Quan l’Ateneu tanca

És Primer de maig i, per fortuna, la meva vida no canvia gaire. Només detecto el signe d’aquest festiu quan -de camí a can Brunells, creuant la Via Laietana- una grollera turba fa la guitza amb una amanida retrunyosa de petards. Tot i això, detecto que els sindicalistes d’aquest nostre país cada dia fan més goig; com a bons catalans, abanderen causes perdudes (de les quals no en tenen la més reputa idea) com ara la de Palestina; però també llueixen la senyera de la tribu i saben entonar Els Segadors amb gran competència. També puc veure que han abandonat la doctrina marxista, car parlen poc de la consciència obrera i molt sobre els problemes d’habitatge de l’antiga classe mitjana. Som un barri que viu per vendre’s i la majoria d’establiments de Ciutat Vella són oberts, amb la qual cosa puc allunyar-me del brogit i abraçar el coixinet de pernil i formatge, lleugerament temperat, de la meva pastisseria favorita. 

Però tot és falsa alarma i, ben aviat, la dèria malaltissa per fer campana acaba ordint el seu curs. Entre les contrarietats més grans d’aquest Dia del Treballador, es troba el fet que l’Ateneu Barcelonès tanqui llurs portes. Aturar l’obra d’un entitat cultural i de lleure tan important com l’Ateneu, i més encara quan tothom farda amb la positura del descans, és una idea de conseqüències devastadores, només equiparable als dies que la meva entitat estimada decideix tacar la seva merescuda reputació amb absurdes jornades de portes obertes. Les hores del dia van passant i, mentre camines pel barri, et trobes amb consocis de l’entitat que -sense la possibilitat de fugir de casa per llegir o badar una estona al nostre Jardí Romàntic- duen a la cara una ganyota d’espantosa indefensió. No sabem on anar, no tenim cap indret que inciti els nostres pensaments; l’Ateneu tanca i som una colla de nàufrags.

Avui ha xapat l’Ateneu i ja sé que llurs desvetlladíssims treballadors (els quals tenen la santa paciència d’aguantar les dèries horripilants de la majoria dels socis, la massa cultureta provablement més llepafils de tot el Mediterrani) em diran que també tenen dret a llevar-se tard o a fer la migdiada. Els comprenc a la perfecció, però ells també han d’entendre que nosaltres no sabem prendre el cafè en qualsevol altre lloc que no sigui la Docta Casa i avui ens han obligat a abocar-nos a una sèrie de terrasses la mar d’absurdes del nostre barri; i també han de comprendre que els socis de l’ens no podem llegir a casa, car duem lustres repassant Kierkegaard al mateix pupitre de la nostra sacrosanta i gloriosa biblioteca, amb la qual cosa avui se’ns ha empès a restar dins de la llar i a quedar-nos tiesos al sofà amb un llibre entre les mans, com uns vulgars socialistes d’aquells que tenen els coixins de casa curulls de babarotes…

“Quan l’Ateneu tanca, ho podeu comprovar, Ciutat Vella i tota Barcelona s’omple d’autèntics zombis desvalguts”

Tot això que dic no és fruit del caprici ni cap apologia del privilegi. Contràriament, és un prec perquè l’Ateneu foti el favor de respectar la santa continuïtat de la buidor de les nostres vides. Avui ha estat un dia de descans, en efecte, però també un jorn perdut en el qual no he pogut viatjar fins al calaixet on guardo els meus llibres, mirar la seva extensa pila, i treure’n algun perquè m’amaneixi el migdia i em salvi de les temptacions suïcides. Per si això fora poc, que l’Ateneu tanqui implica que he hagut de fumar a casa, tant el meu cigar posterior al dinar com la majoria de purets que em casco quan escric aquesta vostra Punyalada, amb la qual cosa avui la meva llar sembla infectada de la boirina dels pobles eixorcs de Ponent. Això és una realitat tan espantosa que, si no és molèstia, proposo a la nostra estimada Junta Directiva que, d’ara en endavant, els dies festius àdhuc puguem venir a l’Ateneu a currar per torns.

Quan l’Ateneu tanca, ho podeu comprovar, Ciutat Vella i tota Barcelona s’omple d’autèntics zombis desvalguts, uns éssers que -tot i que a la casa no gosen ni saludar-se- quan es creuen pel carrer en dies festius es regalen una mirada de compassió, dolça com el mató i dissortada com unes noces entre persones de poder adquisitiu distant. Això no pot tolerar-se i caldria fer quelcom perquè, a aquestes alçades de la pel·lícula, quan ja som al moment en què qualsevol contingència ens pot matar, dies com el del Treballador no ens facin malgastar vint-i-quatre hores d’una forma tan sobiranament estúpida. Això sembla un prec fútil i capritxós, però la vida només són aquesta mena de peticions lleus, sense gaire sentit, tan inofensives com tot allò que pugui fer un vulgar sindicalista…