Agenda cultural mon octubre 2020

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

01 / 10 / 20

Hélène Grimaud

París, 12 de octubre de 2020

Carismàtica i compromesa, amb una personalitat artística que transcendeix els escenaris, Hélène Grimaud interpretarà dos concerts de Wolfgang A. Mozart, concretament el núm. 19 i el núm. 20. Un fet poc freqüent, el del doble protagonisme, que resulta especialment interessant al tractar-se de composicions tan properes en el temps i alhora tan diferents. El primer d'ells, en fa major, és exultant i juganer, una declaració d'autoconfiança; mentre que el segon, en re menor i preferit de Ludwig van Beethoven, augura les ombres més inquietants del Romanticisme, demostrant vacil·lacions premeditades i la presència d'una força superior que amenaça l'individu, aquí caracteritzat per la solista. La Camerata Salzburg, especialitzada en aquest repertori, oferirà així mateix una adaptació per a orquestra de corda del Quartet "serioso" de Beethoven. Al seu torn, la solista trobarà ocasió per al lluïment personal, amb la interpretació de la Fantasia en re menor de Mozart, una altra peça visionària i emotiva, que anticipa la sensibilitat predominant en l'art del segle XIX.

Un Ballo in Maschera

Madrid, 1-14 d'octubre

Amb un títol especialment cridaner en el context actual, l'òpera de Verdi havia de titular-se Gustavo III, en referència al monarca suec que va morir com a conseqüència del tret rebut durant un ball.

La censura de l'època va condicionar de manera exagerada la tasca del compositor i per descomptat també la del llibretista, que van haver d'optar finalment per una trama que diluïa la referència al magnicidi. Una trama ubicada al Nou Món, prudentment allunyada, per tant, d'una Europa sensibilitzada per l'amenaça de conspiracions i canvis d'ordre polític. La posada en escena d'aquesta òpera al Teatro Real, amb una tremenda màscara sobre un escaquer -a manera de presentació desafiadora, que a més inaugura la temporada operística- capta poderosament l'atenció. No tant per les connotacions polítiques d'origen, que la censura va endolcir, sinó pel nou tipus de convivència que ens ha tocat viure. El que suposava una ocasió per a la diversió, per a la transformació i l'obertura carnavalesca a possibilitats extraordinàries, s'ha convertit desconcertantment en realitat quotidiana. Tot i que no es busca forçar els símils, ni s'abusa del simbolisme, la posada en escena de l'òpera per Gianmaria Aliverta resulta visualment impactant. Amb cantants com Michael Fabiano, Anna Pirozzi o Daniella Barcellona i sota la direcció de Nicola Luisotti i Lorenzo Passerini traça una història plena de situacions per al lluïment personal, amb la grandiloqüència orquestral que en tantes ocasions ofereix Verdi. La història que s'escenifica és sens dubte un drama, però el final conciliador convida a creure en la magnanimitat d'alguns éssers humans, i la possibilitat de la seva acció benefactora sobre la resta.


Marc Minkowski

Berlin, 15, 16 i 17 d'octubre

Un dels moments més determinants per al reconeixement mundial del director francès Marc Minkowski va tenir lloc amb l'enregistrament de les últimes simfonies de Haydn.

Versions clarividents, de temps i sensibilitat absolutament adequats a l'esperit de l'època. En el concert d’octubre a la Philarmoniker el conjunt ja no serà de música antiga, amb instruments d'època, sinó la poderosa Filharmònica de Berlín. Un experiment apassionant, veure’l (també es pot accedir en streaming, amb una plataforma digital instaurada fa ja diversos anys) al capdavant d'aquell conjunt, amb un programa que inclou una simfonia del període Sturm und Drang de Haydn, la Simfonia "Foc", així com el ballet Les criatures de Prometeu de Ludwig de Beethoven, en què es recrea el mite de l'emancipació de l'home gràcies a l'ajut del tità, que els hauria atorgat el foc i així la possibilitat del desenvolupament de la civilització i la tecnologia. Una sortida de les ombres i el fred, que funciona en la seva època com a metàfora del procés cultural conegut com a Il·lustració. Dues peces, les programades, compostes lluny de la maduresa dels seus respectius compositors, però que mostren ja el rumb de la seva creativitat.

.

Krystian Zimerman

Amsterdam, 7, 8 i 9 d'octubre

Un dels pianistes més mítics de les últimes dècades, reverenciat per públic i crítica, encara la integral de concerts per a piano de Beethoven a la no menys mítica sala de Concertgebouw, a Amsterdam.

Una ocasió per tornar a delectar-se amb lectures que prioritzen, sobretot, la intel·ligibilitat del discurs i l'atreviment implícit en les creacions de el geni de Bonn. Cadascuna de les sessions, adaptades a les noves circumstàncies actuals, comptaran amb una sola part. El protagonista absolut de la sèrie d'esdeveniments serà acompanyat per un conjunt històric, l'Orquestra de Concertgebouw, sota la direcció del mestre Gustavo Gimeno.


KANNEH-MASON FAMILY

Londres, 22 d'octubre

Torna a obrir el complex cultural de referència de Londres, el Barbican, i per tant també la seva sala de concerts, amb les mesures restrictives que s'han implementat a tot arreu i amb un nombre reduït d'espectacles, de gran interès.

El fenomen de la família Kanneh-Mason va començar amb el prodigiós violoncel·lista, Sheku. La seva aparició en el món de la clàssica, fulgurant, el va portar fins i tot a interpretar davant de milions d'espectadors a l'ocasió d'una celebració emesa en streaming al món sencer. Es tracta d'un cas absolutament únic, almenys en la nostra època, el que una família compti amb set fills i que tots ells hagin rebut formació musical suficient per pujar a un escenari tan important i interpretar un repertori -el programat al Barbican- que inclou trios de Mozart i Shostakovich, Impromptus de Schubert, i fins incorpora la música de creadors contemporanis com Eric Whitacre. A més de Sheku Kanneh-Mason, al violoncel, es podrà escoltar -com solistes i en conformacions diverses- a Isata al piano, a Braimah al violí, a Konya al violí i al piano, a Jeneba al violoncel i al piano, a Aminata al violí i finalment a Mariatu al violoncel.

< MES ANTERIOR

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

01 / 10 / 20

Les Musiques de Picasso

París, fins al 3 de gener

La Cité de la Musique de París és molt més que un fantàstic auditori, que dóna cabuda als principals conjunts o artistes del món. Es tracta d'un projecte global, que inclou diverses propostes pedagògiques, relacionades lògicament amb la música. Entre elles un espai museístic, que fins al gener de 2021 albergarà obres de Pablo Picasso. És coneguda la presència d'instruments musicals en totes les seves èpoques creatives -des de les escenes costumistes de la primera etapa als gegantins flautistes dels anys 70, passant per les eloqüents deconstruccions de la seva etapa cubista- referint així el gust que la humanitat ha experimentat des de sempre per aquest art, i que el mateix Picasso va gaudir en companyia de creadors com Satie, Stravinsky, Falla o Milhaud. De fet, va col·laborar en la confecció de decorats per a representacions escèniques, entre les quals els famosos ballets russes. En connivència amb el Museu Picasso de París, l'exposició "Les musiques de Picasso" reuneix gairebé dues-centes obres. Per descomptat, llenços, però també objectes com ceràmiques o escultures, i fins i tot una vintena d'instruments que testimonien la seva passió per la música, i el sentit altament significatiu de la vibració sonora -que no simple decoració- en les seves composicions pictòriques.

Bill Viola. Espejos de lo invisible

Madrid, fins al 21 de gener

Un dels genis del videoart, cada vegada més present en l'imaginari col·lectiu, posseeix un llenguatge tant identificable com misteriós.

En càmera superlenta o gràcies a subtils manipulacions es reprodueixen les transformacions quasi imperceptibles de personatges que travessen, però, situacions d'alta càrrega simbòlica, amb l'eventual presència dels elements primordials i al·lusions al món de l'espiritualitat. La dialèctica entre el que es percep i el que no es percep va de la mà de la paradoxal fixació del moviment, que Bill Viola assaja en tantes de les seves obres per suggerir interrogants a propòsit de qüestions tan indiscernibles com la mort, el pas del temps o la soledat. La Fundació Telefónica ofereix, en aquesta mostra retrospectiva, una selecció de peces audiovisuals summament representativa dels seus 40 anys de carrera, que podrà gaudir-se fins a gener de 2021.

Orazio Borgianni

Roma, fins a l'1 de novembre

En el meravellós enclavament romà que acull obres fonamentals de la història de l'art, com són les pintures de Caravaggio, s'ha organitzat una exposició

que dóna a conèixer un dels "secundaris" més interessants de l'època en què aquell va viure. Sota el títol "Orazio Borgianni, un geni inquiet a la roma de Caravaggio" s'ofereix una mostra de llenços inequívocament potents. Tot i que les comparacions tendeixen a ser odioses, la tensió que emana de les peces de Borgianni fa factible, si més, no l'associació d'ambdós noms. Escenes de la tradició bíblica, moltes d'elles, narrades amb un dramatisme típicament barroc -els intercanvis de mirades, les expressions facials i musculars, l'ús de la paleta amb tendència al clarobscur- que encara captaran vivament l'atenció dels espectadors.

Titian: Love, Desire, Death

Londres, fins al 17 de gener

"Amor i mort", les dues inquietuds bàsiques de l'ésser humà, són els eixos al voltant dels quals pivoten no poques de les nostres conductes, probablement des dels temps de les cavernes.

L'habilitat d'artistes com Tiziano per fer dels instints primaris -eros i thanatos, en la terminologia freudiana- un motiu de recreació estètica es pot comprovar, un cop més, a la meravellosa exposició organitzada per la National Gallery. Per descomptat moltes de les històries que inspiren els seus llenços procedeixen de la tradició grecollatina -molt especialment, en l'ocasió, de les Metamorfosis d'Ovidi- en què la qüestió del cos i el desig es posen en primer pla. El dramatisme augmenta d'acord amb el caràcter antropomòrfic dels déus, estant sotmesos als mateixos afectes que els humans. La sèrie de pintures que el 1551 Felip II va encarregar al pintor més prestigiós de l'època es troba reunida a la National Gallery fins al gener del 2021, per primera vegada en 400 anys.

< MES ANTERIOR

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: