Un matí de l’estiu passat, mentre treia a passejar el Giulio –el meu gos, un teckel o gos salsitxa de pèl curt i negre que aleshores encara era cadell–, em va passar una cosa curiosa. Érem a l’alçada de la plaça Pablo Neruda, un espai verd situat entre la Diagonal i el carrer Aragó que, abans de la pandèmia, cada dia travessaven centenars de turistes de camí a la Sagrada Família. Recordo que feia una calor de cal Déu i que em vaig aturar a la font que hi ha al mig de la plaça perquè el Giulio, que ja treia un pam de llengua, begués una mica d’aigua.
[subscribe_newsletter_cat]
La imatge d’aquell mini-gos salsitxa enfilat a la font, amb les potes del davant, per arribar al raig d’aigua era francament graciosa i va cridar l’atenció d’un grup de turistes que, en aquell moment, ens passava pel costat. De cop, el Giulio i jo ens vam veure envoltats per un núvol de càmeres, mòbils i tauletes que ni la Pantoja. Tots volien la fotografia d’un barceloní prement el polsador de l’aixeta perquè el salsitxa begués aigua. Clic! Clic! Clic! Quan van haver acabat i sense dir-me ni mitja paraula van seguir el seu camí. Per un moment, em vaig posar a la pell de les dones girafa de la tribu Padaung o d’aquells nens africans riallers i descalços amb qui molts turistes troben tan natural fotografiar-se quan visiten els seus poblats. Uns turistes que, per altra banda, posarien el crit al cel si, de sobte, un estranger o mitja dotzena s’acostés als seus fills per retratar-s’hi perquè els troba exòtics.
La imatge d’aquell mini-gos salsitxa enfilat a la font, amb les potes del davant, per arribar al raig d’aigua era francament graciosa i va cridar l’atenció d’un grup de turistesEn general, ens costa posar-nos a la pell de l’altre o fer l’esforç de mirar la realitat amb els seus ulls. A mi, m’ha passat durant molts anys amb la gent que té gossos a la ciutat. Fins que no he tingut el Giulio no m’he plantejat si Barcelona és una ciutat dog friendly. És a dir, si té prou en compte els més 150.000 gossos (148.480 gossos registrats el 2016 segons l'Arxiu d'Identificació d'Animals de Companyia) que es calcula que hi viuen. Parlo de gossos perquè, a diferència dels gats i altres animals domèstics, són molt presents a l’espai públic.
Tenir gos, em fa mirar la ciutat des d’una altra perspectiva. Em plantejo, principalment, si hi ha prou espais verds perquè puguin córrer i esbargir-se, però també si té sentit que a molts comerços encara hagis d’aparcar-los a l’entrada, com si fossin una bicicleta. Hi ha estudis que ens diuen que cada cop hi ha més persones que conviuen amb un gos i que els agrada emportar-se’l de vacances, a la platja o al restaurant. Suposo que, per això, cada cop hi ha més establiments a ciutats com Barcelona que es promocionen com a dog friendly.
Fins que no he tingut el Giulio no m’he plantejat si Barcelona és una ciutat dog friendly. És a dir, si té prou en compte els més 150.000 gossos que es calcula que hi viuenMalgrat tot, sembla que queda força feina per fer. Com que soc nou en la matèria, he escrit a la gent d’Espai Gos BCN, una plataforma ciutadana per la convivència a l´espai públic que lluita per aconseguir una normativa justa per les persones amb gos a Barcelona. M’han explicat que “és cert que es fan passes per normalitzar la presència del gos en el transport públic o establiments, com en altres ciutats europees, però que mentre es normalitza aquest fet, no es tenen en compte les necessitats del gos en el dia a dia”.
En aquest sentit, consideren que “continuem estancats en una concepció del gos com animal de companyia, sotmès a les nostres demandes i sense tenir en compte les seves necessitats reals com espècie. Tot això es tradueix en gossos sobreexcitats, estressats, amb pors i que no saben fer de gos”. Certament, això explica moltes coses... Els demano també com podríem posar-hi remei i em diuen que “és de vital importància poder deslligar el gos durant el seu passeig per al desenvolupament físic normal de l’animal, així com pel seu equilibri cognitiu, maduratiu i emocional i, per descomptat, per a la seva correcta socialització amb altres membres de la seva espècie, per a la qual és imprescindible la capacitat de decisió i la llibertat de moviment”. El seu hashtag #JoTambéSocBarcelona és encertadíssim.
M’ha semblat que ara que tanquem l’any era un bon moment per abordar aquesta qüestió. Principalment, per dues raons. La primera, perquè és moment de fixar-se objectius per al pròxim any i aquest en podria ser un per a Barcelona. La segona, perquè potser alguns dels qui em llegiu esteu pensant a portar un gos a casa o ho acabeu de fer en forma de regal de Nadal. Doncs això, mediteu-ho bé, poseu-vos a la pell de les persones amb gos i, si podeu, a la pell del mateix gos i penseu si esteu preparats per assumir aquesta gran responsabilitat.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat