The Last Days of Disco?

El 1998 es va estrenar amb gran èxit The Last Days Of Disco, una pel·lícula de Whit Stillman ambientada al Nova York de primers 80 que retrata el final de l’època daurada de les discoteques, així com el pas a l’edat adulta dels seus sofisticats protagonistes, un grup de joves que estudia i treballa de dia, i es passa les nits ballant a la selecta pista d’El Club, en ple Manhattan. Tractant-se d’un dels films antològics sobre la cultura de club i la música de ball, la banda sonora de The Last Days Of Disco és lògicament sensacional: I’m Coming Out de Diana Ross, Everybody Dance de Chic o, per descomptat, I Love the Nightlife d’Alicia Bridges, entre d’altres.

Vaig veure The Last Days Of Disco fa alguns anys i em va encantar. Com també Saturday Night Fever o la més recent Studio 54. Amb aquestes pelis em passa una cosa curiosa: em provoquen una certa nostàlgia d’una època daurada que no he viscut ni de lluny perquè vaig créixer anys després i, a més, ho vaig fer als antípodes d’aquest món de màgia, lluentons i brillantina, sofisticació i llibertat sexual. A mi, em va tocar viure l’adolescència i primera joventut en un entorn en qual ningú volia assemblar-se a Tony Manero –ja no diguem a Boy George–. Imperava l’estètica punk, els jerseis de paleta –n’hi deien així–, les Dr. Martens amb puntera d’acer, les birres i el calimotxo. Més que cantar, les cançons es cridaven –Kortatu, Barricada, Soziedad Alkohólika, Eskorbuto– i la pista de ball semblava un camp de batalla –no vaig entendre mai que allò que en deien ska fos una forma de ballar–. En fi, traumes que sortosament fa anys que vaig superar a còpia de cosmopolitans, discos de Madonna i nits memorables a les discoteques del Gaixample.

Torno a The Last Days of Disco perquè me n’estic anant per les branques. El seu director, l’Stillman –que, per cert, va viure un temps a Barcelona i el 1994 va dirigir una pel·lícula que justament porta per nom Barcelona i que encara no he vist– també va publicar una novel·la basant-se en els personatges de la cèlebre pel·lícula. L’he llegit aquest estiu. Originalment, també es diu The Last Days of Disco, tot i que l’edició en català porta per títol –poc encertat, al meu parer– Còctels i Caviar (Edicions 62, 2001). Ha sigut força dolorós llegir aquesta novel·la quan fa mesos i mesos que no trepitjo una pista de ball arran de la pandèmia. De fet, salvant les distàncies, m’he sentit força identificat amb uns personatges que, a poc a poc, van prenent consciència que se’ls acaben les grans nits de festa. Les seves discoteques van tancant la persiana i les nostres no sabem quan la podran tornar a aixecar.

Ha sigut força dolorós llegir aquesta novel·la quan fa mesos i mesos que no trepitjo una pista de ball arran de la pandèmia

En aquest context d’oci nocturn pràcticament tancat, recordo que, primers d’estiu, molts joves amb la lògica pressa per menjar-se el món (viatges de final de curs, festivals de música…) s’impacientaven perquè la vacunació encara no arribava a la seva franja d’edat. Recordo que es va fer famosa una jove d’Avilés –clar exponent de la generació més ben preparada de la història– que, tota convençuda d’estar dient una obvietat, va manifestar a un diari: “Després de vacunar-se les persones grans, hauríem d’haver anat nosaltres. Volem fer coses. No sortiran els de 40, no?”. Com si els de més de quaranta no volguéssim fer coses. Com si això de sortir ja no fos per a nosaltres. Com si els nostres dies de discoteca ja s’haguessin acabat per sempre. Em van venir ganes de contestar-li, via Twitter, però vaig veure que molts dels meus coetanis feia hores que piulaven la seva indignació i que, per tant, el nostre dret a la nit ja havia quedat perfectament defensat.