Em confesso enamorada de la capital catalana; això em fa menys objectiva? També he de reconèixer que soc una persona que viu les emocions amb intensitat i, per acabar-ho d’adobar, tendeixo a emfatitzar el costat positiu de les coses. No és que no vulgui ni sàpiga veure els aspectes dolents, simplement crec que en aquest món caòtic en què vivim val la pena gaudir dels petits plaers i, per què no, “romantitzar” el nostre dia a dia.
Serveixi aquesta declaració com un disclaimer o descàrrega de responsabilitat per les idees que vull compartir. Fa deu anys que visc a Barcelona i, tot i no haver nascut aquí, em sento d’aquí. Per això, quan faig scroll a les xarxes socials, llegeixo algun mitjà o sento alguna conversa negativa sobre la meva ciutat, em fa mal a l’ànima. Em fa mal perquè Barcelona no és perfecta, però és profundament valuosa.
Barcelona és una ciutat que recompensa aquell qui camina a poc a poc. De vegades em moc sense aixecar la vista del terra perquè gaudeixo amb els panots de flors de l’Eixample, les rajoles de Gaudí o les hidràuliques centenàries que amaguen molts edificis. Altres vegades, no aconsegueixo caminar mirant endavant perquè hi ha tants tresors brillant a les façanes que és difícil no alçar la vista.
Quan va ser l’última vegada que vas mirar Barcelona com si fos la primera vegada? Aquest any, aprofitant que és Capital Mundial de l’Arquitectura, pot ser l’excusa perfecta per a retrobar-nos amb un patrimoni únic que ens acompanya a cada racó.
Sovint escolto que Barcelona està cada cop pitjor. No es tracta d’ignorar el que encara cal millorar, sinó d’aprendre també a reconèixer el que sí avança. Les ‘superilles’ han tornat la vida de barri i la calma a molts carrers; passejar avui per eixos com el Consell de Cent o Girona és retrobar-se amb comerços de sempre i amb una ciutat més amable. I gairebé ningú menciona el parc de Les Glòries, un autèntic pulmó verd que ha transformat asfalt i fum en espai per respirar.
Potser el problema no és la ciutat, sinó la manera com la mirem. Em sorprèn quan algun barceloní em comenta que mai ha entrat a la Casa Batlló o a la Sagrada Família. Ho sento, però em sembla un delicte. En els meus primers anys a la ciutat vaig aprofitar per visitar els edificis més icònics i, avui dia, la meva llista de llocs per conèixer encara és llarga. M’encanta descobrir espais que semblen formar part del decorat de la ciutat sense que els vianants en percebin el valor, com, per exemple, el Pavelló Mies van der Rohe, a pocs passos de plaça Espanya.
Una de les excuses més habituals per renunciar a una Barcelona turística és pensar que accedir a la cultura és car. I, tot i que aquesta ciutat és, en si mateixa, un museu a l’aire lliure, és cert que alguns espais tenen preus poc accessibles. Tot i això, sempre hi ha alternatives: cada primer diumenge de mes molts museus obren les portes de manera gratuïta, una oportunitat d’or per redescobrir-los. Aquest any, a més, em va entusiasmar saber que els barcelonins podrem accedir a la Sagrada Família amb un 50% de descompte amb motiu del centenari de la mort d’Antoni Gaudí. Un autèntic luxe que no penso desaprofitar.
Més enllà de l’art i l’arquitectura, viure a Barcelona significa poder escapar al mar sempre que l’asfalt ens ofega, poder perdre’ns en algun dels seus parcs si necessitem perspectiva o poder consentir l’estómac en qualsevol dels seus temples gastronòmics. Aquest any vull continuar gaudint de la capital catalana com si fos la primera vegada, pujar al Tibidabo per contemplar-ho tot des de les altures i passejar per Montjuïc o la Vila Olímpica.
Molts continuaran pensant que els carrers de Barcelona són insegurs o que el seu declivi augmenta, altres seguiran somiant amb visitar una ciutat plena de llum, misteri i història. Jo no vull convèncer ningú, sinó recordar(-me) per què continuo escollint aquesta ciutat cada dia. Mirar Barcelona com si fos la primera vegada no la canvia a ella: ens canvia a nosaltres.
