¿Pot que una ciutat d’èxit estar en crisi? Edwarg Glaeser, economista nord-americà de la Universitat de Harvard va proclamar al seu llibre El triomf de les ciutats que l’èxit de les urbs, ja siguin noves o antigues, rau en el fet que es configuren com a grans parcs temàtics. Atrauen empresaris, emprenedors, talent i inversors i són generadores de creixement, oportunitats i progrés. La seva hegemonia no té tant a veure amb el disseny urbà, ni els edificis —si bé les infraestructures físiques són importants—, sinó que la gran palanca del seu èxit rau en el binomi capital humà i productivitat.
Per molt que posem moltes energies i recursos als grans projectes de renovació urbana, les ciutats no estan formades per edificis, carrers i avingudes. El seu principal capital són les persones, i al món post industrial i de la societat del coneixement aquelles ciutats amb capacitat de formar, atraure i retenir talent estaran en millor posició d’estar integrades a les noves cadenes de valor global. Però malgrat el seu gran èxit, les ciutats d’èxit pateixen algunes patologies que comprometen seriosament el seu futur. Les grans estructures urbanes duren segles, però les poblacions urbanes són fluïdes perquè es basen en la interacció humana i estan subjectes a la dinàmica d’un món que canvia ràpidament i que genera impactes no desitjats.
Les ciutats són com organismes vius: dinàmics i canviants, un gran centre de socialització, innovació i consum que genera un vast mercat de productes i serveis, però també de desigualtats que s’han de gestionar amb visió i determinació. Les ciutats han centrat el seu desenvolupament, vitalitat i creixement precisament en el canvi i el moviment. Quant més moviment, més infraestructures, més recursos i més persones calen per satisfer les seves necessitats. Tanmateix, ja hem arribat fa temps al límit d’un model de creixement que no només és insostenible mediambientalment, sinó també socialment, posant en risc la mateixa noció de progrés i convivència i generant desafecte i ansietat davant d’un futur incert.
El periodista Jorge Dioni López al seu llibre El malestar de les ciutats, desgrana bé contradiccions i els límits d’aquesta nova economia urbana del moviment. La modernitat està caracteritzada pel moviment tant físic com intel·lectual i juntament amb la innovació es vincula estretament a la riquesa, la prosperitat i el creixement. És una forma de progrés vinculada a la globalització de l’economia en un gran procés geogràfic global de connexió, distribució i consum. El moviment i el consum ho conquereix pràcticament tot, i canvia la fesomia i personalitat de les nostres ciutats. Aquestes ciutats es van dissenyant i configurant de manera que no sigui possible recórrer-les o gaudir-les sense consumir, ja siguis indistintament resident o visitant. Hem creat una economia nova basada en una forma d’ideologia urbana: l’urbanisme del moviment i del consum que afavoreix, entre d’altres, el turisme de masses o la gentrificació. Un model urbà que comença a donar símptomes clars d’esgotament i que té un alt potencial desestabilitzador políticament i socialment.
Les ciutats, i especialment els seus residents, mostren símptomes de cansament i cabreig. Aquesta economia del moviment genera ja un evident malestar en amplis col·lectius de la ciutat, així com importants impactes negatius que cal atendre. Alguns d’aquests impactes del model de ciutat ja són inassumibles des del punt de vista de la sostenibilitat, així com per a la salut i la qualitat de vida de les persones. Però fins i tot els impactes van molt més enllà i posen en risc la convivència entre els diferents actors que interactuen a la ciutat. Emergeixen problemes que afecten la mobilitat, la massificació i la gentrificació de certs barris, l’augment dels preus de l’habitatge o la percepció de la mala qualitat dels serveis públics com la neteja, per posar alguns exemples. Hi ha senyals clars d’un creixent descontentament polític i social vinculats tant al cost de la vida, als recursos i la geografia, i els senyals s’han d’atendre.
L’exemple el podem trobar en una de les ciutats globals de referència com New York. La ciutat més liberal dels EE.UU. podria tenir un alcalde socialista enfilat per les classes mitjanes que es veuen abocades a una mobilitat social descendent fruit de l’augment del cost de vida de viure a la ciutat. Zohran Mamdani, un polític de 33 anys que domina les xarxes socials i promet mesures contundents a favor de les classes treballadores, és el favorit per ser el nou alcalde de la ciutat i trencar l’estatus quo del Partit Demòcrata. L’augment del preu de l’habitatge és un dels factors principals, però també el preu de l’energia, els aliments, el transport o l’oci. Problemes que bé podrien descriure qualsevol de les nostres capitals. I són precisament aquestes classes mitjanes i populars, que ocupaven un lloc central políticament, socialment i econòmicament, s’estan desplaçant cap a les perifèries geogràfiques i polítiques sent un terreny abonat per als populismes d’esquerres i extrema dreta.
La realitat ens interpel·la a repensar moltes de les formes i activitats urbanes tal com les hem fet fins ara
Ningú no en té la solució. No hi ha respostes simples a un problema altament complex. Necessitem una nova síntesi que ens permeti entendre, empatitzar i actuar de manera decidida per canviar aquesta tendència i garantir que les ciutats segueixin generant un cercle virtuós d’oportunitats per a les persones i les empreses alhora que atenem les urgències socials i mediambientals. Les nostres ciutats s’enfronten a la necessitat de redissenyar algunes de les tradicionals dinàmiques que són més del s.XX que de l’era actual, dissenyant noves estratègies d’especialització intel·ligent per reconfigurar-se en comunitats d’aprenentatge. Tant les polítiques públiques com corporatives s’han d’enfocar el més ràpidament possible cap a una economia que garanteixi una activitat econòmica eficient i possible, així com la sostenibilitat i l’equitat social i territorial en territoris densament urbanitzats, poblats i visitats.
Es tracta, en definitiva, de dissenyar noves formes de generació de valor que permetin continuar atraient activitat econòmica i talent, inserir-nos en les noves cadenes de valor global, però fer-ho reconfigurant-nos en territoris agradables, cohesionats i saludables per viure, invertir, estudiar o treballar on sigui realment possible exercir el dret a la ciutat. Una síntesi en què cal desconfiar d’aquells que tenen solucions simplistes i miraculoses com la desregulació i els baixos impostos que proposen alguns sectors conservadors, així com evitar el simplisme de les proclames del decreixement sense alternatives reals i possibles.
Les ciutats han estat tradicionalment els territoris on es desenvolupen les grans innovacions i s’enfronten a enormes reptes que les interpel·len a reinventar-se per fer front als vells i nous problemes. Un és l’habitatge, i és inacceptable que a ciutats com Barcelona els partits centrals i més representatius no es posin d’acord a mitigar un dels problemes més urgents de la ciutat cercant alternatives viables a l’obligació per als promotors immobiliaris de destinar el 30% dels habitatges a noves construccions o grans rehabilitacions de lloguer assequible o habitatge protegit. La mesura, implementada el 2018, encara que fos benintencionada i buscava garantir un percentatge d’habitatge social a la ciutat, s’ha demostrat un fracàs i cal cercar alternatives atacant el problema sense enredar-se en altres debats fiscals que només fan impedir l’acord. Seria exigible una mica més de rigor i responsabilitat.
En definitiva, la realitat ens interpel·la a repensar moltes de les formes i activitats urbanes tal com les hem fet fins ara. Requereix una (r)evolució de les nostres urbs per dissenyar noves polítiques que permetin que continuïn sent llocs per desenvolupar els nostres projectes vitals, és a dir, viure, treballar, gaudir, consumir i relacionar-nos de manera responsable, segura, saludable i sostenible. Un exercici gens fàcil per al qual caldrà teixir nous consensos de ciutat i reconfigurar novament les principals polítiques públiques i l’activitat econòmica i social. Una (r)evolució del concepte de ciutat que s’haurà de sustentar principalment en tres grans vectors de progrés: l’articulació d’una veritable metropolització dels territoris; aprofitar el potencial de la transformació digital i les noves tecnologies per ser més ràpids i eficients; i reconfigurar les polítiques econòmiques i socials i la lluita contra l’emergència climàtica. El diagnòstic és més o menys clar, falta responsabilitat col·lectiva per afrontar-lo.
