Amb gairebé 60 anys, Cristina Castañer va decidir donar un gir a la seva vida i trajectòria professional. Juntament amb els seus germans, Cristina representa la tercera generació al capdavant de l’empresa familiar, la consolidada marca catalana coneguda per les seves espardenyes i sandàlies que el seu avi Luis Castañer va fundar l’any 1927, i que ja factura més de 30 milions d’euros anualment. Tanmateix, després de més de tres dècades treballant i innovant per a la marca que no només porta la seva sang i cognom, sinó que també ha ocupat gran part de la seva trajectòria professional i personal, Cristina va decidir donar resposta a aquesta necessitat emprenedora que li recorria per dins, a aquesta creativitat que volia explotar lliurement i a aquesta determinació que havia caracteritzat la seva llarga etapa a Castañer.
Ho va fer, a més, aprofitant la pandèmia, aprofitant la petita pausa vital provocada pel confinament. I apostant per uns valors —els de la sostenibilitat i l’artesania— que, encara que ja eren part inherent de la marca familiar, volia portar un pas més enllà: creant bosses fresques i divertides a partir de teles d’alta qualitat que havien quedat oblidades en el magatzem. Quatre anys més tard de llançar-se a emprendre, Castañer ens obre les portes de la seva casa a l’Eixample que, alhora s’ha convertit, en una petita galeria d’art i col·lecció d’objectes que la inspiren i impregnen la seva marca, a més de ser l’estudi i taller creatiu de la seva marca MyBesty’s.
— Consideres que la teva trajectòria professional a Castañer ha marcat la teva etapa com a emprenedora?
— Sens dubte. Estimo molt Castañer no només perquè és la meva sang i el meu cognom, sinó també perquè a la companyia m’he format i desenvolupat com a professional. Em vaig graduar en dret i vaig viure en diferents ciutats, fins a arribar a treballar per a una multinacional als Estats Units. No va ser fins que el meu pare va morir en un accident de cotxe que vaig decidir entrar a treballar directament per a la marca. La meva trajectòria a Castañer m’ha permès desenvolupar la meva creativitat i la meva proactivitat, innovant en els diferents àmbits de la marca i apostant, per exemple, per obrir la primera botiga de la companyia a Barcelona, que es va convertir en allò que ara es coneix com a concept store.
— Amb tota aquesta trajectòria, en quin moment et planteges emprendre pel teu compte i crear MyBesty’s?
— La idea de crear un projecte personal sempre l’he tingut. Però va ser durant la pandèmia, època en què molta gent va aprofitar per a replantejar-se el seu camí vital, quan vaig decidir emprendre. Va ser a partir d’unes teles que tenia guardades des de feia anys i que havia comprat a una fàbrica de matalassos que tancava a Barcelona. Eren unes teles d’una gran qualitat a les quals volia arribar a donar una primera vida, ja que mai s’havien utilitzat. També vaig sumar teixits que mai havien sortit dels magatzems de Castañer. No només eren teles precioses i de qualitat, sinó que a més tenien molta història. Al final, va ser un procés molt natural, vaig reconvertir aquestes teles que a mi m’agradava conservar en peces que la gent pogués portar.
“Emprendre et crea moltíssima inseguretat i més si ho fas amb 60 anys”
— Com ha estat el procés d’emprendre?
— Emprendre et crea moltíssima inseguretat i més si ho fas amb 60 anys. D’una banda, és molt enriquidor i fins i tot em rejoveneix estar vivint tot aquest intens procés creatiu, però també és molt esgotador. Emprendre no és gens fàcil, però també és gratificant perquè pots celebrar cada petit èxit, mentre que a una gran empresa la teva acció queda més diluïda. Malgrat les dificultats, sens dubte em tornaria a llançar perquè soc una persona inquieta i creativa, a la qual li agrada posar-se objectius i aconseguir-los.
— I per què vas apostar per crear bosses de mà?
— Tenia clar, per exemple, que no confeccionaria sabates, perquè no tindria sentit fer-li competència a la meva pròpia empresa familiar. A més, com em plantejava emprendre jo sola, volia iniciar un projecte a petita escala, i les sabates requereixen confeccionar una gran quantitat de talles, des de la 35 a la 42. En canvi, amb les bosses podia crear peces úniques i exclusives, alhora que atemporals. No ha estat un camí fàcil. Com que vaig canviar de producte era com començar de zero: havia de buscar nous productors, circuits de venda… És cert que m’encantaria fer des de bosses a barrets, però haig de ser realista i concentrar esforços en un sol producte.
— De fet, per a tu les bosses, tal com expressa el nom de la teva marca, són considerats els teus ‘besties’, és a dir, els teus millors i íntims companys. Per què?
— Què hi ha més personal que una bossa de mà? Aquí guardes els teus imprescindibles tant per al dia a dia com per a la nit. Jo volia revolucionar aquestes peces que ens acompanyen a tot arreu i dotar-les d’ànima i d’aquest component fresc i divertit.
— Què t’inspira per a crear les teves col·leccions?
— D’una banda, intento que les dues col·leccions, la d’estiu i hivern, siguin atemporals però que, alhora, també siguin úniques i exclusives. Les meves fonts d’inspiració són variades: des de l’art contemporani, fins a, per exemple, les samarretes de Jean-Paul Gaultier, que sempre m’ha semblat un dissenyador amb molta creativitat. Tinc molts inputs d’objectes que m’inspiren i que vaig col·leccionant i que, posteriorment, intento transformar en peces, no tant amb una idea comercial sinó pensant sobretot que sigui divertida.
— Va ser amb aquesta idea de col·leccionar objectes que t’inspiren que vas comprar les teles que avui serveixen de base de les teves bosses.
— He estat col·leccionista tota la meva vida. Quan era petita, per exemple, col·leccionava caixes de llumins. Després va venir l’art, comprant els pòsters i souvenirs dels museus i, posteriorment, pintures i altres objectes artístics. Soc amant especialment de l’art contemporani i conceptual, i sobretot sento predilecció pels artistes de la meva generació perquè han estat molt innovadors i arriscats, uns atributs que intento transmetre jo també amb la meva marca.
— Quins diries que són els atributs que fan úniques a les bosses de MyBesty’s?
— Els seus colors i patrons divertits. Les teles que utilitzo són de gran qualitat i, a més, són úniques perquè són irrepetibles. És a dir, són teixits que o bé he recuperat d’aquesta antiga casa de matalassos, o bé dels magatzems de Castañer. Per tant, els patrons i colors no són infinits ni reproduïbles. Ara bé, sí que és veritat que tinc una gran quantitat de teles que donaran per a una llarga llista de col·leccions.
— Aquests colors i patrons cridaners que comentaves només sols decideixes col·locar-los en la cara visible de la bossa sinó també en el seu interior. Per què?
— Per a mi era imprescindible: no només ha de ser bonic de cara al món i l’exterior, sinó també per a aquella persona que el porta. Per això, tenia clar que no volia folres negres o avorrits. M’agrada que les meves bosses es puguin reconèixer, que es puguin identificar perquè tenen ànima, i els folres de MyBesty’s són una de les seves característiques més recognoscibles, que ara altres marques també han decidit reproduir.
— Quina diries que és l’ànima d’aquestes peces?
— L’ADN de les bosses és la seva alegria. Però també la seva qualitat. La seva artesania i proximitat, el fet que estan fabricats per petits productors locals.
“Les marques de fast-fashion han ajudat a democratitzar la moda però darrere amaguen uns valors que no són ni sostenibles per al planeta ni justos èticament amb els seus treballadors”
— Per què era important aquesta aposta per la producció local i artesanal?
— Són valors que tinc integrats des de petita i que ja estan en l’ADN de Castañer. Sempre hem estat honestos i respectuosos amb el producte, i tenia clar que volia continuar sent-ho. Per exemple, en alguna de les meves col·leccions, incorporo a les bosses objectes fabricats amb ràfia per un grup de dones indígenes de Colòmbia, com els nous charms inspirats en divertits vegetals: des d’un xili fins a una fulla de pèsols. Reivindico l’artesania perquè, per desgràcia, al primer món s’està perdent. Tant és així que sempre dic que l’artesania s’està convertint en el nou gran luxe silenciós.
— Luxe silenciós?
— Sí, és a dir: aquell luxe que aposta per les peces de qualitat, l’autenticitat i la durabilitat, fugint de modes efímeres. L’artesania és un gran luxe perquè avui dia queden molt pocs artesans produint.
— A més de l’artesania en les peces, una altra de les grans apostes de la marca és la sostenibilitat.
— Així és. En utilitzar peces que mai han estat usades anteriorment, evito haver de fabricar i contaminar el medi ambient. La indústria de la moda és una de les més contaminants. L’ús de tintes, plàstics, químics, polièsters… Tots aquests elements són perjudicials per al planeta i a més no es desintegren ni descomponen, sinó que s’acumulen tones i tones de roba sense usar.
“No crec en el concepte de rebaixes. Per a mi, la peça no perd valor ni qualitat segons el dia en què la compres”
— Perceps que els consumidors cada vegada estan més conscienciats?
— M’agradaria creure que sí, però per desgràcia són sobretot les petites marques aquelles que aposten per la moda sostenible i artesana. Les marques de fast-fashion han ajudat a democratitzar la moda però darrere amaguen uns valors que no són ni sostenibles per al planeta ni justos èticament amb els seus treballadors. Molts consumidors encara perceben que la roba sostenible és cara, però perquè no s’adonen què representen els seus preus. Jo entenc que és molt atractiu comprar-te una peça barata, però cal saber què s’amaga darrere. Per aquest mateix motiu, no crec en el concepte de rebaixes. Per a mi, la peça no perd valor ni qualitat segons el dia en què la compres.
— A més d’apostar per la sostenibilitat amb les peces, també has iniciat un cicle de conferències amb aquest valor en el centre.
— Volem difondre aquests valors a través de tots els canals disponibles: les peces, les xarxes socials, la meva marca, i ara també a través d’aquests col·loquis. A la primera xerrada vam comptar amb Pepe Barguñó, fundador de Thinking Mu, la periodista Anna R. Alós i l’analista de tendències Clara de Nadal, i la idea és poder repetir aquests col·loquis perquè el missatge aconsegueixi arribar tant a marques com consumidors. El meu desig és que cada vegada més marques i sobretot la grans companyies deixin d’abanderar la sostenibilitat només perquè sembla que està de moda i que realment apostin per ella en tots els seus processos de fabricació.
