Un concert és un esdeveniment sonor i corporal únic que transcendeix no només per tot el que s’esdevé en un escenari, sinó sobretot quan allò viscut es fa memòria convertint-se en filosofia. Des d’aquesta perspectiva, i contra la temptació de mirar-se l’art com una cosa únicament gojosa, una vetllada musical com Déu mana també pot fer patir i incomodar; l’únic important, en definitiva, és que ens exciti el pensament. Això pot aplicar-se al que potser fou un dels concerts més importants de l’últim lustre a Barcelona, la händelada del director Teodor Currentzis al Palau de la Música Catalana liderant la seva formació musicAeterna i un competent grup de solistes de l’Acadèmia Anton Rubinstein, i l’adjectiu possessiu s’ha de recalcar més que mai, perquè el director grecorus ha construït una màquina que viu al seu servei, com si a més a més de fer música frisés únicament per l’objectiu de plaure’l.
Tot just quan començava l’invent —amb l’ària “Augelletti, ruscelleti” de La Resurrezione, HWV 47 i el posterior i arxiconegut cor “Zadok, the priest”—a servidor li va entrar un petit atac de vergonya aliena tot veient com Currentzis, a qui ja li coneixíem cert histrionisme gestual quan ascendeix al podi del seu ego, dirigia els cantants pràcticament a tocar del coll, envoltant-los com un dansarí juganer, adreçant la mirada més al públic que no pas a l’orquestra, tot plegat mentre la massa dels seus coristes complementava el teixit musical amb una gestualitat operística d’aquelles dels anys setanta. La pregunta important d’aquest concert és com l’oient escèptic, de sorprendre’s amb el narcisisme d’aquest individu amb una consciència sobrada del propi talent (consti que a casa, per motius obvis, la gent xulesca sempre ens ha caigut la mar de bé), pot acabar la vetllada amb ganes de saltar de la butaca ballant “Sing ye to the Lord” com si tingués davant els Judas Priest.
L’apel·lació a la música popular-roquera no és banal, començant pel fet que la proposta del nostre bad boy (oportunament abillat com una estrella metal) no deixà d’ésser una llista de Spotify dels highlights del compositor de Halle, servits en una volguda continuïtat entre la intimitat de les àries més endolcides i la traca de peces com l’Alla hornpipe de la segona Water music, disparada amb una musculatura d’accents i ritardandi morbosament pornogràfica. En aquest sentit, hom pot pensar que Currentzis no inventa res que no hagin assajat Gardiner, Pinock i companyia; simplement, ho radicalitza fins a un punt de teatralitat que voreja molt sàviament el kitsch i l’exhibicionisme. Però, d’altra banda, quan el nostre mestretites particular pensa a dubtar del valor d’aquesta proposta, el director ja ha preparat un nou cop d’efecte sonor amb un grup de músics que, ara per ara, no té rival en qualitat de so.
Corregeixo ràpidament (ja veieu que avui jo també respiro amb contrastos), perquè la proposta musical d’aquest contínuum händelià no només es fa de trucs. Diria que Currentzis mostra el seu geni musical, per sobre de floritures més passables, quan es palesa capaç d’adaptar el timbre de la seva orquestra a la veu del solista que té al davant amb una adequació d’un altre món. Al seu torn, com ja va demostrar a les gravacions de la trilogia Mozart-Da Ponte, el mestre és capaç d’aturar el temps incomparablement, alentint el decurs de fragments del tipus “He saw the lovely youth” de Theodora com si l’emissió s’esdevingués dins la càmera lenta d’una coda mahleriana. El problema, diran els puristes, és que tota aquesta gamma de recursos només es fa per la pròpia àuria, no pas en honor al gran Händel.
Servidor, que no és gaire de terceres vies, respondria que tothom té una mica de raó. Currentzis ha adoptat la figura d’una estrella, això és innegable, però aquesta ha estat la seva via postmoderna per crear una màquina perfecta de solistes que té un efecte tan persuasiu en el públic com els orgasmes que semblava experimentar l’esplèndida concertino (en tots els sentits) Marina Katarzhova. Això implica que s’acabi passant olímpicament de les obres en qüestió? Jo diria que no, perquè aquest tast tan proper a la playlist també pot ser ocasió perquè el melòman menys saberut s’aproximi a la totalitat de les obres del músic que s’interpreta, uns oratoris i òperes que —de fer-se en tota la seva extensió, per molt bé que s’escaigui— provocarien ostensibles badalls en l’audiència. En qualsevol cas, diria que la transcendència del concert es basa en fer emergir aquests interrogants d’interès.
Vaig assistir a un gran concert, doncs? La resposta seria quelcom semblant a “ni puta idea”, però sé que —com diria la filòsofa Kylie Minogue— no me’l puc treure del cap.
