosa de la nostra cuina.

Beatriz Mínguez de Molina no reprimeix un somriure encara més ampli que aquell que l’ha acompanyat durant el matí.

“El menú del dia, sens dubte, m’interessa moltíssim”, diu, amb la mirada brillant.