“Crec que cada cosa que a hom li passa en la vida acaba tenint una repercussió positiva. Acaba per desembocar en quelcom de bo”. Roger Bastida ve de sopar en un restaurant a prop –“menjar xinès tradicional de diferents regions, que m’encanta”– i ha parat pel Bar per a ventar-se un bloody mary, reminiscència d’uns estudis de cocteleria que va cursar, encara que mai va posar en pràctica a nivell professional. “Sempre hi ha alguna porta o finestra que s’obre”, prossegueix, somrient sota el seu bigoti, mentre les notes d’Harlem Congo, de la big band de Chick Webb, animen l’ambient.
Amb la seva primera novel·la va passar una història similar. “La vaig començar quan estudiava a la universitat i la vaig anar escrivint, a poc a poc. Després dels estudis, vaig començar a treballar com a guia turístic a la Casa Lleó Morera del Passeig de Gràcia. Però, just llavors, va tancar i així em vaig quedar sense la meva primera feina a temps complet. Va ser un moment dur, però mira, em vaig dir, aprofitaré aquest punt mort per a acabar la novel·la, que, a més, per alguna raó esotèrica, jo ja tenia molt clar que s’acabaria publicant”.
Així va veure la llum, en 2017, La mirada de la sargantana, una història novel·lada de Ramon Casas i la seva musa, Júlia Peraire. La seva primera aproximació crítica i literària a l’entramat burgès de la Barcelona de principis del segle passat. El món literari que l’ha acompanyat al llarg de tres obres més. L’última, Passeig de Gràcia, història d’una família (Comanegra), acaba de ser publicada després d’alçar-se amb el premi Santa Eulàlia que premia la millor novel·la barcelonina en català.
“És, sens dubte, el meu llibre més complex i adult”, explica, en relació a un relat que furga en les certeses i mentides, en les tensions i silencis, en les injustícies i desigualtats d’una ciutat narrada a través de tres sagues familiars tan diferents com intrínsecament barcelonines: els nobles Castelljussà, els burgesos Massanas i els obrers Farrés. “Estic gaudint de la repercussió tan bonica que està tenint l’obra i no tinc pressa per posar-me amb la següent. No sento la necessitat d’estar produint novel·les cada any”. Tampoc li donaria la vida, amb la feina que té assessorant sèries i pel·lícules històriques. Serien massa finestres obertes alhora.
Vestir i moblar adequadament la Història
Quan estudiava Història de l’Art, Roger Bastida va tenir la sort de conèixer a Javier Artiñano, “va ser el més gran dissenyador de vestuari de cinema, el que més Goyas va guanyar. A mi, dins del cinema, el que m’interessa més és el vestuari i la direcció d’art, així que conèixer a Javier i entrevistar-lo per a un treball de la universitat em va obrir tot un món. Va ser molt amable, un home molt culte, amb el qual vaig mantenir contacte molts anys, fins a la seva mort”, recorda qui ha acabat dedicant-se professionalment a assessorar ficcions catòdiques o cinematogràfiques com La templanza (Amazon), ENA, la Reina Victoria Eugenia (TVE) o Sira, seqüela de El tiempo entre costuras, que s’estrenarà en breu en Atresplayer.
Aquesta labor la simultanieja amb la de professor en la madrilenya AECAM i, per descomptat, amb l’escriptura de novel·les, “que, si bé sempre m’imagino a nivell molt visual, tenen estructures molt literàries, tenint molt clar que faig narrativa, i no guions”.
Així, a més dels títols esmentats, han sorgit d’aquesta mescla entre una imaginació desbordant i un sever rigor històric, La llarga revetlla, que parla d’un grup d’amics burgesos entre dues revetlles de Sant Joan, la de 1935 i la de 1936 –“els joves d’aquella burgesia culta catalana que al final va acabar guanyant la guerra”– i Sota l’ombra de la washingtònia, “un joc de miralls entre dues generacions burgeses, la dels anys 20 que paga als pistolers i la dels seus pares, última generació de Cuba”.
Una creativitat que l’autor sap que no serà eterna. “Quan el pou s’assequi i ja no tingui res més a dir, deixaré d’escriure”. Ara es limita a gaudir de la seva vida, “malgrat que hi ha necessitats materials que encara no estan cobertes”.
Reivindicació de l’àrea metropolitana
Actualment ubicat a Madrid, el parroquià puntualitza, abans de res, que “de fet, no soc de la mateixa Barcelona, sinó de L’Hospitalet, una ciutat amb caràcter propi que els barcelonins haurien de conèixer més a fons, i no tenir tant de prejudici amb la seva àrea metropolitana”.
La relació que manté amb Barcelona, en tot cas, és d’amor. Sobretot, troba a faltar els carrers per als vianants, “que aquí a Madrid no s’estilen massa”, encara que reconeix que a unes certes hores i en segons quins dies de la setmana, molts barris barcelonins no tenen vida, mentre que a Madrid els carrers sí que estan més animats. Una cosa, potser, bastant més semblant a aquells carrers i places de L’Hospitalet, acolorides a tota hora pels seus bars oberts, les seves veus animades i els seus riures urbans que cal descobrir (o redescobrir).
– Pot ser que aquest Bar sigui l’excepció: si et vols prendre un altre còctel, estàs convidat.
Roger Bastida torna a somriure sota el seu bigoti. Sona Hot and anxious de la banda de Fletcher Henderson. El paisanatge s’anima. L’escriptor accepta. “Potser, per variar, demanaré algun altre còctel clàssic”, anuncia, davant totes les finestres d’aquesta nit que té obertes davant seu.
