Quatre de la tarda. El portal d’una caseta del carrer de les Monges de Sant Andreu, un racó carregat de l’encant d’un poble, s’obre, com cada dia, si fa no fa a la mateixa hora, perquè és quan Ramon Vila arriba al seu taller per passar-hi la tarda. Engega la ràdio per deixar que la música o les veus d’algun programa acompanyin la seva estada, unes hores, cada tarda, fins abans d’anar a sopar. L’artista observa, mira com ha evolucionat la pintura sobre la tela que vint-i-quatre hores abans va anar agafant lloc sobre el quadre en construcció, pren el pinzell per seguir el traç allà on havia quedat… “Hi ha dies que pinto molt, altres que més que res, preparo, i hi ha vegades que sembla que faig molt poc, però sempre treballo”, diu Ramon Vila.
A seixanta-vuit anys, i sobretot quan no prepara cap exposició, el ritme del pintor de Sant Andreu és fet, sobretot, de constància. “Cada tarda de la meva vida he vingut a pintar”, confessa. Abans de jubilar-se de l’empresa on treballava, als matins hi feia de delineant, i a la tarda, el taller l’esperava per alinear imatges amb pinzellades sobre tela. “Sempre n’acostumo a tenir tres o quatre de començades”, comenta el pintor.
Les seves obres es poden veure i adquirir a l’Espai (B), una galeria al número 10 del carrer de Luis Antúnez, a Gràcia, que és aparador per a diversos artistes i també una de les poques sales que resisteixen a la ciutat de Barcelona. Ho fa nedant a contracorrent, perquè, tal com explica Ramon Vila, la cultura sembla fer grans passos enrere. “Ara—diu— quan al metro veiem algú llegint un llibre, ens crida l’atenció, quan, temps enrere era el més normal. Però com a societat s’ha perdut molt culturalment”.
I —precisa el pintor— “no entro en la venda d’obres d’art, parlo de ganes de fer exposicions i muntatges”. I s’explica: “Als anys setanta i vuitanta, a Barcelona hi havia un ambient de galeries a base de bé. Es feien inauguracions d’exposicions i cadascuna era una festa, fos perquè la gent comprava art o senzillament perquè a la gent li agradava anar a veure les exposicions. Hi havia centenars de galeries d’art que funcionaven”.
La seva primera exposició la va fer l’any 1979, al bar El Nus, al barri del Born. “Va venir gent de tot arreu i també gent que tenien galeries d’art”. Tot i que admet que de l’art exclusivament, en realitat, ha costat molt viure, “n’hi havia quatre que venien molt només, però la gent exposava i hi havia molt de públic. Ara, no hi ha possibilitats”. Vila considera que “políticament falta preocupació per l’art”.
Visitant museus
La dona del Ramon va estudiar Història de l’Art i ha estat mestra. Ara tots dos jubilats fan algun viatge, no massa, però sempre que ho fan, visiten museus. “Un cop a l’any, anem al Museu del Prado”, explica. “Sempre hi descobreixes coses noves. Un dia et dediques a una cosa, i un altre a un altra. Això sí, la dona segueix uns pintors, i jo, uns altres. I m’emporto coses al taller, per exemple, la llum de Zurbaran”. Tot l’observat és una lliçó i un punt de partida inspirador. “Quan una cosa t’impacta, tu ets allà”, raona.
De fet, el dia de l’apagada elèctrica, a ell i a la seva dona els va agafar curiosament visitant el Museu del Prado. “Justament estava a l’època negra de Goya, i la meva dona davant de la Maja nua, quan van desallotjar el museu”, explica.
Els pots de pinzells, el cavallet, l’estufa per a l’hivern, i diferents espais de treball s’apleguen al taller del Ramon. La ràdio, sempre de fons. És una companyia fidel. Adora aquest mitjà de comunicació. “Tinc aparells de ràdio a tot arreu”, confessa. “La ràdio et fa descobrir, hi ha sempre sorpresa, jo cada nit connecto la ràdio sota el coixí per adormir-me”. És el seu ritual. I al taller, pintant, en té d’altres. Per exemple, un de ben sorprenent: “El primer que faig quan agafo una tela és pintar-la tota negra i, a partir d’allà van sortint els colors”, explica. I això per què ho fa? Doncs perquè sap que “la tela en blanc fa molta por”.
“Una pintura et porta a l’altra, i un fons ens porta a un altre”
En canvi, amb el seu enginyós sistema, ja no ha de dir “per on començo? Pintant-la de negre, ja et fas teva la tela. I d’aquesta manera sorgeix la relació. Després, explica el Ramon, “el camí te’l va donant la mateixa obra”. A més —afegeix— “l’avantatge sobre el negre és que els accidents amb els colors no són accidents, sinó que esdevenen realitats. Mentre que sobre blanc, això mateix no funciona”. El pintor ha trobat, així, la seva tècnica a partir de la qual la tela el va portant, mentre que —diu— el blanc no el porta enlloc.
Així, dia a dia i any rere any, Vila ha anat forjant un estil de treball, un hàbit de totes les tardes de la seva vida, acompanyat d’una disciplina que, ni ara, superats els 65, vol perdre. “M’aplico el meu horari de manera estricta, com si treballés, de les quatre de la tarda fins a les set o quarts de vuit”, diu. Pintar, per a ell, és una forma d’expressió, però encara més, una necessitat, com ho és respirar. Amb els quadres que va fent, conviuen escultures, figures moltes d’elles de rostres. Ens diu, però, que la ceràmica és feta per a pintar-hi a sobre, com a suport. Vet aquí que, aleshores, podem parlar de pintura en tres dimensions.
Motius d’inspiració
El Ramon és esquerrà de naixement, és a dir, la seva mà bona per a fer-ho tot amb precisió, és l’esquerra, “però faig servir les dues, perquè de petit a l’escola em forçaven a fer servir la dreta”, diu. “Ara amb l’esquerra faig els detalls, però els fons els puc fer amb la dreta”. Detalls i fons han anat fent aparèixer uns cels captivadors en dues teles en les quals treballa quan el visitem. “Els motius surten sobre la marxa”, explica. “Una pintura et porta a l’altra, i un fons ens porta a un altre”, amb la qual cosa, tota la seva obra té un vincle, un origen i una continuïtat i un mateix lloc de naixement.
“Mai és l’últim quadre, perquè sempre busques la perfecció i, com que no hi arribes, mai el dones per acabat”
Les bigues de fusta al petit pis superior del taller amb vistes sobre l’espai de treball encara fan sentir més aquesta atmosfera rural de la part de Sant Andreu on som. Des de dalt, la perspectiva és fabulosa. La taula principal de treball, amb els apunts que donaran el tret de sortida a un quadre, pintures, més pinzells ben classificats per mides de diferent precisió i la sensació que tantes hores de creació, d’inspiració, de treball en aquest espai tan seu, i tants vincles, relacions i pactes de l’artista amb cadascuna de les seves obres han fet un ambient i un caliu especial.
Al fons del taller, un petit pati culmina una estança que és més casa de pagès que habitatge de ciutat. Aquesta estructura i ambient de poble del barri més neuràlgic de Sant Andreu va ajudar-lo molt en l’adolescència a arrelar en la ciutat on tota família, procedents de Berga, van venir a establir-se quan el pare va començar a treballar en una fàbrica d’acer inoxidable, una de les tantes fàbriques que hi havia hagut a Sant Andreu. Aquell Sant Andreu que feia i encara fa sentir el respir d’un poble li va fer més fàcil no pensar tant en els amics i els carrers i places de la Berga natal que havia hagut de deixar enrere. També els cels i els camps, rius i llacs sobre tela en les tardes al taller han estat el nucli del seu oasi particular.
En cada treball, l’artista torna a començar amb la mateixa innocència de cada cop. Pinzell en mà, sobre un fons que ara ja sabem que sempre és negre, una nova història avança i ni ell sap cap a on tirarà. “La pintura no deixa de ser una investigació sobre els tons, les línies, els volums. Sempre és com si fes el primer quadre, esperonat per la teva necessitat d’expressió. I mai és l’últim quadre, perquè sempre busques la perfecció i, com que no hi arribes, mai el dones per acabat”, conclou.
