Nascut a Barcelona, de Sabadell i viscut arreu del món. Del 1981. Xavier Asensi és el president de negoci de l’Inter de Miami, que és un club privat propietat dels germans Mas i de David Beckham. Va ser distingit com a director comercial de l’any a la Major League Soccer. Antic jugador d’handbol de la Masia de Can Barça. Molt mediterrani, amb mentalitat alemanya i una gran curiositat per aprofundir en el perquè de les coses. Li agradava la filosofia, però va decidir estudiar Negocis Internacionals.
Emprenedor per definició entre la Xina i els Estats Units. Va treballar durant gairebé una dècada al Barça posant en marxa la secció de rugbi, obrint la primera oficina del club a Hong Kong o exercint de Chief Commercial Officer (CCO), entre d’altres. Era l’home dels ingressos del club i es va negar a acceptar i pagar les factures d’I3 Ventures. Un bon dia va rebre una trucada dels Estats Units per anar a viure i treballar a Miami. Diuen que va ser un dels grans artífexs del mediàtic fitxatge de Leo Messi per a l’Inter de Miami. Un romàntic de l’art esportiu que viu al ritme dels Manel i de Lluís Llach. Un somni? “Que la bona gent no deixi de somniar mai”.
— Era jugador d’handbol.
— Jugava a handbol i vaig acabar al Barça. Els meus pares no són empresaris, ni de classe alta. Ser o no ser professional? Soc molt mediterrani, però també molt alemany. M’hauria agradat fer filosofia, però vaig decidir estudiar Econòmiques.
— Va estudiar International Business a l’ESCI-UPF.
— Anava a l’escola Sant Nicolau de Sabadell i em van repartir un flyer sobre l’Escola Superior de Comerç Internacional (ESCI) de l’UPF. Recordo que les classes eren en anglès i vaig escollir el xinès mandarí, tot i que en veritat volia estudiar rus. M’agradava entendre com funciona l’economia i el sistema capitalista.
— Què recorda de la seva primera experiència laboral a la Xina?
— Sempre he estat molt emprenedor. La meva experiència a la Xina va començar perquè el meu primer company de viatge va fer unes pràctiques a Astral -ara propietat de Fluidra- i va començar a importar productes xinesos a principis dels 2000. Vaig anar a viure a Shanghai i vaig treballar en una empresa de capital risc així que ja et pots imaginar els meus records… Molt intensos! No me’n penedeixo de res, però no li aconsellaria a ningú.
“M’hauria agradat fer filosofia, però vaig decidir estudiar Econòmiques per entendre com funciona l’economia i el sistema capitalista”
— Com era la Xina de principis de segle?
— Res de trucades, xarxes socials o whatsapps… Tota la tecnologia estava molt ben controlada. Recordo una sensació bastant pintoresca d’aïllament i de gent fent-se fotos amb mi, perquè no veien gairebé estrangers.
— Va estar una dècada treballant al Barça.
— Vaig tornar a Catalunya després del meu periple per la Xina i treballava en un projecte que es deia Connecting Dreams, amb carregadors sense fils per eliminar els cables. Va ser llavors quan vaig conèixer el Dídac Lee, el Jaume López i l’Enric Ordóñez, que em van proposar que ajudés al Barça.
— Una bona melé!
— Exacte, m’agradava molt el rugbi i vaig proposar fer un partit de l’USAP de Perpinyà al Camp Nou. El Pere Gratacós i el Jordi Córdoba em van donar tot el seu suport. Sandro Rosell va guanyar les eleccions del Barça i l’Antoni Rosich i els germans Cierco em van contactar per fer allò que havien promès en campanya electoral.
— Lo prometido es deuda… I què van fer?
— Vam homologar el Camp Nou per jugar partits de rugbi amb la Federació Internacional i la Federació francesa, vam acollir la final del TOP14 i vam celebrar la festa del rugbi català amb Lluís Llach cantant L’Estaca. Va ser llavors quan Antoni Rosich em va preguntar què faria amb el Barça a la Xina i li vaig proposar un projecte amb un gran potencial de creixement a tot Àsia Pacífic.
“El Barça havia de tenir uns headquarters a l’Àsia Pacífic i estar present a Hong Kong, Tòquio o Singapur”
— Créixer fent créixer, que diu el consultor Xavier Marcet.
— Parlàvem del 60% de la població mundial, economies emergents, idiosincràsies diferents entre països… El Barça havia de tenir uns headquarters a Àsia Pacífic i estar present a Hong Kong, Tòquio o Singapur que era un bon mercat de capitals molt ben connectat amb el Sud-est asiàtic. Toni Rosich va acceptar la meva proposta, però amb una condició: que fos jo qui l’executés.
— I Sant tornem-hi!
— Vaig tornar a la Xina des del 2012 fins al 2017. Primer, com a responsable comercial global del Barça i després, com a Chief Commercial Officer (CCO). Em vaig convertir en l’encarregat de tots els ingressos del club.
— Quin balanç fa de la seva dècada a Can Barça?
— Va ser una època meravellosa amb Guardiola, Vilanova, Luis Enrique i Valverde. Era l’època de Messi, Xavi, Iniesta, Puyol, Piqué, Valdés, Villa, Pedro, Busquets, Abidal… Espectacular! Soc un afortunat per haver pogut viure des de dins el millor equip de futbol de la història, però també va ser molt intens.
— Intens?
— Soc molt fan dels Philadelphia Eagles, però no sé si hi treballaria perquè m’agrada massa. Doncs, el mateix amb el Barça que té un funcionament polític molt descarat sobre què diran i això té també molt a veure amb la cultura catalana.
— De fet, defineix el Barça com “una institució política” i “l’exèrcit no armat de Catalunya”.
— Va ser una etapa meravellosa com a català i culer coincidint amb el procés de 2010 fins al 2017. Ens agradi o no, l’estat d’ànim depèn sovint de coses fútils.
— Què vol dir?
— Si el Barça va bé, sembla que tot va bé. És a dir, el Barça determina l’estat d’ànim de molts catalans i catalanes.
— Vostè es va negar a acceptar i pagar les factures d’I3 Ventures.
— Allò va ser un gran aprenentatge! Tinc una curiositat gairebé malaltissa i necessito entendre el perquè de les coses. Jo tenia un pressupost assignat i em van dir que m’havia de gastar vora un 5% del pressupost en aquestes factures. Vaig dir que no.
— Per què?
— Perquè no ho entenia, perquè vaig preguntar i les respostes no em satisfeien i perquè volia cenyir-me al màxim al meu pressupost. No m’expliquis, ensenya-m’ho.
“Vaig ser fidel a la meva manera de fer i vaig dir que no a les factures d’I3 Ventures perquè no ho entenia, perquè les respostes no em satisfeien i perquè volia cenyir-me al màxim al meu pressupost”
— Show, don’t tell.
— Hem aconseguit els objectius? Doncs, és el mateix. Aquelles factures no estan al meu pressupost, jo no les he demanat i per tant, no ho executo perquè no ho entenc. Tan simple com això amb tot el que això podia implicar. Vaig ser fidel a la meva manera de fer: si no ho entenc, no ho faig.
— I què va passar després?
— Vaig rebre una trucada dels Mossos d’Esquadra demanant per mi com a testimoni que havia de declarar de forma voluntària. Es van filtrar uns correus on jo li deia al CEO del club que no pagaria les factures d’I3 Ventures. Una cadena és tan forta com la més dèbil de les baules.
— Com veu ara mateix el Barça?
— Hi ha moltes coses que no entenc, però li desitjo al club que estigui el més fort possible dins i fora del terreny de joc.
— Per què va deixar el club?
— Vaig veure les costures del Barça i vaig pensar que potser ja havia passat la meva etapa al club. La gent acostuma a marxar pels seus caps, però no per les empreses on treballa si el projecte és engrescador. Vaig veure massa l’accent d’institució política i la lluita d’ismes i també em vaig frustrar per l’escrutini públic de disclosure (revelació) i el xup-xup del dia a dia. Diuen que a la vida has d’estar al lloc adequat en el moment adequat.
“Vaig veure les costures del Barça, l’accent d’institució política o la lluita d’ismes i vaig pensar que potser ja havia passat la meva etapa al club”
— El van trucar des de Miami.
— Els Estats Units sempre m’havien fascinat, però em preguntava què hi podia aportar tenint en compte que la NFL o l’NBA estan plenes d’advocats. Al beisbol tampoc hi puc aportar massa i la FIFA és molt política. La pandèmia va posar el món en pausa, però un headhunter dels Estats Units em va proposar un projecte interessant a Miami amb David Beckham.
— Aviat farà cinc anys que treballa a l’Inter de Miami: Copresident i Chief Business Officer.
— Li vaig dir al headhunter que no volia encasellar-me com a directiu comercial i que preferia una posició de president o CEO dins un club. Em va dir que Jorge Mas, propietari de l’Inter de Miami, volia parlar amb mi. Coneixes la seva història?
— La veritat és que encara no massa…
— És el reflex del somni nord-americà. El seu pare va fugir de la Cuba de Castro i es va exiliar a Miami per vendre llet i fer arreglos amb el cable del telèfon. Va fundar MasTec que és una empresa cotitzada que factura 14 bilions de dòlars, té milers de treballadors i forma part del Fortune 500. Amb el Jorge Mas ens vam entendre de seguida, vaig venir un cap de setmana a Miami per fer un esquema de tot i ho vaig parlar amb la meva dona.
“Jorge Mas és el reflex del somni nord-americà”
— Només li va faltar la firma al tovalló de paper.
— [Riu]. Vaig presentar la meva dimissió al Barça, ens vam acomiadar i aquesta és la cinquena temporada que estem a Miami.
— Què va suposar el fitxatge de Leo Messi per a l’Inter de Miami?
— Les dades són fredes, però sovint diuen molt. Leo Messi és un abans i un després per a l’Inter de Miami perquè és l’intangible que posiciona el club al món. Quan la gent pensa en futbol als Estats Units, pensa en l’Inter de Miami! Falten referents i genis com Messi en un món de tanta tecnologia i gratificació constant. Messi és aquí i ara.
— Aquí i ara.
— És la tempesta perfecta! L’explosió d’un geni ben envoltat coincidint amb el creixement de les xarxes socials, amb la seva nèmesi jugant a la capital de l’Estat, ho guanya absolutament tot i es converteix en campió del món. Podríem parlar també del golfista Rory Mcllroy.
— Un bon swing!
— Sí, costa molt trobar històries així.
“Leo Messi és un abans i un després per a l’Inter de Miami perquè és l’intangible que posiciona el club al món després de la tempesta perfecta”
— La valoració de l’Inter de Miami frega els 2.000 milions de dòlars.
— Messi és un geni més enllà de duplicar la valoració del club, triplicar la facturació o convertir-se en un referent de retail en venda de samarretes. També potencia la marca del club i la ciutat de Miami.
— Es parla també del turisme de Messi.
— Venim d’una època de Woods, Jordan, Phelps o Bolt, però la llegenda de Messi és la número 1 de l’esport perquè no hi ha cap persona que hagi sigut tan determinant fent art durant tant temps. Som contemporanis d’un geni que no té cap comparació possible.
— Llarga vida al geni!
— Soc un romàntic i quan veig entrenar a Messi penso que estem veient un artista. És història d’aquest esport, d’aquest país i allà on juguem batem el rècord de gent veient un partit de futbol. Una barbaritat!
— Quins són els objectius principals, el propòsit i la visió de l’Inter de Miami?
— Un club de futbol té tres vies ordinàries d’ingrés: els drets de televisió, els diners generats durant el dia de partit (entrades, menjar, begudes o pàrquing, entre d’altres) i els ingressos comercials (patrocinis, retail, etc.). Malauradament, la nostra lliga es basa sobretot en ingressos de Game Day. Facturem 200 milions, però no tenim ni un 2% de broadcasting i això fa el miracle encara més bèstia.
— Sense drets de televisió és difícil jugar el partit.
— Els diners de l’NBA o la Major League de Baseball venen sobretot de la televisió, però nosaltres no rebem gairebé res. Als Estats Units tenen una cultura molt arrelada a l’esport i per tant, els ingressos de Game Day sí que són, de mitjana, més elevats que a Europa. També estem limitats a nivell comercial perquè no podem triar quina marca ens vesteix i tampoc ingressem royalties per vendre samarretes. La vida et dona cartes i tu les has de jugar.
— Les famoses cartes del filòsof Arthur Schopenhauer.
— No m’agrada queixar-me de les cartes, sinó jugar la millor partida possible i tirar endavant.
— Quin impacte tindrà el nou estadi per a un club com el vostre?
— L’estadi actual és temporal, té una capacitat de 21.550 persones i no té els serveis acabats d’un estadi modern. Jorge Mas diu que l’estadi per si mateix és un elefant perquè només hi jugues 40 partits cada any i et queden 325 dies lliures. Per això, hem creat un districte al voltant del nou estadi amb edificis d’oficines, hotels, restaurants, botigues i una espècie de Sant Jordi per fer-hi concerts. Això transcendeix la marca de l’Inter de Miami.
— Fins on arriba aquesta marca?
— L’estadi ha de ser l’epicentre d’allò que dona sentit i també raó al districte. Messi ens ha ajudat a sortir del forat de l’estructura de lliga tancada perquè és l’única persona que ho pot fer i alhora és un moment perfecte per a nosaltres. Canviem d’estadi i tenim a Messi.
“Barcelona i Miami poden tenir moltes sinèrgies, però això depèn de les persones, de la política, de les relacions empresarials, de les ganes de fer coses i de fer que les coses passin”
— Com veu Barcelona des de l’altre costat de l’Atlàntic?
— Barcelona és la capital de Catalunya, un lloc de referència i també una marca fonamental. Ara bé, he desconnectat força de forma orgànica i per voluntat del dia a dia de Barcelona. Segurament, també per salut mental. Robin Sharma va impartir una conferència i em va aconsellar no llegir diaris ni veure telenotícies. M’ho intento aplicar tant com puc.
— Hi ha bones oportunitats entre Barcelona i Miami?
— Una marca no és res per si mateixa perquè és sobretot una qüestió de valors. Barcelona i Miami poden tenir moltes sinèrgies, però això depèn molt de les persones, de la política, de les relacions empresarials, de les ganes de fer coses i de fer que les coses passin.
— L’anterior entrevistat de Persona a Persona, Antoni Esteve, li fa les següents preguntes:
— Com veu el model Més que un club en un entorn on la cultura, els valors compartits i la història tenen menys arrelament?
— El Més que un club aplica i aplicarà sempre, perquè és així com jo percebo el club. El Barça representa quelcom més enllà que un club de futbol, per temes polítics, nacionals, propietat, la Masia, els valors… Partint de la base que la cultura, els valors compartits i la història tinguin de veritat menys arrelament, això dependrà sobretot de les persones que els socis i sòcies votem perquè liderin i representin el club i també del caràcter que aquests li vulguin donar a la institució.
— D’acord amb la teva experiència als Estats Units, Miami en concret, què desitjaries que intentéssim importar des de Barcelona? Sense aranzels, per suposat!
— El que, en part, m’agrada dels Estats Units és la mentalitat i els pocs complexos d’inferioritat. Ho dic de forma ben entesa i no arrogant. Dubto que això es pugui importar, ja que són coses del caràcter, l’educació o la tradició… Però, per provar-ho no passaria res. Si com diu Lluís Llach, quan marxem ens fem contrabandistes de sentiments, certament també podríem provar d’importar coses així.
SET DE VIDA
- Referent: Qualsevol persona que hagi aconseguit els seus objectius, hagi lluitat i estigui en pau amb sí mateixa. No s’hi val tot.
- Llibre: Sapiens de Yuval Noah Harari.
- Pel·lícula: Cadena Perpetua de Frank Darabont.
- Cançó: La cançó del Soldadet de Manel o qualsevol de Lluís Llach.
- Racó preferit: El camí d’Éller a Meranges (Cerdanya).
- Lema de vida: La vida és molt curta, aprofitem-la!
- Somni: Que la bona gent no deixi de somniar mai.
