‘L’Alegria que passa’, el comiat per la porta gran de Dagoll Dagom

Acomiadar-se sempre fa pena, però millor fer-ho en bona forma. Així és com ho ha volgut Dagoll Dagom. La històrica companyia de teatre musical en català ha decidit posar punt final a la seva trajectòria quan ha vist que s’acostaven els 50. “És una història molt llarga”, explica Anna Rosa Cisquella, l’última integrant activa de la tríada que va impulsar Dagoll Dagom, juntament amb Joan Lluís Bozzo i Miquel Periel, l’equip directiu que li va prendre el relleu al seu fundador, Joan Ollé. Abans que fos massa tard, la companyia barcelonina ha creat el seu últim espectacle, L’alegria que passa, que es pot veure fins al 14 de maig al Teatre Poliorama, amb la mirada posada en l’últim retorn, aquesta vegada sí, del seu Mar i cel l’any que ve.

Dagoll Dagom ha triat per a la seva creació final —arribant a les 30— un clàssic català, el primer gran èxit de Santiago Rusiñol, seguint amb la tradició de la casa que també ha adaptat Antaviana de Pere Calders o Aloma de Mercè Rodoreda. Segons assenyala Cisquella, recentment involucrada en la recuperació dels antics cinemes Texas, la idea va sorgir en plena pandèmia, quan el teatre va viure un dels seus moments més durs. L’alegria que passa fa temps que es trobava a la llista de pendents i, tenint en compte que narra el dia a dia d’una companyia teatral, a ningú se li va ocórrer un millor comiat —i homenatge per al sector—. A més, és una obra curta, la qual cosa donava molta llibertat per afegir-hi cançons i balls sense que la seva representació es fes massa llarga.

Cisquella va pensar en Andreu Gallén (direcció musical) i Ariadna Peya (direcció coreogràfica) per donar-li forma, amb els qui ja havia treballat a Maremar l’any 2018. L’últim a sumar-se va ser Marc Rosich, en el text i la direcció d’escena, aconseguint un lideratge a quatre mans equilibrat i construint des del principi conjuntament tots els elements, és a dir, música, balls i text. L’important era mantenir l’essència de Dagoll Dagom, remarca la productora, volent innovar i arriscar-se, però sense oblidar que el més important és atrapar a espectadors variats: “Cal tenir una clara visió de com explicar la història per al gran públic, sense baixar el llistó, en la qual tothom pugui fer la seva lectura i no reduir-la a elits molt preparades. Les nostres obres tenen diferents visions i així creiem que hem recuperat públic. Sempre ens preguntàvem, li agradarà a la meva mare?”.

El resultat se sustenta en una potència musical en la qual l’elenc canta i toca el piano o la guitarra, a més de marcar el ritme amb balls i acrobàcies que no deixen indiferent, fins i tot, resulten frenètics. Tot això, sense entorpir l’avanç d’una trama que va ser escrita a la fi del segle XIX però es manté vigent.

Rusiñol va pensar en un poble qualsevol, dominat per un cacic que decideix per tot el món. La vida grisa dels seus habitants es veu interrompuda per l’arribada d’una companyia d’artistes ambulants, que servirà per despertar-los, una mica, de la seva letargia, encara que sense oferir, com a la vida, la panacea absoluta. La interpretació que ha fet Dagoll Dagom fa recaure el pes de l’acció en les interpretacions de Júlia Genís, Mariona Castillo i, sobretot, Àngels Gonyalons.

L’actriu que va fer de Blanca en la primera producció de Mar i cel (1988) torna a treballar amb la companyia barcelonina menjant-se els dos papers que li han assignat, l’alcalde del poble i el director de la companyia teatral, els líders dels mons que entren en conflicte. En el seu últim musical, segons avança, Gonyalons va fent créixer a tots dos personatges, i conquerint l’escenari, fins que els enfronta en un exquisit monòleg en el qual demostra la seva força. “Tinc un regal”, admet l’actriu, qui posa en valor la sintonia de l’elenc, “som com una ameba”, constatada des del pati de butaques veient a tots els membres compenetrats ballant al vaivé de les d’agulles del rellotge o el que faci falta.