Carlos Bassas del Rey: Fins ara, tot molt bé

“A nivell literari, crec que el meu gran moment d’inflexió va ser perdre la por a escriure el que volia i com volia, i atrevir-me amb la meva novel·la Justo”.

Carlos Bassas del Rey alça la seva copa de ginebra amb tònica —“sense amanida, si us plau, i tampoc fumejant per culpa del gel sec”— i xarrupa una mica abans de prosseguir: “No les tenia totes, però la resposta que vaig rebre dels meus primers lectors va ser molt bona, vaig confiar en ells i vaig seguir endavant. I tenia raó: gràcies a aquesta novel·la vaig guanyar l’Hammett de novel·la negra. Així que vaig decidir seguir en aquesta línia i atrevir-me amb Soledad”.

Ara arriba el seu nou lliurament, Sinántropos (AlRevés), que l’escriptor avança que va en la mateixa línia. “Em sento a gust aquí. Sóc jo”, assegura després d’haver arribat al Bar del Post a última hora de la tarda, instal·lat en la contradicció de ser, de natural, au nocturna, “tot i que les millors frases se m’ocorren de dia”.

Es defineix com “un juntaletras que va tastar el periodisme i en va sortir corrents”. Ara escriu ficció, “novel·les, i pel·lícules de tant en tant” i ratifica que, malgrat que li va costar treure el nas, no li ha anat malament fins ara. “Això sí, sóc conscient que aquest món és dur: avui pots estar a la meitat de la llista, fins i tot a dalt, i demà desaparèixer. I que ni tan sols et recordin”.

Un futur guanyador

Barceloní collita del 74 “i basc-navarrès d’adopció”, el parroquià és Doctor en Ciències de la Informació per la Universitat de Navarra, i docent a la Pública de Navarra, a l’Escola d’Imatge i So CTL de Pamplona i a cursos FORCEM. El 2007 va ser guardonat amb el Premi Plácido al Millor Guió de Llargmetratge en el IX Festival Internacional de Cinema Negre de Manresa, i el seu guió Malinche va ser subvencionat per l’ICAA.

— En efecte, fins ara no t’ha anat gens malament.

Però, sobre tota la resta, destaca haver guanyat l’Hammett de novel·la negra, que qualifica, sense pal·liatius, de “subidón”, abans de recordar-se moderant una taula a una edició del BCNEGRA juntament amb Carlos Zanón, Alexis Ravelo i Marcelo Luján parlant sobre Vázquez-Montalbán. “Jo els mirava i em deia: ‘Són tres Hammetts, tres escriptors increïbles, cadascun diferent, únic, inigualable’. Aquella mateixa nit, prenent una copa al Boadas, els vaig fer una foto que encara guardo i algú em va dir: ‘posa’t tu ara amb ells, així surten tres Hammett i un futur guanyador’. Va encertar”, explica amb una lluentor especial a la mirada d’un blau ferotge.

En aquests moments, anuncia estar acabant de corregir el guió d’un llargmetratge per a una productora “i pensant en quina nova història començar a treballar. En tinc tres al pensament. Hauré de decidir-me aviat”.

La ciutat més bonica del món

“Vaig tenir la sort increïble que el meu pare, un barceloní de pro del barri de Sants, m’expliqués mil històries de Barcelona, dels seus carrers i de la seva gent. Em va convertir en un addicte”, explica l’escriptor, que no es resisteix a compartir a peu de barra una d’aquelles nombroses anècdotes paternes: “Ell solia dir-me: ‘Ja saps per què el Tibidabo es diu així?’ I jo li responia: ‘Ni idea’. ‘Tibi dabo significa et donaré, i és el que li va dir el diable a Jesús al desert per a temptar-lo. Tot això et donaré si et prostres i m’adores. I aquest això no podia ser una altra cosa que Barcelona, la ciutat més bonica del món. Amb què temptaràs a Déu sinó amb allò millor i més bonic perquè s’ho pensi de debò?’”.

Curiosament, va trigar a atrevir-se a escriure novel·les ambientades a Barcelona. “La primera va ser Justo. Després va venir Cielos de Plomo. Dues èpoques diferents, però una mateixa ciutat”. A totes dues obres, es reflecteixen diverses d’aquelles llegendes i històries urbanes d’una ciutat pels carrers de la qual adora passejar, “imaginant-me-la encara emmurallada, com havia de ser, què ha canviat i què no”. I sempre amb aquesta peculiar noció que “gairebé sempre hem triat malament el bàndol i hem perdut gairebé totes les batalles. Cosa que ens imprimeix caràcter”.

— El que té molt caràcter és la nostra inimitable oferta gastronòmica que, ara que esgotes el teu gintònic, pot portar-te a un bon sopar.

Carlos Bassas del Rey clava la seva pupil·la blava tsunami sobre les delícies exhibides i dubta, davant l’amplitud de les seves apetències culinàries:

— Depèn del moment. Un bon menú amb arròs, potser. Si és plat combinat, sóc del mític ‘sípia a la planxa amb…’. O també del clàssic de milanesa o escalopa de vedella amb ensalada russa i patates fregides. En termes de racions, com a bon navarrès-basc d’adopció jo sóc de pintxos.