Tot i que (segons sembla) l’espectacle no va sacsejar el món teatral, a mi em va sacsejar. Em podria haver sacsejat una mica més si la música, que n’és el centre (i no pas el circ), hagués estat alguna cosa més que bonica: hagués estat una mica més èpica, amb algun capítol de ritme més accelerat, d’acció musical i escenogràfica més trepidant i menys de vidre fràgil. Però el resultat em va semblar emotiu, perfeccionista, sensible i estètic. A l’escenari es va desplegar un delicat i lúcid tribut a la naturalesa i al pas del temps.
Amb un llenguatge sense paraules (circ, dansa i cançó en directe), el muntatge es desenvolupa en una pista giratòria central, envoltada de poètica visual. La cantautora Pomme, amb gorro de mariner i un aire retro que evoca Jane Birkin (i aquella veu característicament sensual, xiuxiuejant, de les cantants franceses), va cantar i narrar el cicle vital a través del seu àlbum Saisons. Acompanyada d’un quartet de corda vestit com a fades, va teixir estacions que esdevenien escenes delicades: des del naixement (representat per un ou lluminós i confeti) fins a paisatges aquàtics i planetaris de llums rodones.
El circ contemporani de Yoann i Marie té una empremta poètica que ja coneixem de Minuit (2018) o Celui qui tombe (2023), però aquí l’energia transgressora va donar pas a un ritme pausat i contemplatiu. Discrepo de les crítiques que limiten l’espectacle a un “muntatge preciós i senzill”. Entenc la saturació, però per ser justos els detalls són cuidats a l’extrem i ja m’agradaria que totes les obres del Grec fossin tan minuciosament estudiades. Algunes imatges (la sobreposició de projeccions, el cos flotant de les acròbates i les esferes lluminoses que evocaven planetes) van arribar a moments de gran bellesa. Ja ho he dit: només vaig trobar a faltar èpica, entre tanta lírica.
Si la intenció era oferir una vetllada agradable i familiar, la proposta va encertar de ple. Els més petits (i també aquells adults que hagin renunciat al capià Garfi i encara recordin la innocència infantil) hi van connectar, seduïts pels ritmes suau i la poètica clara. L’esperit estiuenc es va fer present en cada vers de Pomme (“Tot recomença, tot sobreviurà”), una idea central del muntatge i de la pròpia inauguració.
Leticia Martín, en la seva primera cita més enllà del Liceu, va celebrar un ambient distès, amb cava i coca als jardins suprajacents, una nit que va obrir les portes a set setmanes de descoberta escènica. I és cert: va ser exactament això, una festa amable, un preludi que no era una gran sacsejada al cor, però sí una carícia a les constants vitals. En la meva opinió, l’espectacle va confirmar que el Grec pot trobar-li el lloc ideal entre l’experiència i la sublimació artística. Sense ser una revolució, tampoc té complexos: parteix del seny i l’equilibri, i no vol més del que pot oferir. És fresca i estiuenca, com demanava el moment inaugural. Una culminació de la performance escènica? No. Un sopar a la fresca? Sí. I, en ocasions, l’oportunitat d’assaborir la bellesa sense presses és millor que el tro inesperat.
Els grans moments: l’aparició del cos de llum, el ritme pausat de la pista giratòria, el final amb llums planetàries. El que li falta: un vertigen dramàtic i una tensió escènica més intensa. Però potser aquesta no era la intenció: potser es tractava de celebrar l’inici, no de tremolar.
