Care Santos i l’ornitòleg obsessionat amb els ocells de Shakespeare

Per culpa, encara que indirecta, de William Shakespeare, els estornells s’han convertit en un dels ocells més odiats dels Estats Units. Aquesta espècie invasora va ser introduïda a Nova York durant el segle XIX per un ornitòleg que volia portar del Vell Continent tots els ocells que el dramaturg i poeta britànic havia citat a les seves obres. Irònicament, l’únic que va reproduir-se va ser un que només apareixia en una línia de Henry IV. Aquest personatge va ser Eugene Schieffelin, de bona família, però que va viure molt discretament, tant que no s’ha conservat cap retrat seu i el que surt a la Viquipèdia no és seu.

L’escriptora Care Santos (Mataró, 1970) es va topar amb la vida d’aquest estatunidenc excèntric durant el confinament, quan va poder afrontar la pila de llibres que sempre s’acumula a la tauleta de nit. El llibre on s’explica la bogeria de Schieffelin és How Shakespeare Changed Everything (Com Shakespeare ho va canviar tot) i l’havia trobat en una de les seves parades imprescindibles quan viatja cada any a Nova York, la caòtica llibreria Strand: “Em cura de tot”. La va sorprendre veure que no hi havia cap llibre sobre la figura de l’ornitòleg i, tot i que la tasca de documentació semblava complicada, Santos tenia tot el temps del món.

Es va posar a treballar a l’espera de poder completar la història amb una de les etapes més importants en el seu procés de creació, el treball de terreny. Tenia bitllets per a la primavera de fa tres anys, però el viatge es va anar endarrerint. No es va desplaçar fins que el cap d’Ornitologia del Museu d’Història Natural de Nova York, amb qui s’escrivia per documentar-se, li va dir que ja havia passat el pitjor. Va ser llavors quan va poder visitar els llocs on havia viscut el misteriós ornitòleg, poc quedava d’ells, com la seva casa, avui convertida en una botiga de roba.

Santos va haver de recórrer a la imaginació, també necessària per omplir els buits històrics que va deixar Schieffelin. Encara que la resta de membres de la seva família van ser molt populars, ell semblava que no havia existit i només se l’havia tingut en compte una mica quan li va donar pels ocells de Shakespeare, amb alguna notícia breu publicada a la premsa. “És molt frustrant, però també dona molta llibertat”, assenyala l’escriptora. Fins i tot, va haver de parlar amb especialistes per calcular quants estornells s’havien portat als Estats Units amb vaixell, tenint en compte que van arribar 30 parelles que van acabar aconseguint reproduir-se.

El primer esborrany d’El boig dels ocells (Columna) o El loco de los pájaros (Destino) va estar llest el 2020, però ha trigat a acabar-lo, més si es té en compte que l’autora l’ha escrit en català i castellà simultàniament. Amb l’excepció de l’escenari, la primera vegada que Santos el trepitja literàriament, apareixen alguns dels seus ingredients habituals com el fet de basar-se en un cas real i, sobretot, ambientar-se en el segle XIX. “Em sento com a casa. He nascut fora de temps, soc un error cronològic”, defensa. La vida de Schieffelin només podia demanar un to despreocupat, sense deixar de ser molt descriptiu, viatjant per Nova York, passejant per Central Park o per la Cinquena Avinguda, com anhelava fer l’autora quan va començar a escriure.

Per molt que la vida Schieffelin sigui graciosa, Santos s’ha contagiat de la seva passió per l’ornitologia. Mentre perfila la seva pròxima novel·la, on tornarà a Barcelona i saltarà un segle, l’escriptora, també coneguda pels seus llibres juvenils, ha muntat un viver al jardí perquè s’acostin ocells. Coneix els noms de les espècies que hi ha al Maresme i, fins i tot, fa excursions amb la seva filla per anar a buscar les més rares.