Si es volgués fer un musical sobre Barcelona, quin en seria el tema? No era mala idea, l’any 2002, respondre que “Gaudí”: un nom internacional, de reconeixemernt unànime, plàstic i estètic i per tant capaç dfe saltar les barreres lingüístiques de l’art. De fet, el títol complet de l’obra és “Gaudí: el musical de Barcelona” i és una de les principals creacions dramàtiques de Guinovart. L’obra és en part biogràfica i en part espiritual, combina dades però també missatge sobre l’actitud vital, i és inevitablement un repàs a la Barcelona més dinàmica, creativa, rica i agosarada de la història recent. Gaudí va viure, en efecte, uns anys d’absolut renaixement cultural i social. I va morir, de fet, quan aquest renaixement ja començava a ser apallissat com a càstig. Res, com ja sabem, que no vingui succeït d’una renovada Glòria.
S’ha recuperat la partitura, s’ha actualitzat, se n’han retallat fragments I s’hi ha afegit una nova obertura. No deu haver estat fàcil, Albert, perquè cada tall és dolorós, però el resultat esdevé equilibrat i emocionant. Va estrenar-se’na questa versió a Manresa, amb una molt bona rebuda, i farà gira arreu del país. Aquest 25 de febrer s’ha representat al Palau de la Música, sota unes grans lletres de “Gaudí” (però sense accent) on es projectaven imatges suggeridores i, a sota, una pantalla amb el text del llibret. Sobrietat, orquestra, cantants, versió purament simfònica. Comença la pantalla duent-nos al 1926. L’any de la Passió.
“Crostes, llagues, sarna i polls”: després d’una obertura en forma de videoclip imaginari sobre la ciutat (una obertura amb aires gershwinians), ara som a “l’hospital dels pobres” i hem de preveure que hi tornarem al final, ja que Gaudí hi haurà d’entrar després de ser atropellat per un tramvia. De seguida la pantalla ens du en flaixbac fins al 1869, on ja ens trobem un Gaudí de petit parlant amb la mare sobre anar a estudiar a Barcelona i sobre els infinits somnis que bullen al cap del petit. “He somiat el que ningú mai ha somiat” m’ha recordat la frase del fundador del Palau, Joaquim Cabot, quan va dir als escèptics que havia aconseguit fer realitat “allò que molts no s’havien atrevit ni tan sols a somniar”.
“Decideix que l’església que farà serà oberta, com la “casa oberta” que va prometre construir per la seva mare”
Gaudí ha trobat un país fosc” i n’ha fet “un país de colors”, i son aquestes frases, aquests ritornel·los o tornades, el que ens recoden tant el talent desbordant de Guinovart demostrat a Mar i Cel com la seva capacitat per trobad un to espectaular, lluminós, broadwayià. Peces com la referent al 1870 juguen amb una original pluja de monosíl·labs referents a la ciutat (“gris, verd, groc, blau, mar, gentm pols, fang, llum, nit, fum, llis, murs, veus, vells, nens, morts, plors, ulls, mans, por, fe”), i d’aquí passem al pas de Gaudí pels estudis, on a banda d’investigar i conèixer arquitectures d’arreu del món és repetidament suspès (“Suspès!”) pels mestres per no seguir els cànons. Finalment, aconsegueix obtenir el títol (deu anys per ser arquitecte “i formar part de la secta”), tot això després d’un preciós rèquiem per la mort de la mare (“que els àngels t’acompanyin”), una figura que l’acompanyarà tota la vida.
De fet, en aquest espectacle hi apareixen moltes figures femenines i això queda lluny de la imatge biogràfica que tenim nd’un Gaudí ermità i solitari. Crec que s’exagera el paper femení en la seva vida per tal d’equilibrar tant els gèneres com l’argument del musical, però el cas és que l’aparició d’amants i estimades (alguna de les quals només l’estima perquè no es vol “quedar per vestir sants”) dona una profunditat força inèdita a la humanitat de la figura del mestre. Com diu explícitament la cançó, “cherchez la femme”. Tot això combinat amb la incomprensió dels clients, l’absència de vendes de projectes, i la sobtada aparició dels devots de Sant Josep demanant-li que continuï el projecte de la Sagrada Família. Segons el llibret, Gaudí accepta perquè vol diners per casar-se (tot i que arriba tard). Si non è vero…
El que sí que és versemblant és que aquestes distraccions sentimentals queden desterrades per Gaudí un cop li donen enèsimes carabasses i s’adona que el seu amor veritable, allò a què vol donar-se, és l’obra. “Mai més”, i “gràcies a Déu”! No només això: decideix que l’església que farà serà oberta, com la “casa oberta” que va prometre construir per la seva mare. I així acaba la primera part, amb una peça dedicada a la idea per la Sagrada Família i que, en els timbals del fons, recorden impúdicament al “Bolero” de Ravel.
“Un musical sense conflicte és un repte estrany, complicadíssim”
La segona part intenta resoldre aquest conflicte incial que es crea quan ens trobem davant del repte d’explicar la història de Gaudí: que no hi ha conflicte. Un musical sense conflicte és un repte estrany, complicadíssim, sobretot en termes de llibret (la música de Guinovart, insisteixo, fa la seva feina a la perfecció i els interèrprets, i el cor, son d’una altíssima qualitat). Per tant ens quedem en un conflicte molt interior, molt de monòleg personal, entre espiritual i patriòtic i per tant amb unes limitacions quasi impossibles de superar. En aquesta segona part veiem el procés d’aïllament i de radicalització espiritual d’Antoni Gaudí, centrant-se molt en l’obsessió per l’obra de la Sagrada Família i el progressiu abandonament del món social (austeritat, pobresa, aspecte descuidat), a banda de la tensió entre l’arquitecte, la fe i la societat burgesa que l’havia encimbellat.
Veiem, doncs, la Sagrada Família transformada en el relat amagat sobre Gaudí: naixement, passió (gairebé crucifixió) i resurrecció per a major naixença. La culminació, després de l’atropellament del tramvia, implica el reconeixement d’una ciutat que se n’havia alluyat (mones de Pasqua, pedreres, caricatures i mofes…). El cas és que acabem molt de cop (argumentalment massa de cop) i amb una música expansiva (“Gaudí”) que deriva en una mena de gran rèquiem sense foscors i de decidida elevació espiritual (“preguem per la seva ànima”, “mai no li van donar les gràcies”, “el seu llegat és nostre”). Reivindicació del somni, de la victòria del somni. Però tambe un martiri que acaba mitificant gairebé pecaminosament, és a dir iconogràficament, el geni. Sort que és un temple expiatori i que fins i tot aquest pecat, que estem culminant aquests dies amb l’agosarada finalització de torre més alta de Barcelona, ens serà perdonat.
